Cansat d'ampliar el seu catàleg de soul-pop, el George Ivan va trucar a la porta de la reputada Blue Note Records, segell mític del jazz, per engiponar un àlbum que, a pesar de mantenir les estructures pop, ho fa amb tota la parafernàlia d'arranjaments jazzy, per entregar un disc dolç i elegant, que farà les delícies dels fans i que, molt probablement, acabarà sent aquell disc que escolliran escoltar força sovint per obtenir-ne sonoritats fresques d'un artista magnífic però molt reconeixible en la totalitat del seu corpus.
El tema que arrenca el disc funciona ja com un avís i una premonició en què el Van Morrison sembla venir a dir: mira't aquesta foto meva d'antany, què hi veus de malament? Doncs que no sóc jo, que ja no ho sóc, no facis cas del que creus saber de mi o del que expliquen, aquest sóc jo, ara.
I certament sona força nou i fresc. De fet, el que més sona és confiat i tranquil, relaxat, com gaudint de l'experiència sense voler forçar-la, sense voler convertir el seu ram de cançons en una munió de números de swing vocal emulant el que molts dels de la seva quinta feien a l'època. No, el Van Morrison continua fidel al seu estil però aquest cop l'adorna diferent, com si la mateixa casa i la mateixa família que hi viu hagués canviat de decorador.
Ric i exuberant en les instrumentacions, però potser un pèl massa lligat al pop per deixar que el jazz respiri (sí, el jazz necessita, sobretot, aire per respirar), aquest àlbum és en si mateix una raresa en la discografia de l'irlandès del Nord, però una raresa oficial i feta amb tota la perícia que algú com el Van Morrison acumula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada