Un d'ells, potser el més notable, és el desvergonyiment del Johnny, un que no només es produeix en les seves lletres (càustiques, sovint barroeres, al Prince segur que li encantaven) sinó també en la instrumentació. El Johnny, a pesar del seu sobrenom, no només toca la guitarra, sinó que s'encarrega dels teclats (diversos), i fins i tot de les congues! I aquesta aproximació multiinstrumental permet que el conjunt mani sobre el detall. Dit d'una altra manera, és el disc d'un guitarrista amb menys prominència de la guitarra que et puguis imaginar.
Que sí, que hi ha guitarra, rítmica i solista, i que la seva solvència en aquest apartat és indubtable. Però és que no té cap recança en deixar espai per a la resta d'instruments, i així el disc es gaudeix de forma més àmplia que si això es tractés només d'un exercici de pirotècnica a les sis cordes.
Amb tots els instruments alineats, el Johnny Watson no dubta en afegir canvis i girs sobtats, solos de guitarra o teclat que arrenquen sincopats o quasi a pas canviat per després tornar a un camí més transitat. I tot plegat fa que, sense haver-hi excessius moments d'excel·lència absoluta, tot el disc es pot gaudir a dojo i amb fruïció.
I, per cert: encara que no us ho pugui semblar, aquesta és una de les portades més decents i serioses de tota la seva carrera. I si no em creieu, busqueu-ne d'altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada