És apreciable i s'agraeix el canvi de registre, però l'obsessió per un leit motiv no particularment engrescador fa que el conjunt acabi passant sense pena ni glòria, i carregant lleugerament. D'alguna manera, la seva partitura s'assimila perfectament a l'actitud del protagonista, un home tou, desencisat i amb un perfil semidepressiu dels que s'encomana. I així li passa a la banda sonora del Williams, que sembla que tingui vida, però no massa.
I Delerue compleix amb escreix en aquesta partitura per al film de Norman Jewison sobre la psicòloga encarregada d'investigar un embaràs suposadament diví en un convent de monges. L'arrencada fa témer una banda sonora farcida de cors celestials, però Delerue, habilíssim artesà, els deixa en seguida enrere per deixar pas a orquestracions molt elaborades, sense concessions a leit motivs enganxifosos, i si de cas recorre als cors de nou però com a contrapunt o, fins i tot, com a complement en els arranjaments.
Elegant, sòbria, potser no excessivament memorable, però molt bonica des de totes les perspectives i en totes les escoltes, l'àlbum de Varese Sarabande s'estructura en dues suites que ocupen sengles galtes del vinil, per bé que en realitat no són altra cosa que successions de talls diferents i prou identificables que no tenen lligam musical directe entre uns i altres.
Perquè seguint la mateixa absoluta manca d'ànima i de sang a les venes, la secció del disc que acull la partitura del John Williams per a la pel·lícula de l'Spielberg és sosa, superficial, i gens memorable. S'entén que la intenció és fer una banda sonora molt allunyada de les fanfàrries habituals del Williams. S'entén, igualment, que la idea és fer de la banda sonora un llenç celestial per parlar d'aquesta història d'amor postmortem. Però és que l'acumulació de campanetes, arpes i cordes ensucrades fa de l'escolta d'aquesta banda sonora una petita mort musical, sobretot si es té en compte qui hi ha a la batuta.
I en aquest segon grup es van cometre diverses atrocitats, com relegar als A-Ha a una banda curiosa, de singles i, sobretot, de videoclips (l'ombra del Take on me, encara avui en dia, és molt allargada, tant que al mateix temps els manté presents en l'inconscient audiovisual col·lectiu i els dóna de menjar amb els royalties, però també impedeix que es vegi la resta de la seva obra).
La realitat és que la banda noruega va mantenir el nivell en tots els seus àlbums, entregant de manera consistent un pop molt ben lligat i inspirat, talment com van fer en aquest, el seu tercer esforç. La portentosa veu angelical del Morten Harket eleva, ja de per si, la música que l'acompanya (els seus esgarips en falsetto a Out of the blue comes green són impossibles i deliciosos alhora). Però és que la instrumentació és molt digna, enginyosa a estones (el riff inicial de You are the one!), i la sensibilitat melòdica està molt per sobre d'altres bandes coetànies (la beatlesca You'll end up crying recorda a Eleanor Rigby).
No van anar tant enllà en l'experimentació com els Duran Duran (banda amb què guarden força similituds musicals), però tampoc van deixar-se endur completament per l'adotzenament musical de l'època, i el fet és que encara avui en dia, quaranta anys més tard, un disc com aquest Stay on these roads entrega diverses peces molt entretingudes, algunes de les quals (la que dóna títol al disc, però també Touchy, The living daylights, You are the one, You'll end up crying) es pot perfectament apostar que haguessin tingut més recorregut comercial a poc que la saturació dels 80 no hagués fet tant de mal en el gust popular.
Molt a prop del que ara s'anomena yacht rock, els 10cc eren un grup ple de talent i d'instrumentistes brillants que potser tenien una certa dificultat per encertar amb les melodies més memorables, però que ho compensaven ja no només amb una precisió tècnica incalculable i una instrumentació rica i elaborada, sinó també amb una aproximació molt desenfadada en l'apartat temàtic, la qual cosa feia que alguns dels seus temes semblessin petits acudits musicals, en què es recolzaven (quan no se'n fotien una mica) de gèneres i de qüestions candents contemporànies.
Aquest àlbum en concret entrega, per exemple, un reggae canònic ("I don't like reggae / I love it"), soft rock a palades, i algunes peces properes als Chicago o ves a saber a qui més. El poti-poti funciona perquè, com dèiem, la banda és proficient i dedicada. I per bé que potser no és un disc d'aquells que et canvia la vida (cal?) sí que pot amenitzar una tarda calorosa d'estiu, mentre remenes un mojito i et refregues, de tant en tant, un glaçó pel front mentre penses "això és vida (i la resta se me'n fot)".
Les bateries i els baixos sintètics, lluny d'aportar solidesa, aporten fragilitat (perquè la perfecció, precisament, porta a això, no?, a la sensació de fragilitat, de que en qualsevol moment l'estructura pot patir una ensulsiada definitiva.
I això li passa a pesar, molt sovint, de bons músics i de bons arranjaments, com és el cas dels ABC que, després de viure moments de glòria amb discos (i sobretot senzills) exitosos que escalaven ràpidament les llistes arreu del món, comencen a veure com les idees ja no són suficients, a pesar de la professionalitat i la proficiència instrumental, per fer de contrafort al conjunt excessivament maquinal.
Les lletres, per descomptat, no ajuden (poques vegades ho van fer, durant els 80, siguem realistes). Si els versos més enginyosos del disc són "where the hell is heaven?" i "A mongoose can smile at a cobra / But that cobra will always be a snake", i si les proclames benintencionades són de l'estil de "it doesn't matter if your gay or straight" ja et pots imaginar la resta. Que si "one better world", que si això és "the real thing", que si tal, que si Pascual. No suma.
I el resultat, en definitiva, no deixa de ser un disc més o menys divertit de sentir un cop, però que fins i tot esdevé monòton en una escolta completa de les dues galtes. I tot això, com dèiem, a pesar de l'habilitat del Martin Fry a les veus i del Mark White als teclats. Dos bons músics llastats per una fórmula exigua.
Hi ha una evident manca de creativitat en la composició (fins i tot dos temes, que van ser senzills tots dos, com són el Brilliant disguise i el que dóna nom a l'àlbum tenen la mateixa harmonia, la mateixa seqüència d'acords), per bé que mantenint l'agilitat poètica en les lletres, el disc acumula peces molt poc inspirades i sense cap ganxo, a mig camí entre una cosa i l'altra, amb alguna aclucada d'ull a un Nebraska, però també a un Born to run, etc.
Monocord, amb un rang vocal limitadíssim, el Tunnel of love va vendre el que no estava escrit, però potser podríem adduir-ho a l'èxit del Born in the USA més que als mèrits propis d'aquest àlbum.
Però és indubtable que qualsevol argument en aquest sentit ha d'enfrontar-se, un dia o un altre, al Pet sounds, i ha de fer-ho, necessàriament, amb les orelles netes i els prejudicis arraconats. Perquè el disc no deixa de ser un seguit d'encerts, tant en les melodies com en el desplegament musical (no tant en les lletres, gran assignatura pendent d'un grup que, en realitat, mai va voler-li cantar a altra cosa que no fos als seus "sota, cavall i rei", és a dir, el surf, les noies i els cotxes), una delícia molt delicada i plena de matisos, tant en la gravació com en la pròpia essència musical.
Però és que, per si fos poc, la majoria de les peces en què es subdivideix aquest àlbum són delicioses i diverses, prova de la creativitat il·limitada dels Fab 4, i de com d'ambiciosos eren.
Pots ser-ne més fan o menys, però aquest disc és una petita meravella irrepetible.
Per tant, en aquest 1st el que s'hi trobarà és un grapat de magnífiques cançons cantades per unes veus privilegiades que buscaven el seu encaix final (encara necessitarien uns anys per arribar a la perfecció de, per exemple, Too much heaven) i que parlaven d'amor, sí, però també de desastres miners, de l'alienació en un món que es mou massa de pressa, dels records o, fins i tot, d'autoafirmació.
Poc a poc, els germans Gibb anirien trobant el seu camí, la seva veu, el seu estil, però aquí ja deixaven clar les enormes possibilitats del grup, i la seva ambició. Sigui com sigui, el disc conté alguns dels seus temes més emblemàtics i que han perdurat en el temps, com Holiday, New York Mining Disaster, o To Love Somebody.
I així, aquest In flight comença a preparar el que serà, al cap de ben poc, el seu assalt a l'estrellat amb el Give me the night. Ho fa, però, sense perdre bona part d'allò que el va fer un notable guitarrista, ni els solos creatius, ni els temes de llarga durada (l'àlbum conté tan sols sis temes, tres per galta), ni una sonoritat propera a l'smooth jazz. Hi ha una transició clara, però part dels ingredients segueixen aquí.
I el resultat és un disc preciós, molt càlid, molt rodó, suau com el vellut, amb parts vocals que sovint es redueixen a un 20 la peça, i no només amb una guitarra del Benson sonant a tort i a dret sinó deixant que la banda també faci la seva feina i es guanyi el sou. Una versió del Nature boy en clau mig tropical i misteriosa, i un parell de temes que ben bé podria signar l'Stevie Wonder doncs s'ancoren en el funk, estableixen els fonaments d'un disc molt agradable de sentir i no només de fons, sinó prestant molta atenció als detalls, a les notes clares d'un guitarrista que està lliscant cap a nous territoris però ho fa amb aquella suavitat d'un home suau en si mateix, faci jazz, funk o el pop més radioformulàic.
L'èxit massiu del tema en qüestió va fer pensar al George que l'èxit l'esperava en altres gèneres més enllà del jazz, aquell en el qual no acabava, després de diversos àlbums, de ser prou reconegut. I és que el seu estil tou, melòdic, amb un atac guitarrístic molt suau, semblava fer basarda als fanàtics del jazz més canònic. Van ser les crítiques d'aquests, probablement, les que van empènyer Benson a l'altra banda del jazz, el més accessible, el que llima arestes i pela les cantonades per fer-les "radio friendly".
La proposta va funcionar, i a partir d'aquest moment el George Benson va anar acostant-se cada cop més al pop. Això sí, ho fa, sobretot en aquest àlbum, sense abandonar del tot el jazz i el funk, amb temes molt llargs (només tres temes per galta), espais amples per als solos (no només seus, també de la banda), i la sensació de que una cosa (el pop) no està renyida amb l'altra (el jazz). Milers de fans, en els propers anys, vingueren a reforçar aquesta idea, fent del George Benson una superestrella mundial.
Els seus solos a partir de fins i tot clàssics com el Take Five que va fer famós el Dave Brubeck sonen bé, i tant que sí: són complexos, llargs, melodiosos. Però no van més enllà. I quan hi va sembla no sentir-s'ho massa còmode i sembla perdre del tot el nord melòdic per acumular notes als finals dels seus solos.
La banda, però, és molt solvent (Barron, Gadd i Carter!), i el conjunt mai decau, mai deixa de ser bonic i agradable, original a estones, encara que mai arribi a enlairar-se. Potser per això el Benson va començar a transicionar cap a altres territoris, veient que aquest ja està copat pels Stanley Jordan, Gabor Szabo, Pat Metheny o Ronnie Jordan, per citar només alguns dels seus amos, i que ja no queda espai per a ningú més a no ser que vingui a oferir alguna cosa francament trencadora.
A pesar de tot, el Boone no només va trobar el seu target sinó que va acumular un bon grapat de temes que van esdevenir extremadament populars i que aquesta recopilació ajunta en dues galtes plenes de cançons molt pròpies no només d'una època sinó d'una part de la societat nord-americana dels 50.
El Pat mai no fa esgarips, amb la seva veu de baríton, sinó que aterra totes les cançons per fer-les elegants, quasi com si d'un crooner es tractés. I el Pat li canta a l'amor, sí, però sempre des d'uns fonaments molt morals i de vegades fins i tot religiosos. Tot és molt cast i molt prudent I quasi millor, perquè quan se surt d'aquí les seves lletres fan por (a Moody river, per exemple, explica la història de la seva núvia que s'ha suïcidat perquè li ha estat infidel). També reprèn èxits del rock 'n roll d'altres artistes i els porta al seu terreny de castedat, com amb el Tutti Frutti del Little Richard (poques versions han desproveït de la seva essència als originals com aquesta).
En tot cas, un recopilatori molt rellevant i respectable, amb un munt de peces afortunadíssimes com el Love letters in the sand, April love o el famós Speedy Gonzales.
És el cas del Serge Blenner, francès de formació clàssica que va iniciar la seva carrera a Alemanya on, a finals dels setanta i dins la vibrant escena electrònica muniquesa, va començar a experimentar amb la música electrònica i els ordinadors. Aquest Dimension prochaine és un dels seus primers àlbums, i demostra l'habilitat per confeccionar unes peces extremadament juganeres, de vegades un xic infantils, però sens dubte dotades d'encís i una certa màgia.
El 75l disc és fantàstic, amb peces que s'han fet mítiques a base d'escoltes i escoltes que mai s'esvanien: Let the good times roll, My best friend's girl, Just what I needed, etc.
I aquell 25% restant, no estant potser a l'alçada, són complidors i molt probablement estan per damunt de la majoria de la producció de l'època i de la dècada que estava a punt d'arrencar i de la qual els Cars van començar a obrir-ne la porta.
I com sol succeir amb carreres tan llargues, les diverses companyies per les quals han anat circulant s'han encarregat d'anar editant recopilatoris de grans èxits. Cada companyia, esclar, els publicava incloent els temes que tenia, i deixant així fora, sovint, altres grans peces que també havien estat molt populars dins del seu catàleg. Aquí no hi ha, per exemple, Flowers on the wall, probablement el seu més gran èxit. Però sí hi són Elizabeth (un homenatge a la Taylor de qui, comprensiblement, estaven completament enamorats), Atlanta Blue o More Than a Name on the Wall. I el disc demostra, tal com ha de fer un bon recopilatori, les habilitats d'una banda que, provenint (i sovint retornant) del gospel, juguen amb les veus per explicar històries d'amor i desamor, sense carregar les tintes, sense ferir ningú, deixant que les harmonies et transportin a barbacoes de Diumenge amb els veïns, mantells de quadres i molta llimonada.
Hi ha moltes bones peces, en aquest àlbum, i la banda sempre troba l'equilibri perfecte entre tots els ingredients per evitar (com potser els hi passaria en futurs àlbums, ja sense la Basia) que uns manin sobre els altres.
L'àlbum encara no és perfecte ni rodó, i alguns temes desentonen davant la immensitat d'altres, però és el seu primer disc i encara necessitaven engreixar la maquinària compositiva per fer que discos posteriors fossin rodons com una mala cosa, una acumulació de diamants polits i preciosos. Temps al temps, àlbum rere àlbum.
El Ma quale idea, però també el Concerto da strapazzo, el Una notte da impazzire i moltes altres s'amunteguen en aquest disc canalla però innocent que fa un crit a la nocturnitat i a traïdoria, sempre mitjançant el ball i l'actitud sobrada. Un disc divertit i ballable, un hit global dels 80, i un estil de fer música que només podia sorgir d'Itàlia.
Quin any, aquell 1969 (l'Abbey Road dels Beatles, el segon dels Zeppelin, In the court of the crimson king dels Kink Crimson, Green river de la CCR, ...), i quina creativitat musical en el panorama del pop i del rock!
Potser no aconsegueix en aquest àlbum que aquestes melodies que entren tan bé perdurin, però una escolta rere l'altra el Crenshaw no decep i garanteix estones de música ben plaents.
L'eliminació de la vessant més ambiciosa va fer pensar a molts esnobs que el Mike Oldfield s'estava venent, que això no era digne, que tal i que qual. I és cert que aquest àlbum està ple d'uns temes que en cap cas suren per damunt del notable. Però també és important destacar que de la ingent producció del mateix estil que va sorgir dels 80 seria difícil trobar un ram de cançons que encara es poguessin escoltar sense vergonya i amb fruïció quaranta anys més tard.
I això és així perquè el Mike Oldfield és el Mike Oldfield, un dels músics més talentosos de la nostra època, multi instrumentista, i compositor dotadíssim, capaç de regalar-li a la humanitat meravelles com el seu debut Tubular Bells i que, per tant, és capaç d'escometre amb proficiència qualsevol repte musical que se li posi per davant, fins i tot si és compondre "simples" peces de pop-rock.
Alguns talls semblen destacar un xic per damunt dels altres, com el Holy (cantat espectacularment per l'Adrian Belew dels King Crimson) o el Blue night (en què la Maggie Reilly reprèn l'estil dels Moonlight shadow per endolcir una peça particularment encertada), però el disc sencer deixa un bon sabor de boca si s'escolta amb unes orelles que no pretenen que aquest és un disc conceptual, ampul·lós i pretensiós com han estat molts dels altres que farceixen la discografia del Mike Oldfield.
El nom ve, justament, de la gorra que el Daryl Dragon portava sempre posada en les portades dels discs i en els seus concerts. Va ser el Mike Love dels Beach boys qui li va posar el sobrenom de "captain" per aquesta gorra.
I durant els 70, mentre feien de teloners de la banda de surfistes, van anar traient àlbums que van gaudir d'una enorme popularitat i diversos números 1, amb els seus temes suaus, marxosets de vegades però sense passar-se, amb la bonica veu de la Toni Tennille acaronant els oients de las ones radiofòniques. Aquest Make your move ja era el seu sisè àlbum, i va marcar, molt probablement, l'inici de la seva decadència, amb l'arribada del punk i la new wave. Van intentar escorar-se lleugerament cap a la música disco, però el seu estil estava a punt de caducar.
A pesar de tot, però, el disc és molt agradable, molt sincer i càlid, i conté un dels seus senzills més coneguts, l'insistent Do that to me one more time que va sonar molt i fort a tot el món durant l'any 79.
Musicalment divers (a talls és cançó melòdica, a estones és chanson française, etc.), molt complexament i ben arranjat, lliure i surrealista però sempre tocant de peus a terra, els vuit temes que es reparteixen les dues galtes són vuit joies que haurien de formar part del currículum escolar de qualsevol escola catalana.
Cap a finals dels 70, amb el rock progressiu de capa caiguda, decidí abandonar Utopia i iniciar una carrera en solitari que mai li acabaria de reportar el mèrit que com a músic tenia. Aquest Air pocket, segons esforç llarg del Powell abraça el synth-pop que llavors es portava, barrejant peces instrumentals amb altres de cantades. La particularitat del disc, en tot cas, és que Powell és hàbil i proficient en tot allò que fa, i totes les peces del disc són prou enginyoses com per fer-ne de la seva escolta un delit molt exemplar de la seva època (va ser editat al 1980).
La seva veu (entres talls de la segona galta) i el seu atac vocal és més que notable, i la creativitat als teclats és excel·lent, i així, tant se val si es tracta d'una peça que podria perfectament haver sonat a la ràdio competint amb el Gary Numan, o si es tracta d'un instrumental rigorós que encara podria haver-se escolat en algun setlist del projecte del Todd Rundgren, el resultat musical és interessant i generós.
S'hi afegeixen algunes peces de discs anteriors dels Popol Vuh, però en cap cas desentonen amb un conjunt extremadament evocador i exuberant, que sembla engolir-te poc a poc, igual que la selva fa, gradualment, amb tota l'armada del Lope de Aguirre.
Una cosa ben bonica, i que ja és present en altres discs de la banda, és la barreja d'influències orientals amb les occidentals. La presència de sonoritats índies (fins i tot amb un sitar desfilant en alguns dels temes) evoca el misticisme en technicolor d'una música que t'eleva i et transporta, com en una mena de trànsit, cap a esferes de consciència superiors.
.jpeg)
Hi ha un parell de peces que sobresurten (com el senzill "Life in a northern town, que amb la seva tornada en forma de cant coral se't fica a la butxaca sense poder-ho evitar), però totes les que composen el disc tenen aquella qualitat del pop exuberant i luxós en els detalls (el David Gilmour, dels Pink Floyd, produeix), i la sacarina està prou controlada a pesar dels cors constants i les orquestracions generoses.
Van ser, els Dream Academy, una banda un xic fugaç, amb tan sols tres àlbums, però van demostrar que tenien gràcia per regalar-nos bandes sonores per a tardes d'estiu en què ens refugiem de la calitja.
Et pot saturar, et pot semblar massa ensucrat (si més no per acumulació), però em jugo el que vulguis a que no ets capaç d'ensopegar amb una cançó seva a la ràdio i no quedar-te a escoltar-la sencera i amb delit. Perquè en saben, perquè són curosos. Aquí ja no els produeix el David Gilmour (Pink Floyd), sinó el Hugh Padgham (productor dels Genesis), i a estones la seva feina sembla voler-los portar a altres territoris (he hagut de revisar a fons els crèdits per assegurar-me de que no hi havia el Phil Collins tocant la bateria, en alguna peça), però en realitat els acaba portant al mateix lloc. I potser hagués estat interessant veure una certa evolució d'aquest grup interessant i de curt recorregut, però és evident que els hi sobrava creativitat per abocar-la en un altre disc, el seu segon, igual de bo que el primer i, de fet, potser un xic massa igual.
.jpeg)
Són 12 peces petites (sovint de curta durada, d'un parell de minuts) que fan com de vinyetes sonores que evoquen estats d'ànim ben diversos. Tenim peces juganeres (homenatge al Karas d'El tercer home), de reminiscències pre-glitch (és el Sakuma?, o l'Alva Noto experimentant amb el Sakamoto?), marxes rimbombants (com Theodore), o paisatges eteris i repetitius que no evolucionen en excés (com DIM(3)).
I el conjunt, per dispar i divergent, per no deixar que t'acostumis a res, acaba resultant molt satisfactori i agraït. Potser no hi ha cap moment en què els pèls se't posin de punta, però el conjunt funciona i molt bé, precisament perquè, essent totes les peces tan diferents entre si, cap d'elles desencaixa o s'emporta un immerescut reconeixement.
I tot i ser un esforç "en solitari" (els Heartbreakers no surten pas mencionats), bona part de l'essència d'aquells segueix present aquí, tant en la composició com en l'execució. Això sí, hi ha una diferència important: la presència del Jeff Lynne (de la ELO) deixant la seva clàssica empremta.
Aquesta "febre de lluna plena" ens parla d'una transformació (molt probablement de caire personal, doncs el Tom estava passant per un moment difícil), però el disc no sembla implicar un gran canvi musical, amb aquestes composicions tan bàsiques però funcionals i ben trobades del Tom Petty, guitarrades controlades, i un acostament al pop per damunt del rock. Li afegeixes a tres dels seus companys als Travelling Wilburies (el mateix Jeff Lynne, però també el George Harrison i el Roy Orbison, que hi fan alguna contribució), i tens un tros de disc molt decent, amb ganxos ineludibles per tornades, i riffs tolerables fins i tot per a les orelles més sensibles.
Les lletres segueixen sent absurdes i força passables, però el Tom sap que la força de la seva música rau en una altra banda, raja d'una altra aixeta, la del rock cuidat i agradable a les ones radiofòniques.
La banda, en tot cas, està quallada, funciona a la perfecció, i l'equilibri és determinant, aquí. I si l'equilibri es porta a terme a aquestes altures, l'àlbum que en surt és un petit prodigi dels vuitanta que, sentit 40 anys més tard, segueix semblant vigent i enginyós.
Magnífic treball temàtic al voltant de la figura del Sigmund Freud expandida en un doble àlbum de 18 cançons, amb la col·laboració (com també és habitual en els discs del Project) d'una munió d'artistes ben diferents, molts d'ells provinents, precisament, de l'altra esforç musical del Parsons i el Woolfson. El resultat, esclar, sona a Parsons. I recorda al seu primer disc, aquell dedicat a l'Edgar Allan Poe.
I ho recorda pels músics, però també perquè el productor és, ni més ni menys, que el mateix Alan Parsons. I perquè els esforços compositius van en la mateixa direcció. I perquè les intencions són, de fet, les mateixes. I això, lluny de ser quelcom de negatiu, en el cas d'aquest parell de genis i artesans del pop i del rock, és un luxe. Perquè sí, aquest podria ser considerat un altre disc del Project; i si ho fos el posaria a la mateixa alçada que aquella colla de discs conceptuals tan fantàstics amb què aquest parell ens van obsequiar en un període d'uns 20 anys.
Si a això li afegeixes les veus del Leo Sayer (quin tros de interpretació, la seva, a I am a mirror!), la Kiki Dee, i els Flying Pickets entomant peces de tall més vocal (i molt properes al gènere musical, cosa gens excepcional si tenim en compte que, finalment, aquest treball va acabar sobre les taules dels escenaris britànics), el resultat s'apropa a la brillantor, essent tan complex i tan ambiciós com és.
És indubtable que el llegat de Freud ha estat, en la seva part clínica, ja completament refutat per la ciència moderna. Però cal no oblidar que el pare de la psicoanàlisi va deixar un altre llegat, més proper a la sociologia que ha bastit bona part dels avenços que en els segles posteriors s'han recolzat en els seus treballs. I, de la mateixa manera, algú podria dir que part del catàleg i de la música del Woolfson i el Parsons ja ha estat "refutat". Però sembla igualment indiscutible que el seu llegat, en molts sentits, ha estat enorme, i que encara avui en dia la seva música pot ser escoltada amb delit, de tan atemporal i rica com és.
I tal com passava amb el disc que musicava l'univers de Tolkien, però també com passa amb la resta dels seus àlbums, el suec és capaç d'insuflar un cert flaire de trajecte, de camí, de viatge, en totes les seves composicions. Barrejant amb habilitat els tempos i els tons, Hansson evoca una aventura diversa, amb episodis variats en què la nombrosa banda ataca per diferents fronts i sempre amb força destresa.
La música del Hansson està ancorada, indubtablement, en el rock progressiu, però sempre deixant que entri suau, fugint d'estridències i megalomanies ampul·loses. I així, el conjunt sempre és escoltable, paladejable, amb moments molt àlgids, sobretot quan els seus teclats prenen protagonisme, per bé que els solos que li cedeix al guitarra Kenny Hakansson són també molt presents.
En definitiva, un disc que creix a cada escolta perquè la varietat de la proposta, així com l'enginy d'alguns passatges fa que, com quan anem d'excursió pel camp, de tant en tant algun detall nimi (pot ser una font, un petit llac, un arbre plantat al mig del camí) crida la nostra atenció i li dóna sentit a la resta del trajecte.
Per una banda, el disc no només arrenca amb dues peces absolutament memorables (i que ja han passat a formar part del catàleg canònic del Cash) com són la intrèpida When the Man comes around i Hurt (molt probablement la millor versió d'una cançó mai feta, per molt que al Trent Reznor al principi no li agradés), sinó que encara acaba entregant diversos números prou eixerits.
Però per una altra hi ha alguna cosa que no funciona en alguns dels temes, sigui perquè la fórmula ja comença a estar una mica gastada, sigui perquè algunes peces no encaixen tan bé amb la imatge icònica del outlaw que és el Johnny Cash.
El millor que se li pot dir, però, (a aquest disc i a tota la resta dels American Recordings, de fet) és que les peces no desentonen amb el seu catàleg clàssic, i que cada cop és més difícil recordar si Give my love to rose o Sam Hall són clàssics vetusts del Cash o si bé són composicions recents, de tan ben integrades com estan alhora amb la seva essència clàssica però també amb els temps moderns que van veure néixer aquest sextet d'àlbums de comiat.
Els seus esforços van ser menyspreats per la crítica de nas arrufat, que van pretendre demostrar el seu elitisme negant-li al Moroder el mèrit de curar una pel·lícula maltractada des dels seus inicis. Un dels blancs de les seves crítiques més enèrgiques anaren a parar a la banda sonora que Moroder havia composat, i per a la qual s'havia fet acompanyar d'alguna de les veus més rellevants de la música popular dels 80. A alguns crítics primmirats i esnobs això els va semblar un sacrilegi (oblidant que totes les pel·lícules mudes s'exhibien, en la seva època, acompanyades per música en directe que els músics, sovint al piano, afegien tirant de peces clàssiques que els hi semblava que casaven).
El cert és, però, que la banda sonora resultant, escoltada encara avui en dia, és un encert en si mateixa (per no parlar del magnífic efecte de contrast que genera en sentir-la al damunt de les belles imatges del film), acumulant temes molt notables vehiculats per veus tan destacades com les del Freddie Mercury, la Bonnie Tyler, la Pat Benatar, el Jon Anderson, l'Adam Ant, o el Billy Squier. Alguns dels temes, de fet, són fenomenals (Love Kills amb el Mercury, esclar, però també Here she comes amb la Tyler, o Cage of freedom amb l'Anderson dels Yes). I la resta, sense estar a l'alçada, aguanten perfectament després de quasi quaranta anys, perquè al Moroder se li han dit moltes coses injustes, i una de les pitjors en aquest sentit és aquella que el titllava d'efímer, de massa lligat a la seva època (quan els Daft punk han vingut a demostrar la seva vigència absoluta en aquest primer quart de segle XXI).
.jpg)
Plena de passatges engrescadors que capturen la passió per l'aventura i per allò desconegut, Eidelman captura a la perfecció el periple de Colom farcint-la d'èpica però posant-hi més èmfasi en dibuixar melodies memorables que no pas en una orquestració grandiloqüent que podria apagar-ne el resultat sonor final.
El problema, però, és que, tal com li ha succeït al Williams la major part dels cops que ha provat de ser intimista, els leit motivs no només no són prou engrescadors i memorables (Always, El turista accidental, Nascut el 4 de Juliol) sinó que la seva repetició fins l'extenuació en cada peça els torna reiteratius. Williams no sembla sentir-se tan còmode sense la grandiloqüència de les orquestracions imperials i de fanfàrria.
Algunes peces són imprescindibles (Saturday in the park, per exemple), però el conjunt, per ser un "greatest hits" no acaba de sentir-se rodó, i potser deixa clar que va ser una banda més de senzills solts que no pas d'àlbums, a pesar de la seva indubtable perícia instrumental.
Això sí, si ho poses en una festa retro vuitantera igual rebentes el local.
A estones (quan els músics miren de treballar plegats) el conjunt cavalca. Però d'altres cops sembla un àlbum composat per nens de primària aprenent a fer servir les joguines musicals que els hi han portat els reis.
Hi ha molt bones idees, en aquest disc, per bé que els arranjaments simplistes desllueixen el conjunt, però es nota que el Baumann té tables, i que està treballant l'electrònica des d'una privilegiada posició de compositor amb molta experiència.
.jpg)
Un bon disc que demana i regala múltiples escoltes.
Hàbil en l'aproximació a les diferents peces del poeta, el disc és divers i variat, a estones melancòlic, a estones divertit, sempre ric en matisos. "Cantares" ha esdevingut, esclar, una de les cançons més mítiques de la història de la música popular en castellà.
L'èxit fa que se'n derivi un documental televisiu. I cal una banda sonora. Inicialment els productors intenten aconseguir els drets per fer servir _Els planetes_ del Gustav Holst, però els hereus del compositor declinen. I és llavors quan recorren al Larry Fast que, amb el seu projecte Synergy, venia marcant el ritme de l'evolució de la música electrònica des dels 70, quan va publicar el seu primer disc: Electronic Realizations for Rock Orchestra.
El Fast s'havia fet un nom en la indústria perquè estava al darrera de tot l'aparell electrònic d'artistes de renom com els Yes, Barbra Streisand, Peter Gabriel, Hall and Oates, i un llarg etcètera. La seva aportació principal era fer que els teclats no fossin considerats joguines sinó instruments seriosos i reputats. Tant era així que en tots els seus àlbums hi escrivia una nota que deia "This album was recorded using only electronic devices".
I per a aquesta banda sonora, Fast, inspirant-se en la sonoritat de Holst, desplega tot el seu potencial sonor, aclaparador i desbocat. Si la fi del món arriba, segur que sonarà així.
