George Michael - Songs from the last century (1999)

Poques vegades en un cinema he sentit tants plors i sanglots com durant el tram final del documental que sobre el George Michael i amb el títol de "Freedom" s'estrenà al 2017. Semblava com si el George hagués estat més estimat en la seva absència que en vida, com en una mena d'amor pòstum que revela el respecte que, a pesar de tot, la gent li tenia.

Durant la seva carrera en solitari mai va assolir aquest respecte per part de la crítica però tampoc per part de bona part del món, més atent als tabloides i escàndols que a la seva música. Però quan la tinta de la premsa groga es dilueix amb el pas del temps, el que queda, suposo, deu ser l'essència d'allò que, de ben segur, ens vam perdre.

I el que ens vam perdre va ser un artista enorme, un músic talentós amb una veu inigualable —cal recordar que ha estat l'únic capaç de substituir el Freddie Mercury al capdavant de Queen amb solvència i generant gran admiració— i una sensibilitat musical extraordinària que el dugué a fer lliscar dins el pop anglosaxó les seves influències de la música negra nord-americana (amb enormes crítiques d'apropiacionisme per part de la premsa de l'època).

Després de l'esclat còsmic que suposà el seu disc de llançament, el Faith (1987), els seus consecutius intents de rebre el reconeixement que creia merèixer mereixia van ser infructuosos. El Listen without prejudice, vol.I (1990) (amb un títol ben evident) va rebre el descrèdit d'aquells que no van voler valorar el seu intent de deixar de ser un artista de singles i de masses per esdevenir un artista "seriós". I l'Older (1996) va seguir el mateix camí a pesar de comptar amb un bon grapat de temes molt notables.

Així que, probablement cansat d'aquesta lluita extenuant per l'acceptació, el George Michael va preferir mirar cap endins i recordar les seves cançons preferides, donant-les-hi nova vida en aquest Songs from the last century.

I el resultat és un George Michael còmode, molt serè, que s'atansa a alguns estàndards com el My baby just cares for me que antany feu famós la Nina Simone, o el Wild is the wind, però també peces pop com el Roxanne de The Police o el Miss Sarajevo d'U2, en un àlbum exuberant i que sona a bar de copes nocturn i polsós, amb moqueta a les parets i barres atestades de solitaris (com el mateix Michael), amb ajut d'orquestra de petit format i una producció exageradota del Phil Ramone.

Com sol ser habitual en la discografia del Michael, a l'àlbum li manca un xic de varietat i li sobra un altre xic de producció, de tant polit com sona. L'escolta és generosa i agradable (el George Michael no té un disc dolent, ni tan sols un de mediocre), però és cert que genera un cert sopor a mesura que els talls amorosos i delicats, de baix tempo, s'acumulen. Tan sols el My baby just cares for show i el Secret love (original de la Doris Day per a la pel·lícula Calamity Jane) s'animen a cavalcar una mica més ràpid, i el George Michael hi sembla també còmode, portant-les.

Però, tot i així, l'exuberància i l'elegància del so i de la veu del George són més que suficients per gaudir d'un disc d'estàndards molt ben portat i que funciona bé perquè el nivell d'autoexigència és enorme, com sempre en el cas del músic britànic.