Els Tangerine no s'assemblen a res, no flirtegen amb cap altra gènere per acostar l'electrònica al gran públic (com feien molts coetanis seus), no cedeixen un pam de terreny en explorar i crear, de fer, el seu propi gènere, aquell que els portarà a ser considerada la banda més determinant de l'adveniment i l'acceptació de la música sintètica de la història de la música.
Potser s'aferren en excés, aquí, a les melodies que troben, i que repeteixen fins a l'extenuació al damunt de les seves habituals seqüències. I potser no hi ha un crescendo prou fastuós com per fer d'aquest disc un dels seus millors treballs. Però l'artesanat hi és, l'habilitat per crear atmosferes i fer-les evolucionar també, i la música flueix de la manera més natural i orgànica possible, sobretot en una segona galta molt més ben resolta i que arrenca amb unes poques notes pianístiques per embarcar-se en una odissea de textures, seqüències i polsos tremends i a estones extraordinaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada