Chris Rea - Tennis (1980)

La proposta del Chris Rea sempre és sòlida. La seva aproximació al pop-rock és honesta i professional, molt ben treballada, detallista i complidora. En aquest àlbum, per exemple, escoltem un Rea que sembla molt a prop del Gerry Rafferty, quan no de l'Elton John, amb un pop molt elegant, sense escarafalls, sovint més proper als mig tempos que als accelerats, i amb un to general de proficiència en la música que ens regala.

Però també és necessari fer notar que, a diferència del Rafferty o de l'Elton John, al Chris Rea sempre l'ha eludit aquella particular inspiració de la que sorgeixen els himnes i les tonades memorables. Més enllà de l'artesanat no sembla aparèixer quasi mai aquella iridescència dels genis capaços de trastocar-nos les vides amb alguna de les seves cançons.

En tot cas, però, cal agrair-li al Rea l'esforç, però sobretot el entregar-nos de manera regular àlbums perfectament bonics i molt gaudibles, de tan ben fets que estan, i que no esquiven una temàtica àmplia com l'alienació davant de l'horror (com a Tennis) o el presentar un parell de temes completament instrumentals particularment reeixits.

Chris Rea - On the beach (1986)

Evocatiu és poc: impressionista, això és el que és aquest treball del Chris Rea. Escoltant-lo un sembla poder rememorar dies de platja, ja fos de la infància o ja d'adult, potser a Blanes o a la Côte d'Azur (que l'estil del Rea ben bé et pot portar a ambdós llocs), amb una certa calitja que no ofega gràcies a la brisa marina que bufa suaument, mentre les vores de la ombrel·la semblen ondular al ritme de les onades tranquil·les i constants del mar.

Potser, tal com li passa a la brisa marina, el seu efecte és efímer i passatger, talment com els records que de vegades evoquem en clau de nostàlgia, i l'àlbum sencer pot deixar una certa sensació de trivialitat. Però tornar-hi, amb el pas de les escoltes, t'endinsa en un bucle retorçat i quasi infinit en què recordes el record del record.

Kashmir - Je suis... (1979)

Aquesta és una d'aquelles bandes que ha acabat esvaint-se en la història de la música moderna, fonamentalment perquè en algun moment les bases de dades historiogràfiques, majorment nord-americanes, van perdre-les-hi la pista i van deixar de catalogar-les, sobretot si no hi havia reedicions per al mercat dels EUA.

És el cas dels Kashmir, grup suís de rock progressiu electrònic format pel tàndem Patrice Guenat i Henry Dubelly que tan sols va publicar dos àlbums però que ha quedat en la memòria dels afeccionats al gènere electrònic i que eren presents quan, als anys 70, van editar els seus treballs.

Un d'ells era aquest Je suis..., posteriorment reeditat per al mercat internacional com a Alarme!. I alguns creuen que és "una de les més menystingudes joies de la música progressiva electrònica" (a Prog Archives). I molt probablement tinguin raó, ja no només en la part del menysteniment, sinó en el fet que és una veritable joia, molt diversa en el seu oferiment, doncs entrega passatges més progressius i rock, però també altres més còsmics, barrejant-ho sovint amb parts cantades (à la Emerson, Lake & Palmer). I el resultat és força espaterrant a estones, fent-se notar l'ambició del duet, però també la seva sapiència musical i el profund coneixement de moltes influències diverses, dels Tangerine Dream als Yes passant per The Alan Parsons Project.

L'arrencada de l'àlbum és fenomenal, amb un Desert bleu que cavalca amb força, seguit de quatre peces més que pugen l'aposta i la doblen, sobretot la grandiloqüent Linear (tema estrella del disc), amb la seva secció orquestral de metalls reforçant l'epicitat, tot acabant la primera galta amb uns melangiosos crits de "far away, far away" que es van perdent en la distància. És, en realitat, només un aperitiu de cara al que espera en la segona, on tres temes més llargs, molt en particular l'últim, Go!, un tema èpic en forma de suite que fa servir orquestra i cor, coronen el disc.

A estones molt creatiu i divergent, com fugint d'allò que s'espera de la melodia i de les harmonies, algunes instrumentacions —ja se sap amb la música dels 70-80— poden haver perdut capacitat evocadora i semblen un pèl infantils. Però el conjunt és enginyós i generós amb l'espectador atent, sense perdre mai el nord, sense deixar-se portar per peripècies en els solos o presentar exercicis gimnàstics als teclats com si no fossin premeditats.

Editat amb una portada minimalista blanca però amb un interior desplegable dibuixat pel mateix Patrice Guenat (copiant de manera gens dissimulada l'estil del Roger Dean, el de les portades dels àlbums de Yes), el cartró amaga, doncs, un vinil molt notable que, davant l'oblit despreocupat que pateix, bé mereix no només una escolta sinó una difusió entre aquells que estimen la música, fins i tot si no està dins de cap cànon establert per aquells que tenen el poder del mercat.

No estant disponible a plataformes d'streaming, m'ha semblat necessari compartir-lo aquí perquè jutgeu per vosaltres mateixos/es.

Art60 · Kashmir - Alarme! (1979)

China Crisis - What price paradise (1986)

Es veu que la producció steelydaniana del Walter Becker no els va donar tot el que n'esperaven (a nosaltres sí, si ens haguessin preguntat), i en aquesta continuació del Flaunt the imperfection van canviar de productors i van escorar-se lleugerament més cap al pop, fugint un xic de les sonoritats més suaus de l'anterior àlbum.

El resultat, com no podia ser d'una altra manera, torna a ser un molt notable disc, en aquest cas més pop, més viu, menys vellutat, però amb el mateix enginy per a les melodies i, sobretot, per dotar d'un caire de serietat i d'atemporalitat totes les seves composicions.

China Crisis - Flaunt the imperfection (1985)

El Walter Becker dels mítics Steely Dan va accedir a produir aquest àlbum dels China Crisis, un que va suposar un canvi important en la seva carrera, si més no a nivell musical (perquè comercial... com que no: el món —dominat per propostes més immediates i efímeres— mai va saber entomar bé els China Crisis).

Aquí el so s'ha dulcificat, s'han integrat millor tots els elements i, sobretot, els instruments, aconseguint que la hibridació entre sintetitzadors i guitarres fos fluida i sonés natural, com innata a un grup que sempre havia marcat molt la presència dels primers. Aquella habilitat dels Steely Dan per fer que qualsevol peça sonés perfecta, com nascuda per ser instrumentada d'aquesta manera particular, es desplega en un ventall de cançons força indestructibles amb el pas del temps. La suavitat de Black Man Ray, però també la brillant King in a catholic style, i tantes altres conformen un àlbum molt rodó i plaent d'escoltar, d'aquells que et dona unes vibracions molt suaus i que, molt probablement, suposi el disc més precís (i preciós) dels China Crisis, una banda que no va rebre el reconeixement que mereixia.

Bernard Herrmann i Elmer Bernstein - Cape fear (1991)

Una banda sonora del Bernard Herrmann sempre és una invitació a la pell de gallina i a la intranquil·litat. I si, a més, la reinterpretes sota la batuta de l'Elmer Bernstein (Els set magnífics, La gran evasió, etc.), la sensació de manca d'oxigen ja és aclaparadora.

Tremendíssima i puntejada per retrunys orquestrals d'aquells que t'arriben a l'ànima, la música no es limita a repetir les peces del Herrmann, sinó que Bernstein va haver de reorquestrar-les, ressituar-les, adaptar-les al nou guió i, per descomptat, afegir-hi nous trams que no desencaixessin amb la resta. El tour de force és molt reeixit, per bé que l'escolta del disc no deixa de ser com ser víctima de l'assetjament del Max Cady (ja sigui en versió Robert Mitchum o Robert de Niro).

Diversos autors - Simply mad about the mouse (1991)

Qualsevol ocasió és bona per a:

a) Vendre productes Disney.

b) Promocionar les carreres d'alguns artistes acostant-los a públics que no entren dins del seu target.

I això és el que persegueix (ja no sé si aconsegueix) aquest recopilatori de peces clàssiques de Disney reversionades per a artistes ben diversos. Certament, la major part d'ells se les emporten cap al seu terreny (de quina altra manera, si no, s'aconsegueix atraure nous públics). I el catàleg de cançons magnífiques de la factoria és tan ample i generós que no era pas difícil fer-ne una selecció més o menys reeixida.

El mític When you wish upon a star és treballada per un Billy Joel en clau de jazz clàssic (la defensa prou bé, però la seva veu està molt lluny de tenir la presència que podria tenir un crooner à la Sinatra o Bennett), el Harry Connick, Jr. entrega una molt lloable versió del Bare necessities del Llibre de la selva en la mateixa clau, i el raper LL Cool J verbalitza la tonada dels tres porquets que tenen por del llop.

Algunes de les peces més interessants, sens dubte, són aquelles que miren de portar la peça clàssica a un territori més llunyà, com el Zip-A-Dee-Doo-Dah del Ric Ocasek, o el tema dels gats siamesos pel Bobby McFerrin, però alguns d'aquests intents acaben fracassant i rebaixant enormement la mitjana de qualitat, com és el cas dels Gipsy Kings amb l'I've got no strings, la simplista adaptació dels Soul II Soul del Kiss the girl, o la vergonyosa adaptació del Someday my prince will come per les En Vogue, inert i inanimada.

Per damunt de totes s'erigeix una versió preciosa de l'A Dream makes a wish your heart makes que el Michael Bolton, amb la seva veu rascada i inconfusible contrasta amb una orquestració molt delicada i que deixa algun dels millors moments del disc.

En resum, un disc divertit d'escoltar però més com a curiositat que com a veritable tresor musical.

John Williams - The accidental tourist (1987)

Hi va haver un moment en la carrera del John Williams en què va voler desmarcar-se de les fanfàrries, marxes i scherzos típics de les seves composicions més famoses. La intimitat quasi inaudible d'Always o la quotidianitat de Stanley & Iris en serien dos bons exemples, però també ho seria aquesta dedicada a la pel·lícula del Lawrence Kasdan titulada The accidental tourist.

És apreciable i s'agraeix el canvi de registre, però l'obsessió per un leit motiv no particularment engrescador fa que el conjunt acabi passant sense pena ni glòria, i carregant lleugerament. D'alguna manera, la seva partitura s'assimila perfectament a l'actitud del protagonista, un home tou, desencisat i amb un perfil semidepressiu dels que s'encomana. I així li passa a la banda sonora del Williams, que sembla que tingui vida, però no massa.

Georges Delerue - Agnes of God (1984)

La trajectòria del Georges Delerue ja estava prou ben fonamentada en diverses bandes sonores mítiques de pel·lícules de la seva França natal (com la de Jules et Jim!), i durant els 80 Hollywood va veure en ell algú solvent i elegant per cobrir els encàrrecs de films potser menors però que requerien d'un teixit musical solvent.

I Delerue compleix amb escreix en aquesta partitura per al film de Norman Jewison sobre la psicòloga encarregada d'investigar un embaràs suposadament diví en un convent de monges. L'arrencada fa témer una banda sonora farcida de cors celestials, però Delerue, habilíssim artesà, els deixa en seguida enrere per deixar pas a orquestracions molt elaborades, sense concessions a leit motivs enganxifosos, i si de cas recorre als cors de nou però com a contrapunt o, fins i tot, com a complement en els arranjaments.

Elegant, sòbria, potser no excessivament memorable, però molt bonica des de totes les perspectives i en totes les escoltes, l'àlbum de Varese Sarabande s'estructura en dues suites que ocupen sengles galtes del vinil, per bé que en realitat no són altra cosa que successions de talls diferents i prou identificables que no tenen lligam musical directe entre uns i altres.

John Williams - Always (1990)

La cosa ja no comença bé: aquest és un d'aquells discs de bandes sonores dels 80 i 90 que combinen una galta plena de cançons populars, i una altra amb la música orquestrada composada expressament per a la pel·lícula. I el primer tall és una versió insulsa i esmorteïda de l'Smoke gets in your eyes dels Platters escomesa pel J.D. Souther. (Encara sort que més endavant trobem la versió original!). I ja és un presagi del que ha de continuar. Temes de ressonàncies country força oblidats per intèrprets no particularment inspiradors. El pitjor, però, està per arribar.

Perquè seguint la mateixa absoluta manca d'ànima i de sang a les venes, la secció del disc que acull la partitura del John Williams per a la pel·lícula de l'Spielberg és sosa, superficial, i gens memorable. S'entén que la intenció és fer una banda sonora molt allunyada de les fanfàrries habituals del Williams. S'entén, igualment, que la idea és fer de la banda sonora un llenç celestial per parlar d'aquesta història d'amor postmortem. Però és que l'acumulació de campanetes, arpes i cordes ensucrades fa de l'escolta d'aquesta banda sonora una petita mort musical, sobretot si es té en compte qui hi ha a la batuta.