Shania Twain - Come on over (1997)

Amb el pas dels anys, un té la sensació que molts artistes que ho van petar fort als 80 i 90 han aconseguit un merescut prestigi a base d'insistència, d'entregar àlbums de manera persistents i més o menys sostinguda, la qual cosa els ha atorgat, si més no, l'etiqueta de professionals.

Però en alguns altres casos un corpus d'àlbums molt sòlid en la seva època van veure's eclipsats per un èxit global i massiu que els va relegar a mers hitmakers, modes passatgeres que tothom tenia pressa en superar. Això exactament és el que li va passar a la Shania Twain, una de les artistes més populars de finals dels 90, amb diversos rècords de vendes, i que va concentrar en un parell d'àlbums del tram final de la dècada un corpus de no menys de 20 cançons fantàstiques que reivindicaven el crossover del country i el rock de la manera més satisfactòria.

Perquè la diferència entre alguns noms oblidats d'aquelles dècades i la Shania Twain és que aquesta va esforçar-se (junt amb el seu productor, Robert "Mutt" Lange) en fabricar èxits MOLT treballats, plens de petits canvis i alteracions, d'arranjaments enginyosos i gens repetitius que feien que discos com aquest Come on over de 16 temes i més d'una hora de durada mai es faci pesat ni se't faci bola.

Els ganxos musicals són de llibre: riffs enganxosos, cors arreu, i una producció neta que deixa espai perquè se sentit tot. A més, esclar, hi ha la Shania, una veu clara i cristal·lina sobretot en la veu de cap, i que era capaç de sonar alhora rock i fràgil, sobretot en la bona munió de balades amb què farcí l'àlbum.

La llista de temacles és llarga, fins i tot en el cas d'aquells que no van arribar mai a ser publicats com a senzill (més que res perquè la seva estrella no s'aguantava en els seus concerts, més bé tirant a insulsos i on ella no era capaç d'omplir un escenari sobre el qual amb prou feines es movia): You're still the one, From this moment on, Blak eyes, blue tears, I'm holdin' on to love (to save my life), Come on over, You've got away, Don't be stuped, That don't impress me much i, per descomptat, el seu megahit mundial, Man!, I feel like a woman.

Enginyós, enganxós, divertit (poc es parla de l'humor que la Shania sabia imprimir en les seves lletres), ple de girs inevitables, de terrenys ja explorats i coneguts però atacats amb convicció... un àlbum rodó que demostra que allò més popular no té perquè estar renyit amb la qualitat i el treball intens en la composició, la producció i l'execució.