Perquè aquest debut dels autors de OK Computer, The bends, Amnesiac, etc., havia quedat relegat pels fans dels seus discs posteriors, davant la impressió que aquell era un disc menor, d'aproximació als "veritables" Radiohead. Escoltar-lo avui, amb tota la discografia posterior gravada a foc als nostres cossos, és trobar-se amb un disc de rock indie que ja tenia pretensions de grandesa per bé que potser només l'aconseguien en l'apartat sonor (aclaparador, amb tres guitarres distorsionades perfectament conjuntades fent soroll) i en algun que altre tema.
La resta, certament, semblen cares B dels U2, o provatures del que havia de ser el procés compositiu dels Radiohead futurs. Però tot i així, tant ens els números més aconseguits com en els que menys, la guitarra del Johnny Greenwood ja es nota diferent, experimental, sortint-se dels patrons habituals; i la veu del Yorke brilla com mai, potent i ajustada, just abans de buscar tessitures més matisades i fràgils.
I després, esclar, el Creep, que és un d'aquells temes que et fa aixecar-te de la cadira i córrer a la botiga a comprar-te un disc sencer del qual només has escoltat aquesta cançó, perquè no et cal més, perquè saps que és la teva cançó, perquè et representa, et fa posar la pell de gallina i perquè esperes, potser infructuosament, que algun dia la puguis escoltar en un concert en directe, de la mà d'una de les bandes més fascinants de la història de la música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada