En aquest Momentos va insistir i fins i tot incrementar la seva col·laboració amb el Ramón de la Calva (la meitat del Dúo dinámico) per entregar un grapat de cançons sentimentals amb unes lletres molt inspirades i amb una orquestració que mira de balancejar-se entre la tradició (d'orquesta i de cançó lleugera) i la modernitat (amb guitarres, sintetitzadors, etc.).
Alguns dels seus temes més afortunats es troben aquí, com l'enganxosa Tropecé de nuevo, la suau i melodiosa Nathalie, l'èpica Quijote, o la brillant No me vuelvo a enamorar. Totes elles venen acompanyades de números potser lleugerament inferiors, però mai decebedors, a més de peces clàssiques com l'Amor del Ricardo López i el Gabriel Ruiz.
La veu del Julio, a més, mai ha sonat més dúctil (no és un cantant superdotat, però sempre ha sabut escollir les cançons que més li esqueien i mai ha volgut presumir de res), amb els seus tics habituals de deixadesa i arrossegament de síl·labes, els seus finals de frase entretallats, el seu posat mig fatxenda, mig seductor.
Un disc memorable, sigui com sigui, que, a més, passa per ser una molt bona carta de presentació de l'obra inabarcable del Julio Iglesias per a aquells/es que mai s'hagin atrevit a anar més enllà dels mems.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada