La barreja funciona, val a dir-ho. No és un disc d'aquells que només sentiries a la consulta del teu psicòleg de capçalera. És, això sí, un disc per a tots els públics, amb les arestes molt polides i ben romes —cortesia de la producció del David Foster—, que no sigui cas que punxin una mica a algú no gens acostumat a aquest gènere, o que només té a casa un recopilatori del Frank Sinatra.
I funciona, sobretot, perquè el Bublé està prou ben dotat vocalment com per atacar amb passió el Fever que arrenca el disc, però també envalentonar-se i tirar de Van Morrison i el seu Moondance (un tema que, de fet, ja era força swing d'origen). La seva veu i el seu estil és molt deutora del Sinatra però també del Dean Martin, amb un cert deix arrossegat que, però, és perfectament capaç d'eradicar quan cal per tal que no totes les peces semblin els laments d'un crooner amb un parell de copes de més.
Més agosarada és al tria del Crazy little thing called love dels Queen. Però en general la tria tria a assegurar, tant en els estàndards més clàssics (Let's fly with me, The way you look tonight, Summer wind) com en els números pop (no és pas sorpresa que triés una peça del George Michael, Kissing a fool, amb uns tints ja força jazzy).
No canviarà el rumb de la música, aquest àlbum del canadenc, però sí que li canviarà el gust musical i el seu rumb com a melòman a més d'un jove amb ganes d'explorar més enllà del que els algoritmes li dicten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada