L'any 1974, el John Gribbin i l'Stephen Plagemann publiquen _The Jupiter effect_, un d'aquells llibres suposadament científics tan de moda als 70 sobre OVNIs, fenòmens paranormals i qüestions pseudocientífiques diverses (al més pur estil Iker Jiménez o Jiménez del Oso). A diferència dels demés, però, aquest llibre es converteix en un èxit de vendes i tothom se'l llegeix o sent a parlar de la teoria catastrofista que prediu: l'alineació dels planetes del sistema solar provocarà un cataclisme global a partir del moviment tectònic de la falla de Sant Andreas.
L'èxit fa que se'n derivi un documental televisiu. I cal una banda sonora. Inicialment els productors intenten aconseguir els drets per fer servir _Els planetes_ del Gustav Holst, però els hereus del compositor declinen. I és llavors quan recorren al Larry Fast que, amb el seu projecte Synergy, venia marcant el ritme de l'evolució de la música electrònica des dels 70, quan va publicar el seu primer disc: Electronic Realizations for Rock Orchestra.
El Fast s'havia fet un nom en la indústria perquè estava al darrera de tot l'aparell electrònic d'artistes de renom com els Yes, Barbra Streisand, Peter Gabriel, Hall and Oates, i un llarg etcètera. La seva aportació principal era fer que els teclats no fossin considerats joguines sinó instruments seriosos i reputats. Tant era així que en tots els seus àlbums hi escrivia una nota que deia "This album was recorded using only electronic devices".
I per a aquesta banda sonora, Fast, inspirant-se en la sonoritat de Holst, desplega tot el seu potencial sonor, aclaparador i desbocat. Si la fi del món arriba, segur que sonarà així.
Era indubtable que un concert del Bryan Adams en ple 2022 no podia estar orientat a altra cosa que no fos la nostàlgia i els good ol' times. Ho era, d'indubtable, no només pel temps que ha passat des que el Bryan copava, any rere any, les llistes d'èxits, sinó perquè, de fet, aquest ha estat sempre un dels seus temes preferits (recordem, si no, el seu màxim hit, 'Summer of 69, exercici de nostàlgia hipermitificada). Era previsible i va complir.
El que ja no es podia esperar tant, potser, és la capacitat del Bryan per entomar de nou els seus himnes senzillots, les seves tornades cridaneres, els seus riffs de primer de rocanrol i les seves balades ensucrades, i convertir-ho tot plegat en una catarsi col·lectiva d'un públic sobrat d'anys que aprofità l'ocasió per tornar a ser feliç després de dos anys molt durs. El millor de la nit no va ser la música del Bryan, sinó el fet de veure a tanta gent tan feliç de cop, cantant-les totes, ballant-ne moltes, i no només recordant els vells temps sinó recordant com ser feliç de nou.
El millor no va ser la música, cert; però la música i, sobretot, l'actitud del Bryan, van ser catalitzadores. El canadenc sempre ha anat sobrat d'actitud, de ganes i d'empenta, amb les quals supleix la seva evident manca d'ambició musical, i ahir, en un Sant Jordi que ja no havia de respectar els seients de distància, no només va reclamar una llarga vida al rock 'n roll sinó que es va mostrar proper, generós i molt disposat a fer-ne una festa col·lectiva. La seva actitud voluntariosa en voler parlar en català ("aquesta cançó que ve ara és per ballar!") i els tres cops en què va acceptar peticions del públic (això, un servidor no ho havia vist MAI) van fer que el públic, sense massa esforç, el deixés repassar, un rere l'altre, els seus hits més destacats.
Per descomptat, ell i la seva banda van respondre. Arrencant amb el Kick ass que avança el seu proper àlbum, va encadenar temes populars que el públic cantava, esgargamellant-se, vers per vers. No en va, el Bryan va copar les llistes d'èxits des de finals dels 70 fins acabats els 80, i el seu repertori no només és generós sinó que oscil·la amb naturalitat entre el tema pop disfressat de rock a base de guitarrades i les balades més globals dels últims 50 anys.
Cap al final del concert va entonar el seu 18 'til I die, i va arrodonir-ho interpretant, ell sol a la guitarra acústica, un tema que, com ens va explicar, va composar quan tenia 18 anys (Straight from the heart). Just abans, un dels temes del seu proper àlbum venia acompanyat amb el clip musical en la pantalla gegant del fons de l'escenari, i en ell s'hi veia al Bryan assegut al volant d'un cotxe i al seu costat la seva octogenària mare. El temps passa. I ens fem grans. Però el rock sempre ens retorna les sensacions de vitalitat que sovint, pel camí, anem perdent.
El rock és universal, omnipresent, global. Són ben lícites (i interessants, sovint) les transposicions a sensibilitats més locals, però el llenguatge del rock, vingui d'on vingui, ens pertany a tots i a totes, i segueix sent pertinent reivindicar-lo, sobretot quan la guitarra ha perdut protagonisme davant dels sons més sintètics i el rock més clàssic ha estat relegat a revisionismes i a retrobaments de dinosaures que voregen l'extinció.
I això és el que fan els Supervivents, amb el Jordi Comerma com a mestre de cerimònies (composició, veu i guitarra rítmica) acompanyat d'una banda ferma i sòlida que s'acosta al llegat d'un so i d'uns trops amb respecte reverencial disposada a construir himnes ara que la gent ja ha marxat de l'estadi, ara que les llums del rock ja s'apaguen. I en el camí, aquest disc dels Supervivents sembla aquell bis inesperat que agafa a mig estadi fugint atropelladament pels accessos i que els obliga a girar cua a gaudir d'un regal amb què ja no comptaven, una extensió del concert, de la festa, que acaba sent allò que més recordaran en el futur.
I és un bis generós, perquè no escatima en recursos clàssics, entregant un ventall ampli de ritmes i guitarrades diverses, sempre relligats amb uns arranjaments magnífics, en un conjunt que és un tresor per al fanàtic del gènere. I li canten al rock, al camí, a la pols que s'aixeca quan ja hem passat un encreuament decisiu, però sobretot a l'empenta que cal per continuar, per seguir endavant, a pesar de tot, a pesar del nostre propi passat, missatge particularment idoni per a l'era d'incertesa que vivim: perquè després diguin que el rock no és atemporal.
El resultat és un disc magnífic, de tall clàssic però sense insistir en els clixés més rústics i oxidats, un regal per a l'amant del rock que es resisteix a admetre que el seu temps ha passat (el del rock, però també el d'ell/a mateix/a, que ja tenim una edat, si ens acostem a un àlbum com aquest). El mateix àlbum ja es pregunta, en el seu títol, "qui em donarà rock 'n roll?": doncs seran els Supervivents, és clar. El rock ha mort. Visca el rock!
Ahir vaig ser molt feliç de poder tornar, un any més tard, a una sala de concerts. I, posats a fer-ho, amb un dels millors concerts que he estat en la meva vida, el del Rodrigo Cuevas i el seu Trópico de Covadonga, un dels millors discs que he sentit en molts anys.
El Rodrigo, musicalment, barreja tradició i recuperació de músiques molt locals (tant asturianes com gallegues: muñeiras, coples i xiringüelos) amb sonoritats més modernes (cortesia del Raül Refree). Espiritualment, està connectat amb la terra però, sobretot, amb les persones.
I després... després és un showman. Un capaç de convertir un disc de 50 minuts en un concert de 90 gràcies a les seves intervencions entre temes, contagiosament alegres, divertides, engrescadores, dirigint-se al públic en català (va estudiar a Barcelona, a pesar de ser nascut a Oviedo) i arrencant somriures i complicitats a dojo.
L'aparició de Rozalén per ajudar-lo a cantar un parell de temes va ser un fet anecdòtic menor, perquè ni tan sols la mítica Rozalén pot eclipsar el cabdal creatiu i artístic del Rodrigo, algú que, ja ho tenim ben clar tothom que el coneixem, esdevindrà un nom capital en el panorama musical espanyol del segle XXI.
Un dels duets més reeixits de la història (del jazz i de la música), al meu gust, és el que quedà enregistrat en aquesta sessió d'Impulse produïda pel Bob Thiele el 7 de Març de 1963. S'hi disolen, de manera natural, el saxo tenor del Coltrane i la veu de baríton del Hartman, al llarg de sis balades clàssiques que deixen espai perquè tots dos puguin desplegar els seus talents.
El fraseig net i sinuós del Coltrane mai ha sonat tan melangiós, tan romàntic, tan entregat a l'amor i al desamor. I la veu profunda del Hartman omple cada racó de l'àlbum, explicant els seus patiments amorosos amb aquella mena de deixadesa del crooner a qui sembla no importar-li estar-ho passant malament però que necessita cantar-ho perquè no li afecti.
A tot això, la banda la completa ni més ni menys que el gran McCoy Tyner al piano, el jimmy Garrison al baix i l'Elvin Jones a la bateria, deixant sempre el protagonisme als que signen el disc, però mai deixant de contribuir a la preciosa calidesa del disc.
Un regal per a les oïdes, un d'aquells àlbums que tant li pots posar a qui més t'estimes per amanir musicalment un sopar romàntic com pots voler-te'l escoltar tot/a sol/a per furgar una mica més en les ferides d'amor.
El Gino Vanelli tenia 20 anys quan, ple de confiança en sí mateix, va esperar d'amagat al pàrquing de la discogràfica A&M a un dels dos amos, el Herb Alpert. Quan va aparèixer va córrer cap a ell entre els seus guardaespatlles i va poder entregar-li una demo de la seva música. L'Alpert no va dubtar a fitxar-lo i produir-li el primer disc.
I no hi ha dubte que l'Alpert tenia ull per reconèixer el talent, però en aquest cas li traurem una mica de mèrit, perquè el Gino és una força de la naturalesa i no cal ser un expert musical per quedar enlluernat per la seva ambició, la seva capacitat vocal i la seva visió musical amplíssima. Fins que van arribar els 80 i la MTV (moment en què tots els músics i bandes van haver de repensar-se, visual i musicalment), aquest canadenc d'arrels italianes va entregar un bon grapat de discs que flirtejaven amb el funk, el soul i el rock progressiu.
Ampul·lós i exagerat, amb lletres que farien avergonyir a —posem per cas— el mateix Bon Jovi de tan carrinclones i suades com eren les seves rimes i metàfores, és aquesta mateixa pretenciositat hiperbòlica la que fa dels discs del Vanelli uns territoris molt generosos, plens de sorpreses i de moments destacables, ja siguin per magnífics o per molt qüestionables.
Aquest cinquè àlbum és, de fet, el cúlmen d'aquesta ampul·lositat. Està, val a dir-ho, molt en línia del que es portava en l'època: discos conceptuals, semi-simfònics, artificiosos, pretenciosos, obres que pretenien ser més que una simple compilació de diversos temes solts, amb una unitat formal i temàtica que els convertís en allò que es deia un "àlbum conceptual". Vanelli planteja una primera galta del vinil amb cinc temes que segueixen la seva tendència anterior, però s'aboca a la segona amb un doble tema sense solució de continuïtat emparat per la Royal Philharmonic Orchestra on la grandiloqüència es desboca i les diverses trames de les composicions fluctuen entre l'intimisme i l'explosió orquestrada.
Quan canta, Vanelli segueix sonant a crooner melòdic dotadíssim, però rebutja el pop per abraçar el rock progressiu barrejat amb el soul (ell va ser el primer artista caucàsic en participar en el mític programa de TV Soul train) i el jazz. La barreja, aquí més que mai, sona tan fascinant com ambiciosa. I si bé no és potser aquest el més rodó dels seus discs (personalment m'atrau més Brother to brother o, ja de la seva etapa dels 80, el Nightwalker) segueix sent una obra molt complexa i plena de racons que explorar.
A la contraportada d'aquest vinil del 1980 i figura un dibuix d'un paó en tota la seva bellesa, desplegant les seves formoses plomes multicolors. Encara més, un petit text convida a una analogia entre la barreja esplendorosa de colors i la de races i ètnies, sempre a través de la música. Perquè el que feien els Jackson en aquest canvi de dècada era, tot seguint el que el Michael ja havia fet un any abans amb l'Off the wall, mesclar les arrels de la música negra (hi ha, realment, "música negra"?) amb les de la música blanca (aquesta sí, segur, que existeix: és la que els blancs li van robar als negres) i oferir una amalgama poderososíssima de funk, soul, R n' B i pop que esdevingué irresistible i marca de la casa, resultant en el que, al meu gust, és el millor disc dels germans Jackson, amb una producció magnífica i molt d'encert per fabricar hits comercials que entren molt fàcil i sovint conviden a ballar.
'Can you feel it', 'Heartbreak hotel', 'Walk right now' però sobretot 'Lovely one' poden sonar a una extensió de l'esmentat Off the wall, però tenir això per dolent seria absurd i incoherent. Una extensió d'un disc enorme (el millor del Michael en solitari?) és un regal que cal escoltar amb totes les orelles ben parades (i amb els peus disposats a moure's).
Quan fas un disc grupal en què hi participa el Michael Jackson en el cim de la seva carrera i de la seva popularitat corres el risc que et surti un disc del Michael Jackson amb "alguns acompanyants", per molt que aquests siguin els seus germans. No és així a Victory. Però potser hagués sigut millor que ho hagués estat.
Més que res perquè el disc patina quan el Michael desapareix i, per contra, té moments de brillantor quan agafa el micròfon. Ja sigui en el primer senzill, l'State of shock cantat a duet amb el Mick Jagger, ja sigui en el segon, Torture, cantat amb el Jermaine, sengles arrencades d'ambdues galtes del vinil, la cosa rutlla. Ja sigui perquè el Michael actua com a tractor de tota la resta, ja sigui perquè el seu fraseig inconfusible, sempre a mig camí del pop i del soul, fa cavalcar els temes, el pop radiofònic grandiloqüent funciona molt bé.
Però quan s'aparta, quan els Tito, Randy, Jackie, Marlon i Jermaine s'amorren al micròfon, la cosa decau. I molt. Inconsistents i perfectament oblidables, tots els temes que no tenen al Michael al capdavant resulten vulgars, tant musicalment com en les seves lletres (Girl, I want your body / You know I love your body / Girl, I need your body / Why don't you come home with me now?... molt bé, Marlon... de traca).
I ara, permeteu-me parlar un segon del videoclip del tema Torture. Perquè encara puc recordar quan la Lulú Martorell, en aquell programa de TV espectacular que es deia Pleitaguensam, va proposar un concurs als espectadors en què els demanava ajut per intentar entendre què carall hi passava, en el vídeo! Veure'l avui en dia sembla un catàleg dels trops visuals dels 80: càmera lenta, efectes visuals suposadament al·lucinants, explosions, raigs de colorins pintats, difuminats, ballarines de fons, decorats de cartró-pedra...
Per acabar-ho de flipar amb el clip, m'acabo d'assabentar gràcies a la bona amiga Susana Marquina (amb qui compartia passió pel Michael Jackson) que en el vídeo... no hi apareix ni el Michael ni el Jermaine, els dos cantants del tema!!! I espera, que encara hi ha més, al Michael el van substituir per... (atenció, redoblament de tambors)... un maniquí! (Whaaaat!??!?) Sí, sí; un maniquí. Mireu el vídeo i passeu pel minut 6:03.
Què? Canta, oi? Doncs aquí un fan del Michael que no se n'havia adonat mai (el que fa la ceguesa del fan... un creu veure'l fins i tot quan no hi és).
En tot cas, el disc em porta molt bons records. Per què? Us explico.
Devia tenir jo 13 o 14 anys i mentre la meva àvia em preparava el dinar jo posava aquest disc a tota castanya i feia playback i una coreo que em semblava que era de "lo más". Mentre ho repetia, un cop i un altre, m'imaginava fent-ho en públic, potser en alguna festa de final de curs. Com veieu, aquí un estava, ja llavors, molt necessitat d'un públic, encara que fos imaginari.
Perquè per tal que el públic fos real i no imaginari calia una cosa més: valor. I no... d'això no n'anava pas sobrat, no...
Diana Ross produïda pels Bee Gees i amb un tema produït pel Michael Jackson. I no cal dir massa més. Bé, va... sí, diem alguna cosa més.
Hi ha discs que corres a comprar-te perquè has sentit un dels seus singles i no pots esperar més a posseir-lo, a tenir-lo entre les mans. Això és el que em va passar amb aquest Eaten Alive just després de veure el videoclip (que hi sortís el Michael Jackson, de qui jo era fan indiscutible, hi va tenir, sospito, alguna cosa a veure). Sigui pel motiu que sigui, aquella tarda no vaig acabar a la meva botiga de discs de referència (Discos Balada, al carrer Pelai de Barcelona), sinó a Werner, la botiga de HI-FI que encara aguanta al carrer Fontanella i que, en el seu temps, venia també vinils.
I és clar, sempre hi ha la por d'haver-te comprat un àlbum sencer per una sola cançó i que després sigui una decepció. Doncs no, amiguets i amiguetes! Resulta que aquest cop el disc és una autèntica passada, de cap a peus. Ja sabem de l'habilitat dels germans Gibb produint-li coses a cantants amb solera (Kenny Rogers, Dionne Warkwick, Barbra Streisand), sempre amb molt bons resultats, posant-li tots els tics i tots els trucs que els australians sempre han fet servir per encadenar-nos als seus incomptables èxits, propis i aliens.
La sobreproducció és marca de la casa, amb cors dels mateixos Bee Gees (no s'estan mai de cobrar algun cèntim de més posant-hi veus), ecos i reverberacions estrafolàries i exagerades, o les bateries força sintètiques que ells mateixos farien servir en el seu E.S.P. uns anys més tard. La cosa és que aquesta sobreproducció no es menja l'elegància de la Diana Ross sinó que, al contrari, sembla destacar-la, com elevant-la per sobre de la producció. La Ross sona més digna i segura que en cap altra dels seus discs anteriors, i la seva veu serena i característica es fa seus tots els talls.
La seva actitud en els temes ràpids (Eaten Alive, el superhit Chain Reaction) és de diva, no deixant-se portar pels ritmes marcats i accelerats i deixant que la llangor habitual en ella s'hi emmotlli. I en els mig temps o, fins i tot, en les balades (More and more, que bonica!), la Ross sona tan magnífica, tan senyora com sempre, amb el seu vibrato característic i aquell punt d'aire que des dels seus inicis la convertí en una cantant de veu seductora.
El disc, perfectament equilibrat en les seves dues galtes, és una delícia d'escoltar, fins i tot avui, quaranta anys després, fins i tot malgrat la producció vuitantera lleugerament kitsch que el caracteritza.
Aquesta suite per al ballet 'El mandarí meravellós' és fascinant a més no poder. La música de Bartók, molt expressiva, acompanya la fantàstica història de tres pinxos que convencen a una prostituta perquè sedueixi homes des de la seva finestra, els atregui i, un cop al pis, l'atraquin. Però un dels homes que atrau és un mandarí misteriós que s'abraona sobre la noia lascivament, i ella se li resisteix.
Els pinxos se li tiren a sobre i li claven diverses ganivetades, però el mandarí misteriós ni s'immuta. El mandarí torna a assaltar la noia, i els pinxos tornen a agafar-lo, i aquest cop el pengen del sostre. Llavors, el cos del mandarí comença a emetre una llum increïble.
La noia decideix acabar amb ell, però per comptes d'usar la violència, el deixa que se li acosta i l'abraça. En quan ho fa, les ferides del mandarí comencen a sagnar i, apaivagat el seu desig, mor.
Així de pertorbador és aquest ballet de Bartók basat en un llibret Menyhért Lengyel. La música del compositor hongarès, per descomptat, recull aquest desig soterrat que s'escampa i s'expandeix incontroladament, amb un estira i arronsa extremat i explosiu. El ballet, en la seva estrena, va causar tal commoció que es va prohibir, i a no es va tornar a representar en vida de Bartók.
