Pegasus - El setè cercle (1990)

Enfilant ja el final de la seva discografia com a banda, els Pegasus, sempre amb la mateixa alineació inicial, entreguen un dels seus àlbums més rodons, prova fidedigna de la seva progressió com a músics, del refinament de les seves arts, així com de la seva conjunció feliç com a quartet.

Repetint la fórmula dels vuit talls, dos per galta, repartits equitativament entre els quatre a nivell de composició, hi ha el funk-jazz de sempre, sobretot quan el Max Sunyer es desboca a la guitarra, però també hi ha espai per a les balades (preciosa No del Rafael Escoté) o flirtejos més rock (com Innisfree) o directament més jazz sense filtres.

Nítid i sòlid, el disc és un emblema del jazz català, no per la seva popularitat, sinó per ser una de les culminacions més elevades de quatre talents irrepetibles que, com es sol dir, mai ser prou profetes a la seva terra, mentre eren lloats en festivals internacionals, i tot això intentant viure de ser músic en un país petit amb un mercat petitíssim i amb molta menys tradició jazzística del que ens agradaria a pesar de les excepcions notables.