Perquè son, tal com suggereix el títol del disc, poc amics de fer el que fan els demés, d'ajustar-se a modes o a gèneres. La inclusió a la portada, entre ells dos, d'un kanamita, personatge d'un dels episodis més mítics de La dimensió desconeguda en què una raça alienígena arriba a la terra i les seves intencions perverses es confonen per unes de servitud, ja deixa clar la sensació que tenien ambdós de ser diferents i de no combregar amb res ni amb ningú. Això sí, com no pot ser d'altra manera, els ingredients són preexistents: el rock, les vibracions mediterrànies i fins i tot àrabs, el to aflamencat del cant del Manolo...
Tot plegat acaba conjuntant-se en el que, a gust de molts, és el millor i més important disc de la música popular espanyola de tots els temps (els de Rockdelux, per exemple, ho creuen així). Perquè el boca-orella que el seu primer disc havia despertat ja havia aconseguit prou atenció com perquè tothom volgués escoltar aquest segon amb tota l'atenció que tot disc requereix.
I és, efectivament, un disc magnífic. Els senzills previstos i editats van funcionar molt bé: Las palabras son cansancio i Insurrección. Però el sorprenent —i el que clarament indica que el disc ha arribat molt endins— va ser com la resta de temes, ja lluny del llançament del disc, van esdevenir igualment (o més) icònics: Aviones plateados, Lejos de las leyes de los hombres, etc.
La seva primera edició, del 1986, sona molt crua i poc polida, degut als pocs mitjans amb què es va gravar; però tant la regravació d'alguns dels temes que van incloure's en el recopilatori que el va seguir com la reedició en CD del 1991 ja s'escolta més fina i arreglada, molt més subtil i detallista. I, sigui com sigui, polit o no, aquí tenim als Último en el pic de la seva creativitat, una que, en realitat, mai no va davallar en excés, però que aquí es mostra alhora fresca i innovadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada