Tangerine dream - Ricochet (1975)

Gravació en directe de material nou, aquest Ricochet dels Tangerine Dream, aquí en la seva formació més clàssica (Froese, Baumann i Franke) i entregant dues suites elegants i força còsmiques amb què segueixen impressionant al públic i als oients.

Els Tangerine no s'assemblen a res, no flirtegen amb cap altra gènere per acostar l'electrònica al gran públic (com feien molts coetanis seus), no cedeixen un pam de terreny en explorar i crear, de fer, el seu propi gènere, aquell que els portarà a ser considerada la banda més determinant de l'adveniment i l'acceptació de la música sintètica de la història de la música.

Potser s'aferren en excés, aquí, a les melodies que troben, i que repeteixen fins a l'extenuació al damunt de les seves habituals seqüències. I potser no hi ha un crescendo prou fastuós com per fer d'aquest disc un dels seus millors treballs. Però l'artesanat hi és, l'habilitat per crear atmosferes i fer-les evolucionar també, i la música flueix de la manera més natural i orgànica possible, sobretot en una segona galta molt més ben resolta i que arrenca amb unes poques notes pianístiques per embarcar-se en una odissea de textures, seqüències i polsos tremends i a estones extraordinaris.

Pablo Cruise - Out of our hands (1983)

Aquest és un disc que sona a comiat inintencionat. I, de fet, ho va acabar sent. Perquè a la banda se li acabava el contracte amb A&M, i les vendes del disc, en plena efervescència de la new wave i el pop-rock sintètic dels 80 havien entrat amb força, desplaçant els números més clàssics i condemnant-los a adaptar-se o morir.

I els Pablo Cruise, després d'un bon grapat de discs, ho van intentar, això d'adaptar-se, donant-li més presència als sintetitzadors i rebaixant les guitarres (com a la molt vuitantera On & on, que podria passar per una cara B de l'Alan Parsons Project), però el seu estil ja no colava, ja no enganxava, i els temps estaven canviant massa de pressa.

Van intentar, un any més tard, reunir-se de nou i engegar un nou contracte discogràfic, però infructuosament, la qual cosa va convertir aquest Out of our hands en el seu cant de cigne (més enllà de recopilatoris i d'un directe). El títol, de fet, ho explica tot: estava fora del seu abast, no estava en les seves mans el mantenir-se. El mercat s'imposa sempre, i una banda interessant i engrescadora com la Pablo Cruise va haver de desendollar les seves guitarres i apagar les seves veus.

Per contra, el disc és molt aprofitable i fins i tot s'agraeix aquesta entrada d'aires nous i d'aquest intent d'emmotllar-se als temps que corrien. Alguns temes destaquen amb llum pròpia, com l'engrescadora i clàssica Givin' it back, que perfectament podria firmar el Huey Lewis, amb la seva tornada enganxosa, però també la original i vuitantera On & on o la curiosíssima Talk to me right.

Però també s'aprecia una certa penombra en el que abans havien estat músiques lluminoses, de sol, platja i brisa californiana. Ara hi ha un cert desencís, com si la banda no s'acabés de creure el que toca i canta, com si ja sabessin que era el moment de dir adéu.

Luis Eduardo Aute - Grandes éxitos. Paseo por el amor y el deseo (1995)

Resumir la carrera (musical, que no plàstica, literària o cinematogràfica) és complicat tenint en compte que els seus inicis als anys seixanta cauen ja molt lluny i que la seva discografia va ser prou sostinguda com per seguir present en el panorama popular, ja fos com a autor, ja fos com a icona veritable. I aquest recopilatori fa el que pot, que no és poc, donat que el corpus compositiu de l'Aute és generós i sucós, sempre notable, quan no excel·lent i sempre molt inspirador.

Agafa una mica d'aquí i una mica d'allà, intentant que bona part dels seus àlbums puntals hi siguin presents, i no deixa de recollir, esclar, alguns dels seus èxits més notables (que s'acumulen en la primera meitat del disc) com la mítica Al alba, l'enyorada versió original del Una de dos que després l'Ana Belén va destrossar (és l'Ana Belén la pitjor reversionista de la història?; parlem-ho), o la més moderna Slowly.

L'Aute és hàbil amb les lletres, un poeta gens enrevessat que connecta ràpid amb qui s'hi atansa seduït per la seva posa lànguida i de bohemi nocturn dels que et convida a una copa mentre et cita Camus i et posa una mà a la cuixa desinteressadament. La seva veu barítona i sense floritures contribueix a fer-lo proper a pesar de les constants peripècies intel·lectuals que mira de fer no per postureig sinó perquè ell és autènticament així, un seductor cultureta que no tindrà problema en explicar una nit de sexe amb una parella (esporàdica o no) o patir pel retorn del sol i amb ell el final d'un somni.

I en un recopilatori d'èxits com aquest, que abraça diverses dècades, és interessant comprovar com els arranjaments van canviant mentre l'autor manté la bandera ben alta (els 80 van fer mal i, per descomptat, el temps ha passat factura a aquests arranjaments sintètics), però també com el llegat de l'Aute és prou notable com perquè mereixi ja no només diverses escoltes sinó un lloc a l'Olimp de la música espanyola

Van Morrison - What's wrong with this picture? (2003)

Generós en durada (més d'una hora de música, hi ha enllaunada aquí dins!), aquest àlbum del cantant de Belfast és una mena de punt i seguit en la seva discografia, desmarcant-se clarament dels que el precedien, però alhora no significant cap nou camí ni drecera a caminar en el futur, sinó més bé un hiat, una mena de divertiment momentani que el Van Morrison volgué prendre's al bell mig d'una carrera extensíssima i molt prolífica, al bell mig dels anys 2000.

Cansat d'ampliar el seu catàleg de soul-pop, el George Ivan va trucar a la porta de la reputada Blue Note Records, segell mític del jazz, per engiponar un àlbum que, a pesar de mantenir les estructures pop, ho fa amb tota la parafernàlia d'arranjaments jazzy, per entregar un disc dolç i elegant, que farà les delícies dels fans i que, molt probablement, acabarà sent aquell disc que escolliran escoltar força sovint per obtenir-ne sonoritats fresques d'un artista magnífic però molt reconeixible en la totalitat del seu corpus.

El tema que arrenca el disc funciona ja com un avís i una premonició en què el Van Morrison sembla venir a dir: mira't aquesta foto meva d'antany, què hi veus de malament? Doncs que no sóc jo, que ja no ho sóc, no facis cas del que creus saber de mi o del que expliquen, aquest sóc jo, ara.

I certament sona força nou i fresc. De fet, el que més sona és confiat i tranquil, relaxat, com gaudint de l'experiència sense voler forçar-la, sense voler convertir el seu ram de cançons en una munió de números de swing vocal emulant el que molts dels de la seva quinta feien a l'època. No, el Van Morrison continua fidel al seu estil però aquest cop l'adorna diferent, com si la mateixa casa i la mateixa família que hi viu hagués canviat de decorador.

Ric i exuberant en les instrumentacions, però potser un pèl massa lligat al pop per deixar que el jazz respiri (sí, el jazz necessita, sobretot, aire per respirar), aquest àlbum és en si mateix una raresa en la discografia de l'irlandès del Nord, però una raresa oficial i feta amb tota la perícia que algú com el Van Morrison acumula.

Jack Johnson - Brushfire fairytales (2001)

Aquest surfer hawaià ha acabat llaurant-se una més que decent carrera comercial allunyat de les ones salades per atansar-se a les sonores, equipat ja no amb una taula i un neoprè sinó amb una guitarra i camises folgades, i cantant-li als detalls de la vida i sobretot als moments aparentment fugissers que ell sembla voler capturar, com aquell que mira de pujar a una onada per fer-la èpica i memorable.

El seu disc de debut sona més apagat, menys arranjat i menys rodó que alguns dels seus posteriors, però ja són aquí les seves vibracions bonrotllistes i el seu sol, la seva mar, la seva noia i les vicissituds d'un jove d'esperit molt lliure. És una mica com si els Beach boys s'haguessin separat en tantes carreres com integrants i un d'ells (qualsevol) hagués mirat, amb la distància i calma que dóna allunyar-se de la influència del rock 'n roll i la psicodèlia dels 60, de cantar-li a una vida calmada i tranquil·la venent collarets fets a mà a base de petxines.

És, per dir-ho així, un debut prometedor, però les melodies encara no són rotundes, el treball de la seva guitarra encara és poc florit i, sobretot, la banda, mínima (baix i percussió) sonen encara massa planes i monolítiques com perquè el regal que és qualsevol dels seus àlbums propers acabi d'anar lligat amb un llacet.

Antony and the Johnsons - I am a bird now (2005)

Una mostra notòria de l'aproximació artística que l'Anohni emprèn davant la composició musical és el tema que obre l'àlbum, Hope there's someone: un piano lànguid acompanya les lletres (i els cors) de l'Anohni sobre l'esperança d'una mort que no sigui solitària, que no sigui només liminal i que et deixi allà al mig del no res, entre el més aquí i el més enllà; i quan la veu s'apaga, quan la mort arriba, el piano es desboca i s'eleva —ens eleva a nosaltres també— com certificant un final feliç. Hi ha, per tant, en la mirada compositiva, ja no només una intenció sinó una suma de factors molt diversos que sumen i alimenten aquella, una kuntswollen decidida i ambiciosa, poc habitual en músics dins del panorama de la música popular contemporània.

I tot l'àlbum està, de fet, encarat de la mateixa manera, fins i tot quan hi ha col·laboracions —notables— externes: el Rufus Wrainwright, el Boy George, el Lou Reed o el Devendra Banhart s'acosten al micròfon, però ho fan recullen el testimoni i transportant-lo cerimoniosa i respectuosament de nou cap al terreny de l'Anohni.

I, en tot cas, la veu de l'Anohni és la que mana, la que no deixa d'explicar-nos, amb aquell vibrato accelerat i incisiu, les inquietuds i anhels d'algú sempre al límit, ja sigui del seu cos, ja sigui de la seva representació, sempre vorejant els límits d'allò que la societat tolera, sempre mirant i essent vist de manera sospitosa. Les lletres sonen, sovint, a confessió, a treure's un pes de sobre, a extirpar-se un dolor, potser lleu però incessant, insistent, inesquivable. Les il·lusions davant d'un canvi de sexe s'esberlen en recordar-se a si mateix que "for today I am a boy", i precedeixen el desempar de Man is the baby on mostra l'esgotament d'haver de fingir, però aviat arriba Fistful of love sobre maltractaments i t'acaba d'ensorrar.

Sincer, amb un cor obert de bat a bat, i amb una malenconia que et travessa, l'Anohni juga a tempos lents i lletres semi-poètiques, amb molt d'aire i espai, amb la certesa de que un seguit de confessions així no deixaran indiferent a ningú.

Michael Bublé - Michael Bublé (2003)

Tal com havia fet 20 (o eren 30?) anys abans el Harry Connick, Jr., el Michael Bublé mira d'acostar el swing i els estàndard de jazz vocal a les noves generacions, aquí des de la seva insolent joventut, rescatant un catàleg ampli del qual ha escollit peces particularment reconeixibles que, a més, ha barrejat amb arranjaments en la mateixa clau d'èxits del pop i del rock més contemporani.

La barreja funciona, val a dir-ho. No és un disc d'aquells que només sentiries a la consulta del teu psicòleg de capçalera. És, això sí, un disc per a tots els públics, amb les arestes molt polides i ben romes —cortesia de la producció del David Foster—, que no sigui cas que punxin una mica a algú no gens acostumat a aquest gènere, o que només té a casa un recopilatori del Frank Sinatra.

I funciona, sobretot, perquè el Bublé està prou ben dotat vocalment com per atacar amb passió el Fever que arrenca el disc, però també envalentonar-se i tirar de Van Morrison i el seu Moondance (un tema que, de fet, ja era força swing d'origen). La seva veu i el seu estil és molt deutora del Sinatra però també del Dean Martin, amb un cert deix arrossegat que, però, és perfectament capaç d'eradicar quan cal per tal que no totes les peces semblin els laments d'un crooner amb un parell de copes de més.

Més agosarada és al tria del Crazy little thing called love dels Queen. Però en general la tria tria a assegurar, tant en els estàndards més clàssics (Let's fly with me, The way you look tonight, Summer wind) com en els números pop (no és pas sorpresa que triés una peça del George Michael, Kissing a fool, amb uns tints ja força jazzy).

No canviarà el rumb de la música, aquest àlbum del canadenc, però sí que li canviarà el gust musical i el seu rumb com a melòman a més d'un jove amb ganes d'explorar més enllà del que els algoritmes li dicten.

Aretha Franklin - 30 greatest hits (1985)

Què esperaves, d'un disc recopilatori dels èxits (grans i petits) de la seva època a Atlantic? Un disc mediocre? Encara més, potser un "bon" disc? Doncs no: el que reps —evidentment— és un tros de disc que no te l'acabes, un compendi espaterrant de soul i R&B que cobreix tan sols un grapat d'anys (entre 1967 i el 1974) però que, justament per això (i talment com es pot comprovar en les notes del disc, molt ben anotat) deixa clar que va ser una de les artistes més exitoses del moment, entregant hit rere hit amb una diferència de poc més d'un parell de mesos.

Aquí està tot el que necessites tenir si no coneixes prou l'Aretha. Tens, per una banda, els temacles que han acabat formant part de la banda sonora de la història personal de tothom, de tan imbricats com estan en la cultura popular: Respect, Do right woman, do right man, (You make me feel like ) a natural woman, Chain of fools, Think, I say a little prayer, etc.

Però d'una altra, hi ha un bon farcell de temes menys icònics però igualment fantàstics, sobretot en la primera meitat de la cronologia aquí recopilada, com The house that Jack built, Dr. Feelgood, Ain't no way, i moltes altres.

És cert, també, que en el tram final, aquell que va des del 1970 endavant, els èxits no només van ser un xic més escadussers i espaiats entre si, sinó potser menys rodons i menys assimilables en una primera oïda, però no us estranyeu si profetitzo que no serà el disc (dels dos que inclou aquest recopilatori) que menys sentireu, sobretot perquè es descobreix a una Aretha més madura però també perquè un acaba volent escoltar alguna cosa més que els temes més reconeixibles i triturats per la cultura pop.

En tot cas, un doble LP rodó com pocs recopilatoris, al qual no li falta ni li sobra de res, i que ens acosta a una de les artistes més universals i impressionants de la nostra història recent.

George Michael - Songs from the last century (1999)

Poques vegades en un cinema he sentit tants plors i sanglots com durant el tram final del documental que sobre el George Michael i amb el títol de "Freedom" s'estrenà al 2017. Semblava com si el George hagués estat més estimat en la seva absència que en vida, com en una mena d'amor pòstum que revela el respecte que, a pesar de tot, la gent li tenia.

Durant la seva carrera en solitari mai va assolir aquest respecte per part de la crítica però tampoc per part de bona part del món, més atent als tabloides i escàndols que a la seva música. Però quan la tinta de la premsa groga es dilueix amb el pas del temps, el que queda, suposo, deu ser l'essència d'allò que, de ben segur, ens vam perdre.

I el que ens vam perdre va ser un artista enorme, un músic talentós amb una veu inigualable —cal recordar que ha estat l'únic capaç de substituir el Freddie Mercury al capdavant de Queen amb solvència i generant gran admiració— i una sensibilitat musical extraordinària que el dugué a fer lliscar dins el pop anglosaxó les seves influències de la música negra nord-americana (amb enormes crítiques d'apropiacionisme per part de la premsa de l'època).

Després de l'esclat còsmic que suposà el seu disc de llançament, el Faith (1987), els seus consecutius intents de rebre el reconeixement que creia merèixer mereixia van ser infructuosos. El Listen without prejudice, vol.I (1990) (amb un títol ben evident) va rebre el descrèdit d'aquells que no van voler valorar el seu intent de deixar de ser un artista de singles i de masses per esdevenir un artista "seriós". I l'Older (1996) va seguir el mateix camí a pesar de comptar amb un bon grapat de temes molt notables.

Així que, probablement cansat d'aquesta lluita extenuant per l'acceptació, el George Michael va preferir mirar cap endins i recordar les seves cançons preferides, donant-les-hi nova vida en aquest Songs from the last century.

I el resultat és un George Michael còmode, molt serè, que s'atansa a alguns estàndards com el My baby just cares for me que antany feu famós la Nina Simone, o el Wild is the wind, però també peces pop com el Roxanne de The Police o el Miss Sarajevo d'U2, en un àlbum exuberant i que sona a bar de copes nocturn i polsós, amb moqueta a les parets i barres atestades de solitaris (com el mateix Michael), amb ajut d'orquestra de petit format i una producció exageradota del Phil Ramone.

Com sol ser habitual en la discografia del Michael, a l'àlbum li manca un xic de varietat i li sobra un altre xic de producció, de tant polit com sona. L'escolta és generosa i agradable (el George Michael no té un disc dolent, ni tan sols un de mediocre), però és cert que genera un cert sopor a mesura que els talls amorosos i delicats, de baix tempo, s'acumulen. Tan sols el My baby just cares for show i el Secret love (original de la Doris Day per a la pel·lícula Calamity Jane) s'animen a cavalcar una mica més ràpid, i el George Michael hi sembla també còmode, portant-les.

Però, tot i així, l'exuberància i l'elegància del so i de la veu del George són més que suficients per gaudir d'un disc d'estàndards molt ben portat i que funciona bé perquè el nivell d'autoexigència és enorme, com sempre en el cas del músic britànic.

Mikel Salas - Bajo las estrellas, música de la película (2008)

Explica el Felix Viscarret, director de la pel·lícula: "Mikel [Salas] vio esas imágenes en colores terrosos, llenas de herrumbre, y decidió que debíamos evitar los instrumentos nobles )como la guitarra, el piano, violines...) para crear un universo sonoro a base de instrumentos menores, casi nunca tomados en serio, como el ukelele o un xilófono de juguete". I així ho va fer.

L'opera prima de Viscarret, una mena de road movie per carreteres secundàries de persones molt secundàries en tot, amb un imponent Alberto San Juan fent de Jeff Bridges a l'espanyola, porta una música feta amb instruments desestimats, abandonats o menystinguts, com els mateixos personatges, i a base de banjos, marimbes i xilòfons (acompanyats ocasionalment, val a dir-ho, per alguna guitarra i algun piano també, que les normes estan per saltar-se-les, especialment les que ha estipulat un mateix), i il·lustra a la perfecció la banda sonora d'uns perdedors amb bon cor, d'uns peregrins de la vida i navegants a la deriva de postes de sol i paratges dessolats que a ningú importen ja.

El resultat és juganer, sovint, quan no mig circense, però sempre amb una certa llangor que arrossega les notes i allarga la melancolia sense escarafalls ni sortides de to, molt conscient del paper enaltidor de la partitura, i en cap cas pensant en confeccionar un àlbum autoconclusiu. La veritat, però, és que funciona prou bé com a tal, doncs l'homogeneïtat de les peces es percep i unes acompanyen les altres.

El tancament del disc, amb una reinterpretació en aquesta mateixa clau de l'Stella by starlight del Victor Young que van popularitzar els Davis, Coltrane, etc, amb la veu de l'Enrique Morente (intentant maldestrament pronunciar la lletra en anglès) és, per diferent i brillant (aquí hi ha piano, contrabaix, bateria i també el quartet de corda de l'Ara Mailikian), una d'aquelles clausures d'àlbum que conviden a la repetició, a tornar a començar el trajecte, acompanyant a aquests desarrapats de la vida, conscients com som de la humanitat que s'amaga al darrera de tanta pols i tanta deixadesa.