La marxa del Peter Gabriel va convertir Genesis en un grup de pop, com aquell que diu. Un bon grup de pop elaborat, sens dubte, però molt allunyat del rock progressiu atrevit i explorador que els havia caracteritzat.
Passats els 80, amb els membres restants de la banda ja embarcats en respectives carreres en solitari, el retorn dels Genesis no deixa de semblar un àlbum del Phil Collins, i no només perquè ell en sigui la veu cantant, sinó perquè l'aproximació musical s'assembla a la del bateria-cantant quan engipona els seus discs plens d'èxits radiofònics.
Aquí, però, la inspiració, potser per trobar-se a mig camí entre un número pop i un passat memorable, sembla escassa. El disc, per descomptat, és professional i polit, en cap cas dolent, però mai memorable i sempre lluny de l'aura de la seva producció sota la batuta del Gabriel.
I en tot cas no calia fer-ne de tot això un doble LP amb tres temes per galta. De debò que no calia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada