L'opera prima de Viscarret, una mena de road movie per carreteres secundàries de persones molt secundàries en tot, amb un imponent Alberto San Juan fent de Jeff Bridges a l'espanyola, porta una música feta amb instruments desestimats, abandonats o menystinguts, com els mateixos personatges, i a base de banjos, marimbes i xilòfons (acompanyats ocasionalment, val a dir-ho, per alguna guitarra i algun piano també, que les normes estan per saltar-se-les, especialment les que ha estipulat un mateix), i il·lustra a la perfecció la banda sonora d'uns perdedors amb bon cor, d'uns peregrins de la vida i navegants a la deriva de postes de sol i paratges dessolats que a ningú importen ja.
El resultat és juganer, sovint, quan no mig circense, però sempre amb una certa llangor que arrossega les notes i allarga la melancolia sense escarafalls ni sortides de to, molt conscient del paper enaltidor de la partitura, i en cap cas pensant en confeccionar un àlbum autoconclusiu. La veritat, però, és que funciona prou bé com a tal, doncs l'homogeneïtat de les peces es percep i unes acompanyen les altres.
El tancament del disc, amb una reinterpretació en aquesta mateixa clau de l'Stella by starlight del Victor Young que van popularitzar els Davis, Coltrane, etc, amb la veu de l'Enrique Morente (intentant maldestrament pronunciar la lletra en anglès) és, per diferent i brillant (aquí hi ha piano, contrabaix, bateria i també el quartet de corda de l'Ara Mailikian), una d'aquelles clausures d'àlbum que conviden a la repetició, a tornar a començar el trajecte, acompanyant a aquests desarrapats de la vida, conscients com som de la humanitat que s'amaga al darrera de tanta pols i tanta deixadesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada