El seu segon àlbum insisteix en la fórmula, amb el seu germà Joe als teclats (prominents, generosos, flamejants) i una banda que es deixa anar i a la qual se li dóna prou espai com perquè tingui veu pròpia, confeccionant unes peces d'orfebreria que tant despleguen el potencial del Vanelli a la veu com permeten que es llueixin els teclats amb uns solos exagerats i florits.
Temàticament fluctua (i molt, potser massa) entre diversos temes: des de l'autoajuda encomanadissa del seu primer èxit, People gotta move, fins a l'íntima Jo jo, passant per històries de baixos fons i gangsterisme o homenatges a músics que han traspassat.
I potser no és el més rodó ni aconseguit de tots els seus àlbums, però els trumfos hi són, les ganes i l'ímpetu, barrejats amb una ambició desmesurada, també, i el resultat és un disc molt generós amb qui se'l vol escoltar de prop, ja sigui per completar la discografia del Vanelli, ja sigui, simplement, per gaudir d'un bon disc de pop-rock adult.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada