The Corrs - Talk on corners (1998)

De talent anaven sobrats, els quatre germans. Van orientar la seva carrera a col·locar un pop molt suau amb suposades influències celtes en les llistes d'èxits i se'n van sortir sobradament. Lamentablement, el seu talent sonà sempre desaprofitat i molt per damunt d'aquest èxit.

Desaprofitat perquè el seu pop és innocu. I no, el pop no té per què canviar el món, no és pas aquesta la seva tasca. Però és que els Corrs, i aquest disc n'és un bon exemple, són innocus musicalment. Les estructures pop són calcades, no corren riscos, juguen fàcil, i se'ls nota que van sobrats, que és el pitjor que li pot passar a un oient.

La seva "excusa celta" és de pa sucat amb oli: aquí i allà alguna escala amb reminiscències, que si ara un violí per aquí, que si ara un bodhrán, que si una flauteta irlandesa, que si un acordió... res més. Ei, i que tampoc cal, que ningú els està demanant que justifiquin res ni que hagin de ser valedors de res. Però és inevitable pensar que un recolzament més gran en les seves arrels podrien haver dut als Corrs a territoris musicals més interessants i diversos, més reptadors per a l'oient.

Sigui com sigui, el disc és impecable a nivell de producció i d'execució. Veus fines i cristal·lines, claredat en l'exposició instrumental, i fotografies de les integrants com si fossin models de passarel·la aguantant parets que no s'estan caient. L'aposta és guanyadora.