Jack Johnson - Brushfire fairytales (2001)

Aquest surfer hawaià ha acabat llaurant-se una més que decent carrera comercial allunyat de les ones salades per atansar-se a les sonores, equipat ja no amb una taula i un neoprè sinó amb una guitarra i camises folgades, i cantant-li als detalls de la vida i sobretot als moments aparentment fugissers que ell sembla voler capturar, com aquell que mira de pujar a una onada per fer-la èpica i memorable.

El seu disc de debut sona més apagat, menys arranjat i menys rodó que alguns dels seus posteriors, però ja són aquí les seves vibracions bonrotllistes i el seu sol, la seva mar, la seva noia i les vicissituds d'un jove d'esperit molt lliure. És una mica com si els Beach boys s'haguessin separat en tantes carreres com integrants i un d'ells (qualsevol) hagués mirat, amb la distància i calma que dóna allunyar-se de la influència del rock 'n roll i la psicodèlia dels 60, de cantar-li a una vida calmada i tranquil·la venent collarets fets a mà a base de petxines.

És, per dir-ho així, un debut prometedor, però les melodies encara no són rotundes, el treball de la seva guitarra encara és poc florit i, sobretot, la banda, mínima (baix i percussió) sonen encara massa planes i monolítiques com perquè el regal que és qualsevol dels seus àlbums propers acabi d'anar lligat amb un llacet.