Dan Siegel - Hemispheres (1995)

Durant el darrer tram dels 80 i sobretot a principis dels 90 aparegueren en les estanteries de discos de les seccions de jazz o de world music (que no quedava clar on s'havien de col·locar), un bona fornada d'àlbums de diversos artistes que exploraven sonoritats molt dolces i suaus, molt digeribles, dins d'uns paràmetres que, basats en el jazz, semblaven navegar per territoris més new age o, si més no, quedar-se en un entremig de fàcil deglució.

Abans que això passés, el Dan Siegel ja ho feia, això. Música tova, evocativa, molt basada en teclats, però mai renunciant als instruments analògics clàssics per donar-li una pàtina de serietat al conjunt que els separava de l'onada de new age electrònica. Però arribat a la maduresa, amb més de 15 anys de carrera a l'esquena i un bon grapat de discs, el Siegel va buscar altres territoris o, si més no, quedar-se en el mateix però mirant en altres direccions.

I el resultat és aquest Hemispheres on, amb una banda complexa d'instruments variats i originals (marimbes, banjos elèctrics, kotos, acordions, flauta shakuhachi, però també violins, trompetes, saxos, etc.), sembla fer una volta al món recollint sonoritats gens identificables geogràficament però que sonen, de manera molt evident, a "món", a multiculturalitat, a barreja i fusió.

Molt més variat que els seus anteriors treballs —i, per tant, molt més estimulant— i molt per damunt de la majoria de propostes d'aquest gènere difús que s'escola entre els dits quan intentes definir-lo, el Dan Siegel ens regala peces precioses en què sembla que persegueix als Metheny o Corea, de vegades, però que sempre s'acaba quedant en territoris més còmodes sense renunciar a la creativitat i a la sensibilitat musical.