Kashmir - Je suis... (1979)

Aquesta és una d'aquelles bandes que ha acabat esvaint-se en la història de la música moderna, fonamentalment perquè en algun moment les bases de dades historiogràfiques, majorment nord-americanes, van perdre-les-hi la pista i van deixar de catalogar-les, sobretot si no hi havia reedicions per al mercat dels EUA.

És el cas dels Kashmir, grup suís de rock progressiu electrònic format pel tàndem Patrice Guenat i Henry Dubelly que tan sols va publicar dos àlbums però que ha quedat en la memòria dels afeccionats al gènere electrònic i que eren presents quan, als anys 70, van editar els seus treballs.

Un d'ells era aquest Je suis..., posteriorment reeditat per al mercat internacional com a Alarme!. I alguns creuen que és "una de les més menystingudes joies de la música progressiva electrònica" (a Prog Archives). I molt probablement tinguin raó, ja no només en la part del menysteniment, sinó en el fet que és una veritable joia, molt diversa en el seu oferiment, doncs entrega passatges més progressius i rock, però també altres més còsmics, barrejant-ho sovint amb parts cantades (à la Emerson, Lake & Palmer). I el resultat és força espaterrant a estones, fent-se notar l'ambició del duet, però també la seva sapiència musical i el profund coneixement de moltes influències diverses, dels Tangerine Dream als Yes passant per The Alan Parsons Project.

L'arrencada de l'àlbum és fenomenal, amb un Desert bleu que cavalca amb força, seguit de quatre peces més que pugen l'aposta i la doblen, acabant la primera galta amb un melangiosos crits de "far away, far away" que es van perdent en la distància. És, en realitat, només un aperitiu de cara al que espera en la segona, on tres temes més llargs, molt en particular l'últim, Go!, un tema èpic en forma de suite que fa servir orquestra i cor, coronen el disc.

A estones molt creatiu i divergent, com fugint d'allò que s'espera de la melodia i de les harmonies, algunes instrumentacions —ja se sap amb la música dels 70-80— poden haver perdut capacitat evocadora i semblen un pèl infantils. Però el conjunt és enginyós i generós amb l'espectador atent, sense perdre mai el nord, sense deixar-se portar per peripècies en els solos o presentar exercicis gimnàstics als teclats com si no fossin premeditats.

Editat amb una portada minimalista blanca però amb un interior desplegable dibuixat pel mateix Patrice Guenat (copiant de manera gens dissimulada l'estil del Roger Dean, el de les portades dels àlbums de Yes), el cartró amaga, doncs, un vinil molt notable que, davant l'oblit despreocupat que pateix, bé mereix no només una escolta sinó una difusió entre aquells que estimen la música, fins i tot si no està dins de cap cànon establert per aquells que tenen el poder del mercat.

No estant disponible a plataformes d'streaming, m'ha semblat necessari compartir-lo aquí perquè jutgeu per vosaltres mateixos/es.

Art60 · Kashmir - Alarme! (1979)

China Crisis - What price paradise (1986)

Es veu que la producció steelydaniana del Walter Becker no els va donar tot el que n'esperaven (a nosaltres sí, si ens haguessin preguntat), i en aquesta continuació del Flaunt the imperfection van canviar de productors i van escorar-se lleugerament més cap al pop, fugint un xic de les sonoritats més suaus de l'anterior àlbum.

El resultat, com no podia ser d'una altra manera, torna a ser un molt notable disc, en aquest cas més pop, més viu, menys vellutat, però amb el mateix enginy per a les melodies i, sobretot, per dotar d'un caire de serietat i d'atemporalitat totes les seves composicions.

China Crisis - Flaunt the imperfection (1985)

El Walter Becker dels mítics Steely Dan va accedir a produir aquest àlbum dels China Crisis, un que va suposar un canvi important en la seva carrera, si més no a nivell musical (perquè comercial... com que no: el món —dominat per propostes més immediates i efímeres— mai va saber entomar bé els China Crisis).

Aquí el so s'ha dulcificat, s'han integrat millor tots els elements i, sobretot, els instruments, aconseguint que la hibridació entre sintetitzadors i guitarres fos fluida i sonés natural, com innata a un grup que sempre havia marcat molt la presència dels primers. Aquella habilitat dels Steely Dan per fer que qualsevol peça sonés perfecta, com nascuda per ser instrumentada d'aquesta manera particular, es desplega en un ventall de cançons força indestructibles amb el pas del temps. La suavitat de Black Man Ray, però també la brillant King in a catholic style, i tantes altres conformen un àlbum molt rodó i plaent d'escoltar, d'aquells que et dona unes vibracions molt suaus i que, molt probablement, suposi el disc més precís (i preciós) dels China Crisis, una banda que no va rebre el reconeixement que mereixia.

Bernard Herrmann i Elmer Bernstein - Cape fear (1991)

Una banda sonora del Bernard Herrmann sempre és una invitació a la pell de gallina i a la intranquil·litat. I si, a més, la reinterpretes sota la batuta de l'Elmer Bernstein (Els set magnífics, La gran evasió, etc.), la sensació de manca d'oxigen ja és aclaparadora.

Tremendíssima i puntejada per retrunys orquestrals d'aquells que t'arriben a l'ànima, la música no es limita a repetir les peces del Herrmann, sinó que Bernstein va haver de reorquestrar-les, ressituar-les, adaptar-les al nou guió i, per descomptat, afegir-hi nous trams que no desencaixessin amb la resta. El tour de force és molt reeixit, per bé que l'escolta del disc no deixa de ser com ser víctima de l'assetjament del Max Cady (ja sigui en versió Robert Mitchum o Robert de Niro).

Diversos autors - Simply mad about the mouse (1991)

Qualsevol ocasió és bona per a:

a) Vendre productes Disney.

b) Promocionar les carreres d'alguns artistes acostant-los a públics que no entren dins del seu target.

I això és el que persegueix (ja no sé si aconsegueix) aquest recopilatori de peces clàssiques de Disney reversionades per a artistes ben diversos. Certament, la major part d'ells se les emporten cap al seu terreny (de quina altra manera, si no, s'aconsegueix atraure nous públics). I el catàleg de cançons magnífiques de la factoria és tan ample i generós que no era pas difícil fer-ne una selecció més o menys reeixida.

El mític When you wish upon a star és treballada per un Billy Joel en clau de jazz clàssic (la defensa prou bé, però la seva veu està molt lluny de tenir la presència que podria tenir un crooner à la Sinatra o Bennett), el Harry Connick, Jr. entrega una molt lloable versió del Bare necessities del Llibre de la selva en la mateixa clau, i el raper LL Cool J verbalitza la tonada dels tres porquets que tenen por del llop.

Algunes de les peces més interessants, sens dubte, són aquelles que miren de portar la peça clàssica a un territori més llunyà, com el Zip-A-Dee-Doo-Dah del Ric Ocasek, o el tema dels gats siamesos pel Bobby McFerrin, però alguns d'aquests intents acaben fracassant i rebaixant enormement la mitjana de qualitat, com és el cas dels Gipsy Kings amb l'I've got no strings, la simplista adaptació dels Soul II Soul del Kiss the girl, o la vergonyosa adaptació del Someday my prince will come per les En Vogue, inert i inanimada.

Per damunt de totes s'erigeix una versió preciosa de l'A Dream makes a wish your heart makes que el Michael Bolton, amb la seva veu rascada i inconfusible contrasta amb una orquestració molt delicada i que deixa algun dels millors moments del disc.

En resum, un disc divertit d'escoltar però més com a curiositat que com a veritable tresor musical.

John Williams - The accidental tourist (1987)

Hi va haver un moment en la carrera del John Williams en què va voler desmarcar-se de les fanfàrries, marxes i scherzos típics de les seves composicions més famoses. La intimitat quasi inaudible d'Always o la quotidianitat de Stanley & Iris en serien dos bons exemples, però també ho seria aquesta dedicada a la pel·lícula del Lawrence Kasdan titulada The accidental tourist.

És apreciable i s'agraeix el canvi de registre, però l'obsessió per un leit motiv no particularment engrescador fa que el conjunt acabi passant sense pena ni glòria, i carregant lleugerament. D'alguna manera, la seva partitura s'assimila perfectament a l'actitud del protagonista, un home tou, desencisat i amb un perfil semidepressiu dels que s'encomana. I així li passa a la banda sonora del Williams, que sembla que tingui vida, però no massa.

Georges Delerue - Agnes of God (1984)

La trajectòria del Georges Delerue ja estava prou ben fonamentada en diverses bandes sonores mítiques de pel·lícules de la seva França natal (com la de Jules et Jim!), i durant els 80 Hollywood va veure en ell algú solvent i elegant per cobrir els encàrrecs de films potser menors però que requerien d'un teixit musical solvent.

I Delerue compleix amb escreix en aquesta partitura per al film de Norman Jewison sobre la psicòloga encarregada d'investigar un embaràs suposadament diví en un convent de monges. L'arrencada fa témer una banda sonora farcida de cors celestials, però Delerue, habilíssim artesà, els deixa en seguida enrere per deixar pas a orquestracions molt elaborades, sense concessions a leit motivs enganxifosos, i si de cas recorre als cors de nou però com a contrapunt o, fins i tot, com a complement en els arranjaments.

Elegant, sòbria, potser no excessivament memorable, però molt bonica des de totes les perspectives i en totes les escoltes, l'àlbum de Varese Sarabande s'estructura en dues suites que ocupen sengles galtes del vinil, per bé que en realitat no són altra cosa que successions de talls diferents i prou identificables que no tenen lligam musical directe entre uns i altres.

John Williams - Always (1990)

La cosa ja no comença bé: aquest és un d'aquells discs de bandes sonores dels 80 i 90 que combinen una galta plena de cançons populars, i una altra amb la música orquestrada composada expressament per a la pel·lícula. I el primer tall és una versió insulsa i esmorteïda de l'Smoke gets in your eyes dels Platters escomesa pel J.D. Souther. (Encara sort que més endavant trobem la versió original!). I ja és un presagi del que ha de continuar. Temes de ressonàncies country força oblidats per intèrprets no particularment inspiradors. El pitjor, però, està per arribar.

Perquè seguint la mateixa absoluta manca d'ànima i de sang a les venes, la secció del disc que acull la partitura del John Williams per a la pel·lícula de l'Spielberg és sosa, superficial, i gens memorable. S'entén que la intenció és fer una banda sonora molt allunyada de les fanfàrries habituals del Williams. S'entén, igualment, que la idea és fer de la banda sonora un llenç celestial per parlar d'aquesta història d'amor postmortem. Però és que l'acumulació de campanetes, arpes i cordes ensucrades fa de l'escolta d'aquesta banda sonora una petita mort musical, sobretot si es té en compte qui hi ha a la batuta.

A-ha - Stay on these roads (1988)

Els anys 80, en termes de la música popular, pateixen, alhora, d'una hipèrbole exagerada i d'un menyspreu irreflexiu. Alguns artistes van ser, ja llavors, tinguts per genis sense necessitat de demostrar massa. I d'altres, per contra, van ser tinguts per meres propostes comercials, còpies d'altres bandes, seguidors d'esteles que altres havien dibuixat, navegants d'onades alienes.

I en aquest segon grup es van cometre diverses atrocitats, com relegar als A-Ha a una banda curiosa, de singles i, sobretot, de videoclips (l'ombra del Take on me, encara avui en dia, és molt allargada, tant que al mateix temps els manté presents en l'inconscient audiovisual col·lectiu i els dóna de menjar amb els royalties, però també impedeix que es vegi la resta de la seva obra).

La realitat és que la banda noruega va mantenir el nivell en tots els seus àlbums, entregant de manera consistent un pop molt ben lligat i inspirat, talment com van fer en aquest, el seu tercer esforç. La portentosa veu angelical del Morten Harket eleva, ja de per si, la música que l'acompanya (els seus esgarips en falsetto a Out of the blue comes green són impossibles i deliciosos alhora). Però és que la instrumentació és molt digna, enginyosa a estones (el riff inicial de You are the one!), i la sensibilitat melòdica està molt per sobre d'altres bandes coetànies (la beatlesca You'll end up crying recorda a Eleanor Rigby).

No van anar tant enllà en l'experimentació com els Duran Duran (banda amb què guarden força similituds musicals), però tampoc van deixar-se endur completament per l'adotzenament musical de l'època, i el fet és que encara avui en dia, quaranta anys més tard, un disc com aquest Stay on these roads entrega diverses peces molt entretingudes, algunes de les quals (la que dóna títol al disc, però també Touchy, The living daylights, You are the one, You'll end up crying) es pot perfectament apostar que haguessin tingut més recorregut comercial a poc que la saturació dels 80 no hagués fet tant de mal en el gust popular.

10cc - Bloody tourists (1978)

La música de l'any 78 estava a punt de convertir-se en una altra cosa. Els 80 ja començaven a despuntar, i una dècada com la dels 70, que havia deixat una empremta tan indeleble havia de començar a transicionar cap a una música molt més popular, digerible i menys exigent instrumentalment. Els darrers bastions de la perícia musical i l'autoexigència musical dels 70 resistien les temptacions d'entrar en el joc de la radiofórmula vuitantera, i d'aquí naixien discs com aquest Bloody tourists dels 10cc.

Molt a prop del que ara s'anomena yacht rock, els 10cc eren un grup ple de talent i d'instrumentistes brillants que potser tenien una certa dificultat per encertar amb les melodies més memorables, però que ho compensaven ja no només amb una precisió tècnica incalculable i una instrumentació rica i elaborada, sinó també amb una aproximació molt desenfadada en l'apartat temàtic, la qual cosa feia que alguns dels seus temes semblessin petits acudits musicals, en què es recolzaven (quan no se'n fotien una mica) de gèneres i de qüestions candents contemporànies.

Aquest àlbum en concret entrega, per exemple, un reggae canònic ("I don't like reggae / I love it"), soft rock a palades, i algunes peces properes als Chicago o ves a saber a qui més. El poti-poti funciona perquè, com dèiem, la banda és proficient i dedicada. I per bé que potser no és un disc d'aquells que et canvia la vida (cal?) sí que pot amenitzar una tarda calorosa d'estiu, mentre remenes un mojito i et refregues, de tant en tant, un glaçó pel front mentre penses "això és vida (i la resta se me'n fot)".