Tangerine dream - Phaedra (1974)

Els Tangerine dream ja portaven alguns treballs a les seves esquenes, però aquest Phaedra és el seu Big bang. El que hi havia abans, certament, els va portar aquí; però no importa. Perquè el salt qualitatiu és tan bèstia, la disrupció és tan fonamental i influent, que tot el que hi havia abans no té cap importància, si més no en el camp de la música contemporània (i fixa't que no dic només "del gènere de l'electrònica").

El Phaedra va ser la peça fonamental dels Tangerine per esdevenir no ja únicament uns referents, sinó a establir el gènere com alguna cosa seriosa, més enllà de les provatures, les reversions (de temes clàssics i ja reputats, com els que va fer l'Isao Tomita) o de els jocs de nens que altres practicaven en els albors de l'electrònica. 

Eteri i monumental, fluctuant entre capes de so, feixos fugaços de textures irreconeixibles i polsos encavalcats i repicants que esdevingueren el que posteriorment s'anomenaren "seqüències" i que després van ser la base estructural de moltes de les composicions de la banda i de tot el gènere, Phaedra és el primer gran disc de l'era moderna de la música popular.

Els instruments, tots digitals i operats pels Froese, Franke i Baumann, eren encara força primitius, i requerien diverses hores de posada a punt, afinació i manteniment. Ells van ser els primers grans luthiers electrònics, preparant amb cura els seus instruments per poder posar-los en marxa i extreure'n sons que fins aquell moment ningú no havia sentit.

Amb una primera galta homogènia i evocativa que, com si d'un viatge sideral es tractés, se t'endú fins als confins de l'univers conegut i més enllà, i una segona amb tres peces ben diferents i fins i tot base d'algunes experimentacions que els músics volien fer, Phaedra és un disc enorme i irrepetible, el que va establir els fonaments de tot un gènere i canviar per sempre més els cursos de la música moderna.