Perquè des del tema que obre i dóna títol a l'àlbum —un cant al pas del temps i al rellotge biològic que urgeix a tothom però sobretot a les dones— fins al The road is my middle name que el tanca, cada tall explota les seves habilitats com a cantant i com a guitarrista (sobretot quan enfila el seu bottleneck): Thing called love porta el rock a un estadi clàssic, Love letter l'actualitza mentre el barreja amb el blues, i totes (t-o-t-e-s) les balades són excepcionals, molt en particular I ain't gonna let you break my heart again (que anys després reversionaria Prince).
La seva guitarra és present però no va de guitar hero (per bé que molts autoanomenats guitar heroes somien en les seves nits més fosques en vendre la seva ànima al diable per poder tocar amb el bottleneck com ella, una de les més grans), la seva veu és precisa, preciosa i tècnicament impecable, però no va de diva. Les seves arrels s'enfonsen en l'Amèrica del blues, però recullen la tradició honorant-la i no copiant-la, adorant-la i reverenciant-la sense caure rendida davant un revisionisme genúflex. La seva personalitat ho amara tot, cada racó, cada vers, cada solo. I produïda pel Don Was sona com mai havia sonat abans, neta i polida alhora que poderosa.
Els guardons li van caure a glops, perquè el disc és preciós i perfecte, però també per premiar una trajectòria sòlida i persistent, en què lluità contra els estereotips que no acceptaven a dones guitarristes. Per sort per a tothom, ella mai va desistir, i a cop de guitarra va continuar fent gires i traient discs fantàstics que deixen un camí ben marcat per a aquells/es que la vulguin seguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada