El talent del George Benson és innegable. I aquest és palès tant a la seva primera etapa de guitarrista de jazz com en la segona en què va abraçar la popularitat amb el seu jazzpop delicat i "radio friendly". I aquest "Bad Benson" és, de fet, el darrer àlbum abans de començar a fer la transició d'una banda a l'altra ("crossover" en diuen, sovint, d'aquestes barreges entre dos gèneres aparentment dispars), i en ell seguim percebent aquest talent del Benson a la guitarra. Però sovint l'escolta dels seus discs deixa amb ganes de que hagués anat una mica més enllà, que hagués "molestat" una mica, que s'hagués atrevit a deixar la dolçor del seu so polit i endreçat, i que hagués atacat amb més grapa, amb menys delicadesa, els temes que tenia entre mans.
Els seus solos a partir de fins i tot clàssics com el Take Five que va fer famós el Dave Brubeck sonen bé, i tant que sí: són complexos, llargs, melodiosos. Però no van més enllà. I quan hi va sembla no sentir-s'ho massa còmode i sembla perdre del tot el nord melòdic per acumular notes als finals dels seus solos.
La banda, però, és molt solvent (Barron, Gadd i Carter!), i el conjunt mai decau, mai deixa de ser bonic i agradable, original a estones, encara que mai arribi a enlairar-se. Potser per això el Benson va començar a transicionar cap a altres territoris, veient que aquest ja està copat pels Stanley Jordan, Gabor Szabo, Pat Metheny o Ronnie Jordan, per citar només alguns dels seus amos, i que ja no queda espai per a ningú més a no ser que vingui a oferir alguna cosa francament trencadora.
El Pat Boone era el "rocker" que els pares i mares volien que t'agradés. Era un bon jan, polit, amb un pentinat clàssic, i cantava a l'amor i als valors tradicionals sense fer escarafalls ni moure els malucs ni incitar a fer-ho.
A pesar de tot, el Boone no només va trobar el seu target sinó que va acumular un bon grapat de temes que van esdevenir extremadament populars i que aquesta recopilació ajunta en dues galtes plenes de cançons molt pròpies no només d'una època sinó d'una part de la societat nord-americana dels 50.
El Pat mai no fa esgarips, amb la seva veu de baríton, sinó que aterra totes les cançons per fer-les elegants, quasi com si d'un crooner es tractés. I el Pat li canta a l'amor, sí, però sempre des d'uns fonaments molt morals i de vegades fins i tot religiosos. Tot és molt cast i molt prudent I quasi millor, perquè quan se surt d'aquí les seves lletres fan por (a Moody river, per exemple, explica la història de la seva núvia que s'ha suïcidat perquè li ha estat infidel). També reprèn èxits del rock 'n roll d'altres artistes i els porta al seu terreny de castedat, com amb el Tutti Frutti del Little Richard (poques versions han desproveït de la seva essència als originals com aquesta).
En tot cas, un recopilatori molt rellevant i respectable, amb un munt de peces afortunadíssimes com el Love letters in the sand, April love o el famós Speedy Gonzales.
La música electrònica ha tingut representació molt digna en noms que han arribat a omplir estadis (Jean Michel Jarre, Tangerine Dream), però també en molts altres músics mai reconeguts amb la fama o el reconeixement més mainstream però que gaudien de l'admiració del selecte grup de "connaisseurs" i apassionats del gènere.
És el cas del Serge Blenner, francès de formació clàssica que va iniciar la seva carrera a Alemanya on, a finals dels setanta i dins la vibrant escena electrònica muniquesa, va començar a experimentar amb la música electrònica i els ordinadors. Aquest Dimension prochaine és un dels seus primers àlbums, i demostra l'habilitat per confeccionar unes peces extremadament juganeres, de vegades un xic infantils, però sens dubte dotades d'encís i una certa màgia.
Barreja perfecta de new wave, synthpop i rock, el debut dels Cars es manté com un disc imprescindible per a la comprensió del lliscament dels 70 cap als 80. Escoltant el disc, encara avui en dia un pot tenir dubtes de si està escoltant les bases robòtiques del Gary Numan, els Queen més pop o el Bowie dels 80.
El 75l disc és fantàstic, amb peces que s'han fet mítiques a base d'escoltes i escoltes que mai s'esvanien: Let the good times roll, My best friend's girl, Just what I needed, etc.
I aquell 25% restant, no estant potser a l'alçada, són complidors i molt probablement estan per damunt de la majoria de la producció de l'època i de la dècada que estava a punt d'arrencar i de la qual els Cars van començar a obrir-ne la porta.
Els "germans" (no, no hi ha parentesc entre ells) Statler (i no, el nom no és el cognom de cap d'ells, si no el nom d'una marca de mocadors de l'època, com si aquí una banda es digués "Els germans Kleenex", igual), van fer fortuna en els seus més de 50 anys de carrera, convertint-se en un dels grups d'harmonies vocals més populars de l'univers country. Alguns dels seus discs i temes van assolir gran popularitat.
I com sol succeir amb carreres tan llargues, les diverses companyies per les quals han anat circulant s'han encarregat d'anar editant recopilatoris de grans èxits. Cada companyia, esclar, els publicava incloent els temes que tenia, i deixant així fora, sovint, altres grans peces que també havien estat molt populars dins del seu catàleg. Aquí no hi ha, per exemple, Flowers on the wall, probablement el seu més gran èxit. Però sí hi són Elizabeth (un homenatge a la Taylor de qui, comprensiblement, estaven completament enamorats), Atlanta Blue o More Than a Name on the Wall. I el disc demostra, tal com ha de fer un bon recopilatori, les habilitats d'una banda que, provenint (i sovint retornant) del gospel, juguen amb les veus per explicar històries d'amor i desamor, sense carregar les tintes, sense ferir ningú, deixant que les harmonies et transportin a barbacoes de Diumenge amb els veïns, mantells de quadres i molta llimonada.
El catàleg Pan East (segell dedicat a la producció de música new age d'artistes majorment japonesos) va anar escolant en les seccions de New Age i Músiques del món de les estanteries de les botigues de discs una bona munió d'àlbums que, a pesar de (per)seguir els estilemes i biaixos occidentals a l'hora de fer música contemplativa o còsmica aportaven, justament, un altre biaix, el de la mirada oriental, un que bé podia venir a transcendir alguns estereotips i aportar algunes perspectives noves.
Un bon exemple d'això és aquest bonic i evocatiu Morning picture. Aquesta "foto matinal" del Suzuki és un ventall obert de frescor a mig camí entre el new age i el jazz contemplatiu, amb peces que solen estructurar-se a partir d'un leit motiv inicial al qual retornen sempre i repetidament, amb unes melodies prou belles i malenconioses com per deixar-s'hi gronxar.
Polit i enginyós, barreja de mil coses (jazz, pop, ritmes i sonoritats llatins), el debut dels Matt Bianco ens transporta no només als 80, sinó a a dècades anteriors, on la bossanova començava a arrapar-se a altres estils, fent que tot sonés més distès, més suau, més calorós.
Hi ha moltes bones peces, en aquest àlbum, i la banda sempre troba l'equilibri perfecte entre tots els ingredients per evitar (com potser els hi passaria en futurs àlbums, ja sense la Basia) que uns manin sobre els altres.
El fraseig net i elegant estructurat al voltant de converses amb els versos del Knopfler van esdevenir, i amb raó, la banda sonora dels 80. La tècnica del Knopfler, la seva aproximació a la composició tan folkie, les arrels musicals ensorrades en el rockabilly i el country, conflueixen en un disc ple de temes preciosos i inesborrables de la memòria musical d'una època.
L'àlbum encara no és perfecte ni rodó, i alguns temes desentonen davant la immensitat d'altres, però és el seu primer disc i encara necessitaven engreixar la maquinària compositiva per fer que discos posteriors fossin rodons com una mala cosa, una acumulació de diamants polits i preciosos. Temps al temps, àlbum rere àlbum.
Esplèndid i extremadament popular disc que va marcar l'arrencada dels 80 a tota Europa amb el seu funk discotequero, la veu del Pino d'Angiò (nascut Giuseppe Chierchia) i, sobretot, la seva actitud de faquer italià de fulard al coll i cubata carregadot a la mà, mentre acluca l'ull a totes les dones que li passen pel davant.
El Ma quale idea, però també el Concerto da strapazzo, el Una notte da impazzire i moltes altres s'amunteguen en aquest disc canalla però innocent que fa un crit a la nocturnitat i a traïdoria, sempre mitjançant el ball i l'actitud sobrada. Un disc divertit i ballable, un hit global dels 80, i un estil de fer música que només podia sorgir d'Itàlia.
Quina delicadesa d'àlbum de debut, aquest del trio (al qual després s'afegiria el Neil Young) Crosby, Stills & Nash. Arrels folk sobre un llenç de rock, i amb unes harmonies vocals precioses i fràgils que naveguen per un setlist pràcticament impecable, coronat amb una primera galta que és una de les millors de la història del rock, amb la preciosa Suite: Judy blue eyes, l'orientalista Marrakesh Express, l'exquisida Guinnevere (quins dos primers versos!: "Guinnevere had green eyes / Like yours, m'lady, like yours"), i les molt rodones You don't have to cry i Pre-road downs.
Quin any, aquell 1969 (l'Abbey Road dels Beatles, el segon dels Zeppelin, In the court of the crimson king dels Kink Crimson, Green river de la CCR, ...), i quina creativitat musical en el panorama del pop i del rock!
El Marshall Crenshaw fa un pop-rock molt brillant i lluminós, d'aquells que fins i tot pot cantar al desamor amb una certa alegria musical, com per espantar els mals. Té gràcia per fer peces que entren fàcil, habilitat per fer-les entretingudes a pesar de seguir l'ABC del pop-rock, bones produccions i un bon joc de cors al darrera embolcallant la seva veu que sempre sona propera, gens pretensiosa, com si fos del veí o de l'amic que sempre porta penjant una guitarra al coll.
Potser no aconsegueix en aquest àlbum que aquestes melodies que entren tan bé perdurin, però una escolta rere l'altra el Crenshaw no decep i garanteix estones de música ben plaents.
Durant tots els 80 el Mike Oldfield va anar desprenent-se de la seva vessant més grandiloqüent i conceptual, aquella que havia donat alguns dels discs més interessants dels 70. Poc a poc, els temes instrumentals anaven deixant pas a peces de pop-rock cantades que arribaven a les ràdios i asseguraven les vendes massives dels seus àlbums. A finals de la dècada, aquest Earth moving remata la purga i ja no deixa espai per a cap peça instrumental.
L'eliminació de la vessant més ambiciosa va fer pensar a molts esnobs que el Mike Oldfield s'estava venent, que això no era digne, que tal i que qual. I és cert que aquest àlbum està ple d'uns temes que en cap cas suren per damunt del notable. Però també és important destacar que de la ingent producció del mateix estil que va sorgir dels 80 seria difícil trobar un ram de cançons que encara es poguessin escoltar sense vergonya i amb fruïció quaranta anys més tard.
I això és així perquè el Mike Oldfield és el Mike Oldfield, un dels músics més talentosos de la nostra època, multi instrumentista, i compositor dotadíssim, capaç de regalar-li a la humanitat meravelles com el seu debut Tubular Bells i que, per tant, és capaç d'escometre amb proficiència qualsevol repte musical que se li posi per davant, fins i tot si és compondre "simples" peces de pop-rock.
Alguns talls semblen destacar un xic per damunt dels altres, com el Holy (cantat espectacularment per l'Adrian Belew dels King Crimson) o el Blue night (en què la Maggie Reilly reprèn l'estil dels Moonlight shadow per endolcir una peça particularment encertada), però el disc sencer deixa un bon sabor de boca si s'escolta amb unes orelles que no pretenen que aquest és un disc conceptual, ampul·lós i pretensiós com han estat molts dels altres que farceixen la discografia del Mike Oldfield.
És possible que últimament hagueu sentit a parlar d'un "nou" gènere que no existia fa tan sols uns anys: el yacht rock. Doncs sí que existia, però sota un altre nom (AM rock, soft-rock...) fins que una sèrie de comèdia i un posterior documental van voler posar-li una etiqueta que ajuntés un grapat de músiques que coincidien en una aproximació festiva, agradable, i molt estiuenca del rock, des dels Steely Dan fins als Pablo Cruise, passant pels Christopher Cross, Michael McDonald, Kenny Loggins, Toto i molts altres.
El nom ve, justament, de la gorra que el Daryl Dragon portava sempre posada en les portades dels discs i en els seus concerts. Va ser el Mike Love dels Beach boys qui li va posar el sobrenom de "captain" per aquesta gorra.
I durant els 70, mentre feien de teloners de la banda de surfistes, van anar traient àlbums que van gaudir d'una enorme popularitat i diversos números 1, amb els seus temes suaus, marxosets de vegades però sense passar-se, amb la bonica veu de la Toni Tennille acaronant els oients de las ones radiofòniques. Aquest Make your move ja era el seu sisè àlbum, i va marcar, molt probablement, l'inici de la seva decadència, amb l'arribada del punk i la new wave. Van intentar escorar-se lleugerament cap a la música disco, però el seu estil estava a punt de caducar.
A pesar de tot, però, el disc és molt agradable, molt sincer i càlid, i conté un dels seus senzills més coneguts, l'insistent Do that to me one more time que va sonar molt i fort a tot el món durant l'any 79.
Autèntica i definitiva icona cultural catalana, aquest àlbum del Sisa explica un país des de la sensibilitat magnífica d'un poeta excèntric i marcià que observa la vida des d'una mirada tan neta com surrealista. Observa la quotidianitat (El fill del mestre) quasi costumista, es torna màgic (Germà aire), místic (El setè cel) i, absolutament icònic i evocador a la mítica Qualsevol nit pot sortir el sol que tanca el disc.
Musicalment divers (a talls és cançó melòdica, a estones és chanson française, etc.), molt complexament i ben arranjat, lliure i surrealista però sempre tocant de peus a terra, els vuit temes que es reparteixen les dues galtes són vuit joies que haurien de formar part del currículum escolar de qualsevol escola catalana.
El Roger Powell va fer carrera com a teclista amb músics tan diversos com el Todd Rundgren (va forma part integral del seu projecte Utopia), David Bowie o Meat Loaf, sempre aportant la seva perícia electrònica, ja fos per teixir complexos entramats electrònics amb uns, feixucs llenços per a altres.
Cap a finals dels 70, amb el rock progressiu de capa caiguda, decidí abandonar Utopia i iniciar una carrera en solitari que mai li acabaria de reportar el mèrit que com a músic tenia. Aquest Air pocket, segons esforç llarg del Powell abraça el synth-pop que llavors es portava, barrejant peces instrumentals amb altres de cantades. La particularitat del disc, en tot cas, és que Powell és hàbil i proficient en tot allò que fa, i totes les peces del disc són prou enginyoses com per fer-ne de la seva escolta un delit molt exemplar de la seva època (va ser editat al 1980).
La seva veu (entres talls de la segona galta) i el seu atac vocal és més que notable, i la creativitat als teclats és excel·lent, i així, tant se val si es tracta d'una peça que podria perfectament haver sonat a la ràdio competint amb el Gary Numan, o si es tracta d'un instrumental rigorós que encara podria haver-se escolat en algun setlist del projecte del Todd Rundgren, el resultat musical és interessant i generós.
Escoltar aquest (o qualsevol altre disc dels Popol Vuh) en un bon equip de música i amb el volum al 12/10 és un viatge, pràcticament literal, a la selva amazònica per la que el Lope de Aguirre va vagarejar en companyia dels seus deliris de grandesa a la recerca d'El Dorado. Els cors sintètics, aclaparadors, fan de textura, en molts talls, per a les guitarres dels Fichelscher i Fricke, que, talment com l'explorador castellà, sembla circular sense rumb clar, però amb l'habilitat de qui sap que les melodies el salvaran i en faran, si més no, un trajecte agradable.
S'hi afegeixen algunes peces de discs anteriors dels Popol Vuh, però en cap cas desentonen amb un conjunt extremadament evocador i exuberant, que sembla engolir-te poc a poc, igual que la selva fa, gradualment, amb tota l'armada del Lope de Aguirre.
Una altra de les enormes bandes sonores que la banda alemanya va confeccionar-li al seu compatriota Werner Herzog és aquesta ampul·losa i multicultural Cor de vidre, una pel·lícula sobre bufadors de vidre que Herzog va filmar amb actors amateurs sota els efectes de psicotròpics. I, esclar, la banda sonora dels Popol Vuh havia de ser, necessàriament, flipada i al·lucinatòria.
Una cosa ben bonica, i que ja és present en altres discs de la banda, és la barreja d'influències orientals amb les occidentals. La presència de sonoritats índies (fins i tot amb un sitar desfilant en alguns dels temes) evoca el misticisme en technicolor d'una música que t'eleva i et transporta, com en una mena de trànsit, cap a esferes de consciència superiors.
És difícil comprendre la dimensió popular del debut del Christopher Cross, quatre anys abans d'aquest Another page. No només les vendes i els premis s'acumulaven, sinó que la seva veu arribava a tot arreu, més enllà, per descomptat, dels EUA, i tothom que tingués una ràdio o un televisor havia sentit i/o vist al bon jan del Christopher.
La pressió que li va caure al damunt per fer una continuació d'aquell disc mític va ser enorme, i va necessitar quatre anys per traure's de la butxaca aquest grapat de cançons que, a pesar del títol de l'àlbum, seguien en "la mateixa pàgina", amb un soft-rock molt melós i agradable, gràcia per les melodies, tendència a col·locar singles a les llistes i l'habilitat innata del Cross per cantar tan agut i suau alhora. Però... esclar, ja no era 1979. I la seva música sonava ja un pèl massa melosa i un punt massa agradable, les melodies tenien un xic menys de gràcia, i els singles van arribar (la magnífica All right, per exemple) però en menor nombre. Ni els intents de repetir la fórmula (com a No time for talk, que obre el disc, amb els cors del Michael McDonald, com al seu més gran èxit Ride like the wind), ni les col·laboracions amb noms reputats (Don Henley, J.D.Souther, Steve Lukather, Ernie Watts, Carl Wilson) aconsegueixen esvair la sensació de gastat, de déjà vu. La seva estrella s'apagava, i no ha cessat de fer-ho des de llavors, producte d'un moment d'inspiració preciós conjuminat amb un cúmul de factors diversos, musicals i culturals, que el va portar al més alt de la popularitat.
I tot i així, aquest Another page és un altre bon disc del Christopher, ple de mig temps i balades enganxoses i dolces a matar.
Saps un disc bonic? Però bonic de debò, saps? Doncs mira, podria ser aquest. No, no és memorable, no passarà a les pàgines de la història de la música, ni de la música pop, ni de la dels 80. Però és un disc ben fet. Ben compost, ben interpretat, ben cantat, ben arranjat, ben produït.
Hi ha un parell de peces que sobresurten (com el senzill "Life in a northern town, que amb la seva tornada en forma de cant coral se't fica a la butxaca sense poder-ho evitar), però totes les que composen el disc tenen aquella qualitat del pop exuberant i luxós en els detalls (el David Gilmour, dels Pink Floyd, produeix), i la sacarina està prou controlada a pesar dels cors constants i les orquestracions generoses.
Van ser, els Dream Academy, una banda un xic fugaç, amb tan sols tres àlbums, però van demostrar que tenien gràcia per regalar-nos bandes sonores per a tardes d'estiu en què ens refugiem de la calitja.
No saben fer un disc lleig, ni dolent. Potser tampoc no se'n surten de fer un disc absolutament rodó i memorable, però tampoc els hi cal, perquè cada disc dels Dream Academy és un ram de cançons boniques, variades, sovint en mig temps, sempre molt ben arranjades i exuberants de detalls i harmonies.
Et pot saturar, et pot semblar massa ensucrat (si més no per acumulació), però em jugo el que vulguis a que no ets capaç d'ensopegar amb una cançó seva a la ràdio i no quedar-te a escoltar-la sencera i amb delit. Perquè en saben, perquè són curosos. Aquí ja no els produeix el David Gilmour (Pink Floyd), sinó el Hugh Padgham (productor dels Genesis), i a estones la seva feina sembla voler-los portar a altres territoris (he hagut de revisar a fons els crèdits per assegurar-me de que no hi havia el Phil Collins tocant la bateria, en alguna peça), però en realitat els acaba portant al mateix lloc. I potser hagués estat interessant veure una certa evolució d'aquest grup interessant i de curt recorregut, però és evident que els hi sobrava creativitat per abocar-la en un altre disc, el seu segon, igual de bo que el primer i, de fet, potser un xic massa igual.
Directament del catàleg Pan East (segell dedicat a la producció de música new age d'artistes majorment japonesos) ens arriba aquest Lisa del Masahide Sakuma, ex-teclista de Plastics, i ex-baixista de Yonin-Bayashi, el seu primer treball en solitari. I és un àlbum certament fascinant.
Són 12 peces petites (sovint de curta durada, d'un parell de minuts) que fan com de vinyetes sonores que evoquen estats d'ànim ben diversos. Tenim peces juganeres (homenatge al Karas d'El tercer home), de reminiscències pre-glitch (és el Sakuma?, o l'Alva Noto experimentant amb el Sakamoto?), marxes rimbombants (com Theodore), o paisatges eteris i repetitius que no evolucionen en excés (com DIM(3)).
I el conjunt, per dispar i divergent, per no deixar que t'acostumis a res, acaba resultant molt satisfactori i agraït. Potser no hi ha cap moment en què els pèls se't posin de punta, però el conjunt funciona i molt bé, precisament perquè, essent totes les peces tan diferents entre si, cap d'elles desencaixa o s'emporta un immerescut reconeixement.
Durant un període en què els Heartbreakers, la banda del Tom Petty, semblava trobar-se en un moment difícil (tensions internes, vendes relativament pobres del darrer àlbum), aquest va decidir tirar pel dret i fer el seu propi disc en solitari.
I tot i ser un esforç "en solitari" (els Heartbreakers no surten pas mencionats), bona part de l'essència d'aquells segueix present aquí, tant en la composició com en l'execució. Això sí, hi ha una diferència important: la presència del Jeff Lynne (de la ELO) deixant la seva clàssica empremta.
Aquesta "febre de lluna plena" ens parla d'una transformació (molt probablement de caire personal, doncs el Tom estava passant per un moment difícil), però el disc no sembla implicar un gran canvi musical, amb aquestes composicions tan bàsiques però funcionals i ben trobades del Tom Petty, guitarrades controlades, i un acostament al pop per damunt del rock. Li afegeixes a tres dels seus companys als Travelling Wilburies (el mateix Jeff Lynne, però també el George Harrison i el Roy Orbison, que hi fan alguna contribució), i tens un tros de disc molt decent, amb ganxos ineludibles per tornades, i riffs tolerables fins i tot per a les orelles més sensibles.
Les lletres segueixen sent absurdes i força passables, però el Tom sap que la força de la seva música rau en una altra banda, raja d'una altra aixeta, la del rock cuidat i agradable a les ones radiofòniques.
Cim de la seva discografia, el segon àlbum dels The Fixx és una acumulació d'encerts musicals. La banda ha trobat el seu so, recolzant-se en la new wave però sense deixar anar del tot el rock. I el resultat és un disc esplèndid ple de grans temes, molt en particular en una primera galta absolutament arrabassadora. La veu del Cy Curnin sembla portar la batuta, però és la guitarra del Jamie West-Oram la que marca el tempo, les vibracions i la gràcia de cada peça, sense voler destacar més del que cal.
La banda, en tot cas, està quallada, funciona a la perfecció, i l'equilibri és determinant, aquí. I si l'equilibri es porta a terme a aquestes altures, l'àlbum que en surt és un petit prodigi dels vuitanta que, sentit 40 anys més tard, segueix semblant vigent i enginyós.
Si en la teva col·lecció de discs poses aquest disc al costat de tota la pila d'àlbums de l'Alan Parsons, la veritat és que ningú et podrà dir res. Perquè aquest projecte de l'Eric Woolfson ve a demostrar que a) ni The Alan Parsons Project era un projecte en solitari de l'Alan Parsons, i que b) ni aquest Freudiana és un projecte de l'Eric Woolfson en solitari.
Magnífic treball temàtic al voltant de la figura del Sigmund Freud expandida en un doble àlbum de 18 cançons, amb la col·laboració (com també és habitual en els discs del Project) d'una munió d'artistes ben diferents, molts d'ells provinents, precisament, de l'altra esforç musical del Parsons i el Woolfson. El resultat, esclar, sona a Parsons. I recorda al seu primer disc, aquell dedicat a l'Edgar Allan Poe.
I ho recorda pels músics, però també perquè el productor és, ni més ni menys, que el mateix Alan Parsons. I perquè els esforços compositius van en la mateixa direcció. I perquè les intencions són, de fet, les mateixes. I això, lluny de ser quelcom de negatiu, en el cas d'aquest parell de genis i artesans del pop i del rock, és un luxe. Perquè sí, aquest podria ser considerat un altre disc del Project; i si ho fos el posaria a la mateixa alçada que aquella colla de discs conceptuals tan fantàstics amb què aquest parell ens van obsequiar en un període d'uns 20 anys.
Si a això li afegeixes les veus del Leo Sayer (quin tros de interpretació, la seva, a I am a mirror!), la Kiki Dee, i els Flying Pickets entomant peces de tall més vocal (i molt properes al gènere musical, cosa gens excepcional si tenim en compte que, finalment, aquest treball va acabar sobre les taules dels escenaris britànics), el resultat s'apropa a la brillantor, essent tan complex i tan ambiciós com és.
És indubtable que el llegat de Freud ha estat, en la seva part clínica, ja completament refutat per la ciència moderna. Però cal no oblidar que el pare de la psicoanàlisi va deixar un altre llegat, més proper a la sociologia que ha bastit bona part dels avenços que en els segles posteriors s'han recolzat en els seus treballs. I, de la mateixa manera, algú podria dir que part del catàleg i de la música del Woolfson i el Parsons ja ha estat "refutat". Però sembla igualment indiscutible que el seu llegat, en molts sentits, ha estat enorme, i que encara avui en dia la seva música pot ser escoltada amb delit, de tan atemporal i rica com és.
No és el primer cop que el Bo Hansson publica un disc "inspirat per" alguna novel·la: ja ho va fer amb El senyor dels anells, el que va ser el seu primer àlbum, i aquí ho fa amb El turó de Watership (Watership Down) del Richard Adams, una història extremadament popular als països de parla anglesa i que explica l'odissea d'un grup de conills que fugen a la cerca d'un nou hàbitat i pel camí s'enfronten amb diversos perills, interns i externs, que n'amenacen l'èxit.
I tal com passava amb el disc que musicava l'univers de Tolkien, però també com passa amb la resta dels seus àlbums, el suec és capaç d'insuflar un cert flaire de trajecte, de camí, de viatge, en totes les seves composicions. Barrejant amb habilitat els tempos i els tons, Hansson evoca una aventura diversa, amb episodis variats en què la nombrosa banda ataca per diferents fronts i sempre amb força destresa.
La música del Hansson està ancorada, indubtablement, en el rock progressiu, però sempre deixant que entri suau, fugint d'estridències i megalomanies ampul·loses. I així, el conjunt sempre és escoltable, paladejable, amb moments molt àlgids, sobretot quan els seus teclats prenen protagonisme, per bé que els solos que li cedeix al guitarra Kenny Hakansson són també molt presents.
En definitiva, un disc que creix a cada escolta perquè la varietat de la proposta, així com l'enginy d'alguns passatges fa que, com quan anem d'excursió pel camp, de tant en tant algun detall nimi (pot ser una font, un petit llac, un arbre plantat al mig del camí) crida la nostra atenció i li dóna sentit a la resta del trajecte.
La quarta edició de les produccions del Rick Rubin per salvaguardar el llegat del Johnny Cash i treure'l de la misèria (actuant en bars de mala mort davant de uns pocs centenars de persones) és un encert a mitges.
Per una banda, el disc no només arrenca amb dues peces absolutament memorables (i que ja han passat a formar part del catàleg canònic del Cash) com són la intrèpida When the Man comes around i Hurt (molt probablement la millor versió d'una cançó mai feta, per molt que al Trent Reznor al principi no li agradés), sinó que encara acaba entregant diversos números prou eixerits.
Però per una altra hi ha alguna cosa que no funciona en alguns dels temes, sigui perquè la fórmula ja comença a estar una mica gastada, sigui perquè algunes peces no encaixen tan bé amb la imatge icònica del outlaw que és el Johnny Cash.
El millor que se li pot dir, però, (a aquest disc i a tota la resta dels American Recordings, de fet) és que les peces no desentonen amb el seu catàleg clàssic, i que cada cop és més difícil recordar si Give my love to rose o Sam Hall són clàssics vetusts del Cash o si bé són composicions recents, de tan ben integrades com estan alhora amb la seva essència clàssica però també amb els temps moderns que van veure néixer aquest sextet d'àlbums de comiat.
L'any 1984, el Giorgio Moroder, superant l'oferta del David Bowie, va pagar 200.000 dòlars per fer-se amb els drets del film del Fritz Lang. Inicialment pretenia únicament composar-ne una banda sonora de caire modern per col·locar-la-hi al damunt, però durant el projecte es va veure amb força per anar més enllà i restaurar-la, afegir-li escenes recentment trobades i intertítols explicant millor les parts que encara no s'han trobat, virant en colors les escenes (tal com es feia en l'època muda), incorporant-hi la susdita banda sonora i, en definitiva, intentant posar Metropolis a l'alçada que li correspon en la història del cinema.
Els seus esforços van ser menyspreats per la crítica de nas arrufat, que van pretendre demostrar el seu elitisme negant-li al Moroder el mèrit de curar una pel·lícula maltractada des dels seus inicis. Un dels blancs de les seves crítiques més enèrgiques anaren a parar a la banda sonora que Moroder havia composat, i per a la qual s'havia fet acompanyar d'alguna de les veus més rellevants de la música popular dels 80. A alguns crítics primmirats i esnobs això els va semblar un sacrilegi (oblidant que totes les pel·lícules mudes s'exhibien, en la seva època, acompanyades per música en directe que els músics, sovint al piano, afegien tirant de peces clàssiques que els hi semblava que casaven).
El cert és, però, que la banda sonora resultant, escoltada encara avui en dia, és un encert en si mateixa (per no parlar del magnífic efecte de contrast que genera en sentir-la al damunt de les belles imatges del film), acumulant temes molt notables vehiculats per veus tan destacades com les del Freddie Mercury, la Bonnie Tyler, la Pat Benatar, el Jon Anderson, l'Adam Ant, o el Billy Squier. Alguns dels temes, de fet, són fenomenals (Love Kills amb el Mercury, esclar, però també Here she comes amb la Tyler, o Cage of freedom amb l'Anderson dels Yes). I la resta, sense estar a l'alçada, aguanten perfectament després de quasi quaranta anys, perquè al Moroder se li han dit moltes coses injustes, i una de les pitjors en aquest sentit és aquella que el titllava d'efímer, de massa lligat a la seva època (quan els Daft punk han vingut a demostrar la seva vigència absoluta en aquest primer quart de segle XXI).
Més enllà dels singles i èxits massius de la banda (que potser a còpia de sentir-los acaben perdent l'aura que indubtablement tenien en el moment del seu llançament), els Police tenien àlbums tan rodons com aquest de títol impronunciable, amb —sí— alguns temes mítics (Don't stand so close to me, De do do do de da da da), però també amb un bon grapat de bones cançons que completen un disc que es pot seguir gaudint avui en dia sense que un es pensi que és un greatest hits.
Èpica i aventurera, la banda sonora que el Cliff Eidelman composà per a una de les dues pel·lícules que, completament al mateix temps, competiren per fer diners a costa del 500è aniversari (l'altra comptava amb el Vangelis per compondre la banda sonora).
Plena de passatges engrescadors que capturen la passió per l'aventura i per allò desconegut, Eidelman captura a la perfecció el periple de Colom farcint-la d'èpica però posant-hi més èmfasi en dibuixar melodies memorables que no pas en una orquestració grandiloqüent que podria apagar-ne el resultat sonor final.
L'arrencada és prometedora, on Williams hi desplega els leit motivs principals (un amb piano, l'altra amb flauta i oboè) i, sobretot, proposa un to melangiós però que insinua la descoberta (el protagonista aprèn a llegir) que no abandonarà fins al final del disc.
El problema, però, és que, tal com li ha succeït al Williams la major part dels cops que ha provat de ser intimista, els leit motivs no només no són prou engrescadors i memorables (Always, El turista accidental, Nascut el 4 de Juliol) sinó que la seva repetició fins l'extenuació en cada peça els torna reiteratius. Williams no sembla sentir-se tan còmode sense la grandiloqüència de les orquestracions imperials i de fanfàrria.
Una banda de rock amb una secció de vents? Doncs sí, els Chicago, banda de llarg recorregut i alineació àmplia i canviant que va anar col·locant singles al llarg de més de vint anys. Aquest "grans èxits" en recull alguns de la seva primera etapa (del I al VI, que ells sempre titulaven els seus àlbums amb numeració romana i res més).
Algunes peces són imprescindibles (Saturday in the park, per exemple), però el conjunt, per ser un "greatest hits" no acaba de sentir-se rodó, i potser deixa clar que va ser una banda més de senzills solts que no pas d'àlbums, a pesar de la seva indubtable perícia instrumental.
Segurament és un dels discs més inspirats del duet ABC, però tot i així, el resultat està massa encaixat en un instant del temps (els 80 del pop ballable) que durà poc perquè, justament, la seva proposta era efímera i poc ambiciosa. Res del que se sent aquí mereix més que un parell d'escoltes atentes.
Això sí, si ho poses en una festa retro vuitantera igual rebentes el local.
Aquest seria, sens dubte, el disc favorit de l'Íker Jiménez i de tots els seus seguidors conspiranoics i delerosos d'altres realitats alternatives i paracientífiques. Perquè la banda, capitanejada pel Paul Fishman (amb col·laboració amb diversos músics d'estudi, entre ells el baterista Bill Brufford) intenta posar banda sonora a l'obra de l'Erich von Däniken, un escriptor de temàtica OVNI i derivats, una mena de JJ Benítez suís.
A estones (quan els músics miren de treballar plegats) el conjunt cavalca. Però d'altres cops sembla un àlbum composat per nens de primària aprenent a fer servir les joguines musicals que els hi han portat els reis.
Membre força estable de les primeres formacions dels Tangerine Dream, el Peter Baumann perseguí una irregular carrera en solitari de la qual aquest probablement en sigui el seu treball més popular.
Hi ha molt bones idees, en aquest disc, per bé que els arranjaments simplistes desllueixen el conjunt, però es nota que el Baumann té tables, i que està treballant l'electrònica des d'una privilegiada posició de compositor amb molta experiència.
Un pot entendre (i recordar) la fascinació que va generar escoltar (i veure!) els Blow Monkeys en la seva època, amb la seva elegant i sofisticada barreja de pop i soul, la seva estètica cuidada, i una actitud de menjar-se el món (cosa que van aconseguir si més no durant alguns minuts). Però el llegat és més aviat tou i poc memorable. Ni tant sols peces tan afortunades com el It doesn't have to be this way empal·lideixen amb el pas del temps i ens recorden que el seu èxit va ser un dels molts èxits efímers d'una dècada de la que tan sols uns pocs espavilats van saber sortir-ne triomfants i duradors.
Creatius a més no poder, els Arcade Fire reafirmaven amb aquesta bíblia de neó la seva carrera després d'escolar-se en les llistes dels millors discs del 2004 amb el seu Funeral. I ho feien amb precisió en la composició en l'execució, amb un punt molt "bowie" però més florit, més divers, molt recolzat en unes harmonies i arranjament vocals enginyosos i molt presents.
Un bon disc que demana i regala múltiples escoltes.
El Serrat arribava aquí al que podria ser el punt més àlgid del seu art. Un parell d'anys abans del seu Mediterráneo Serrat es recolzava en un poeta com Machado per musicar els seus poemes (ajudat en dos temes per l'Alberto Cortez) i entregar el seu segon disc en castellà.
Hàbil en l'aproximació a les diferents peces del poeta, el disc és divers i variat, a estones melancòlic, a estones divertit, sempre ric en matisos. "Cantares" ha esdevingut, esclar, una de les cançons més mítiques de la història de la música popular en castellà.
L'any 1974, el John Gribbin i l'Stephen Plagemann publiquen _The Jupiter effect_, un d'aquells llibres suposadament científics tan de moda als 70 sobre OVNIs, fenòmens paranormals i qüestions pseudocientífiques diverses (al més pur estil Iker Jiménez o Jiménez del Oso). A diferència dels demés, però, aquest llibre es converteix en un èxit de vendes i tothom se'l llegeix o sent a parlar de la teoria catastrofista que prediu: l'alineació dels planetes del sistema solar provocarà un cataclisme global a partir del moviment tectònic de la falla de Sant Andreas.
L'èxit fa que se'n derivi un documental televisiu. I cal una banda sonora. Inicialment els productors intenten aconseguir els drets per fer servir _Els planetes_ del Gustav Holst, però els hereus del compositor declinen. I és llavors quan recorren al Larry Fast que, amb el seu projecte Synergy, venia marcant el ritme de l'evolució de la música electrònica des dels 70, quan va publicar el seu primer disc: Electronic Realizations for Rock Orchestra.
El Fast s'havia fet un nom en la indústria perquè estava al darrera de tot l'aparell electrònic d'artistes de renom com els Yes, Barbra Streisand, Peter Gabriel, Hall and Oates, i un llarg etcètera. La seva aportació principal era fer que els teclats no fossin considerats joguines sinó instruments seriosos i reputats. Tant era així que en tots els seus àlbums hi escrivia una nota que deia "This album was recorded using only electronic devices".
I per a aquesta banda sonora, Fast, inspirant-se en la sonoritat de Holst, desplega tot el seu potencial sonor, aclaparador i desbocat. Si la fi del món arriba, segur que sonarà així.
Era indubtable que un concert del Bryan Adams en ple 2022 no podia estar orientat a altra cosa que no fos la nostàlgia i els good ol' times. Ho era, d'indubtable, no només pel temps que ha passat des que el Bryan copava, any rere any, les llistes d'èxits, sinó perquè, de fet, aquest ha estat sempre un dels seus temes preferits (recordem, si no, el seu màxim hit, 'Summer of 69, exercici de nostàlgia hipermitificada). Era previsible i va complir.
El que ja no es podia esperar tant, potser, és la capacitat del Bryan per entomar de nou els seus himnes senzillots, les seves tornades cridaneres, els seus riffs de primer de rocanrol i les seves balades ensucrades, i convertir-ho tot plegat en una catarsi col·lectiva d'un públic sobrat d'anys que aprofità l'ocasió per tornar a ser feliç després de dos anys molt durs. El millor de la nit no va ser la música del Bryan, sinó el fet de veure a tanta gent tan feliç de cop, cantant-les totes, ballant-ne moltes, i no només recordant els vells temps sinó recordant com ser feliç de nou.
El millor no va ser la música, cert; però la música i, sobretot, l'actitud del Bryan, van ser catalitzadores. El canadenc sempre ha anat sobrat d'actitud, de ganes i d'empenta, amb les quals supleix la seva evident manca d'ambició musical, i ahir, en un Sant Jordi que ja no havia de respectar els seients de distància, no només va reclamar una llarga vida al rock 'n roll sinó que es va mostrar proper, generós i molt disposat a fer-ne una festa col·lectiva. La seva actitud voluntariosa en voler parlar en català ("aquesta cançó que ve ara és per ballar!") i els tres cops en què va acceptar peticions del públic (això, un servidor no ho havia vist MAI) van fer que el públic, sense massa esforç, el deixés repassar, un rere l'altre, els seus hits més destacats.
Per descomptat, ell i la seva banda van respondre. Arrencant amb el Kick ass que avança el seu proper àlbum, va encadenar temes populars que el públic cantava, esgargamellant-se, vers per vers. No en va, el Bryan va copar les llistes d'èxits des de finals dels 70 fins acabats els 80, i el seu repertori no només és generós sinó que oscil·la amb naturalitat entre el tema pop disfressat de rock a base de guitarrades i les balades més globals dels últims 50 anys.
Cap al final del concert va entonar el seu 18 'til I die, i va arrodonir-ho interpretant, ell sol a la guitarra acústica, un tema que, com ens va explicar, va composar quan tenia 18 anys (Straight from the heart). Just abans, un dels temes del seu proper àlbum venia acompanyat amb el clip musical en la pantalla gegant del fons de l'escenari, i en ell s'hi veia al Bryan assegut al volant d'un cotxe i al seu costat la seva octogenària mare. El temps passa. I ens fem grans. Però el rock sempre ens retorna les sensacions de vitalitat que sovint, pel camí, anem perdent.
El rock és universal, omnipresent, global. Són ben lícites (i interessants, sovint) les transposicions a sensibilitats més locals, però el llenguatge del rock, vingui d'on vingui, ens pertany a tots i a totes, i segueix sent pertinent reivindicar-lo, sobretot quan la guitarra ha perdut protagonisme davant dels sons més sintètics i el rock més clàssic ha estat relegat a revisionismes i a retrobaments de dinosaures que voregen l'extinció.
I això és el que fan els Supervivents, amb el Jordi Comerma com a mestre de cerimònies (composició, veu i guitarra rítmica) acompanyat d'una banda ferma i sòlida que s'acosta al llegat d'un so i d'uns trops amb respecte reverencial disposada a construir himnes ara que la gent ja ha marxat de l'estadi, ara que les llums del rock ja s'apaguen. I en el camí, aquest disc dels Supervivents sembla aquell bis inesperat que agafa a mig estadi fugint atropelladament pels accessos i que els obliga a girar cua a gaudir d'un regal amb què ja no comptaven, una extensió del concert, de la festa, que acaba sent allò que més recordaran en el futur.
I és un bis generós, perquè no escatima en recursos clàssics, entregant un ventall ampli de ritmes i guitarrades diverses, sempre relligats amb uns arranjaments magnífics, en un conjunt que és un tresor per al fanàtic del gènere. I li canten al rock, al camí, a la pols que s'aixeca quan ja hem passat un encreuament decisiu, però sobretot a l'empenta que cal per continuar, per seguir endavant, a pesar de tot, a pesar del nostre propi passat, missatge particularment idoni per a l'era d'incertesa que vivim: perquè després diguin que el rock no és atemporal.
El resultat és un disc magnífic, de tall clàssic però sense insistir en els clixés més rústics i oxidats, un regal per a l'amant del rock que es resisteix a admetre que el seu temps ha passat (el del rock, però també el d'ell/a mateix/a, que ja tenim una edat, si ens acostem a un àlbum com aquest). El mateix àlbum ja es pregunta, en el seu títol, "qui em donarà rock 'n roll?": doncs seran els Supervivents, és clar. El rock ha mort. Visca el rock!
Ahir vaig ser molt feliç de poder tornar, un any més tard, a una sala de concerts. I, posats a fer-ho, amb un dels millors concerts que he estat en la meva vida, el del Rodrigo Cuevas i el seu Trópico de Covadonga, un dels millors discs que he sentit en molts anys.
El Rodrigo, musicalment, barreja tradició i recuperació de músiques molt locals (tant asturianes com gallegues: muñeiras, coples i xiringüelos) amb sonoritats més modernes (cortesia del Raül Refree). Espiritualment, està connectat amb la terra però, sobretot, amb les persones.
I després... després és un showman. Un capaç de convertir un disc de 50 minuts en un concert de 90 gràcies a les seves intervencions entre temes, contagiosament alegres, divertides, engrescadores, dirigint-se al públic en català (va estudiar a Barcelona, a pesar de ser nascut a Oviedo) i arrencant somriures i complicitats a dojo.
L'aparició de Rozalén per ajudar-lo a cantar un parell de temes va ser un fet anecdòtic menor, perquè ni tan sols la mítica Rozalén pot eclipsar el cabdal creatiu i artístic del Rodrigo, algú que, ja ho tenim ben clar tothom que el coneixem, esdevindrà un nom capital en el panorama musical espanyol del segle XXI.
Un dels duets més reeixits de la història (del jazz i de la música), al meu gust, és el que quedà enregistrat en aquesta sessió d'Impulse produïda pel Bob Thiele el 7 de Març de 1963. S'hi disolen, de manera natural, el saxo tenor del Coltrane i la veu de baríton del Hartman, al llarg de sis balades clàssiques que deixen espai perquè tots dos puguin desplegar els seus talents.
El fraseig net i sinuós del Coltrane mai ha sonat tan melangiós, tan romàntic, tan entregat a l'amor i al desamor. I la veu profunda del Hartman omple cada racó de l'àlbum, explicant els seus patiments amorosos amb aquella mena de deixadesa del crooner a qui sembla no importar-li estar-ho passant malament però que necessita cantar-ho perquè no li afecti.
A tot això, la banda la completa ni més ni menys que el gran McCoy Tyner al piano, el jimmy Garrison al baix i l'Elvin Jones a la bateria, deixant sempre el protagonisme als que signen el disc, però mai deixant de contribuir a la preciosa calidesa del disc.
Un regal per a les oïdes, un d'aquells àlbums que tant li pots posar a qui més t'estimes per amanir musicalment un sopar romàntic com pots voler-te'l escoltar tot/a sol/a per furgar una mica més en les ferides d'amor.
El Gino Vanelli tenia 20 anys quan, ple de confiança en sí mateix, va esperar d'amagat al pàrquing de la discogràfica A&M a un dels dos amos, el Herb Alpert. Quan va aparèixer va córrer cap a ell entre els seus guardaespatlles i va poder entregar-li una demo de la seva música. L'Alpert no va dubtar a fitxar-lo i produir-li el primer disc.
I no hi ha dubte que l'Alpert tenia ull per reconèixer el talent, però en aquest cas li traurem una mica de mèrit, perquè el Gino és una força de la naturalesa i no cal ser un expert musical per quedar enlluernat per la seva ambició, la seva capacitat vocal i la seva visió musical amplíssima. Fins que van arribar els 80 i la MTV (moment en què tots els músics i bandes van haver de repensar-se, visual i musicalment), aquest canadenc d'arrels italianes va entregar un bon grapat de discs que flirtejaven amb el funk, el soul i el rock progressiu.
Ampul·lós i exagerat, amb lletres que farien avergonyir a —posem per cas— el mateix Bon Jovi de tan carrinclones i suades com eren les seves rimes i metàfores, és aquesta mateixa pretenciositat hiperbòlica la que fa dels discs del Vanelli uns territoris molt generosos, plens de sorpreses i de moments destacables, ja siguin per magnífics o per molt qüestionables.
Aquest cinquè àlbum és, de fet, el cúlmen d'aquesta ampul·lositat. Està, val a dir-ho, molt en línia del que es portava en l'època: discos conceptuals, semi-simfònics, artificiosos, pretenciosos, obres que pretenien ser més que una simple compilació de diversos temes solts, amb una unitat formal i temàtica que els convertís en allò que es deia un "àlbum conceptual". Vanelli planteja una primera galta del vinil amb cinc temes que segueixen la seva tendència anterior, però s'aboca a la segona amb un doble tema sense solució de continuïtat emparat per la Royal Philharmonic Orchestra on la grandiloqüència es desboca i les diverses trames de les composicions fluctuen entre l'intimisme i l'explosió orquestrada.
Quan canta, Vanelli segueix sonant a crooner melòdic dotadíssim, però rebutja el pop per abraçar el rock progressiu barrejat amb el soul (ell va ser el primer artista caucàsic en participar en el mític programa de TV Soul train) i el jazz. La barreja, aquí més que mai, sona tan fascinant com ambiciosa. I si bé no és potser aquest el més rodó dels seus discs (personalment m'atrau més Brother to brother o, ja de la seva etapa dels 80, el Nightwalker) segueix sent una obra molt complexa i plena de racons que explorar.
A la contraportada d'aquest vinil del 1980 i figura un dibuix d'un paó en tota la seva bellesa, desplegant les seves formoses plomes multicolors. Encara més, un petit text convida a una analogia entre la barreja esplendorosa de colors i la de races i ètnies, sempre a través de la música. Perquè el que feien els Jackson en aquest canvi de dècada era, tot seguint el que el Michael ja havia fet un any abans amb l'Off the wall, mesclar les arrels de la música negra (hi ha, realment, "música negra"?) amb les de la música blanca (aquesta sí, segur, que existeix: és la que els blancs li van robar als negres) i oferir una amalgama poderososíssima de funk, soul, R n' B i pop que esdevingué irresistible i marca de la casa, resultant en el que, al meu gust, és el millor disc dels germans Jackson, amb una producció magnífica i molt d'encert per fabricar hits comercials que entren molt fàcil i sovint conviden a ballar.
'Can you feel it', 'Heartbreak hotel', 'Walk right now' però sobretot 'Lovely one' poden sonar a una extensió de l'esmentat Off the wall, però tenir això per dolent seria absurd i incoherent. Una extensió d'un disc enorme (el millor del Michael en solitari?) és un regal que cal escoltar amb totes les orelles ben parades (i amb els peus disposats a moure's).
Quan fas un disc grupal en què hi participa el Michael Jackson en el cim de la seva carrera i de la seva popularitat corres el risc que et surti un disc del Michael Jackson amb "alguns acompanyants", per molt que aquests siguin els seus germans. No és així a Victory. Però potser hagués sigut millor que ho hagués estat.
Més que res perquè el disc patina quan el Michael desapareix i, per contra, té moments de brillantor quan agafa el micròfon. Ja sigui en el primer senzill, l'State of shock cantat a duet amb el Mick Jagger, ja sigui en el segon, Torture, cantat amb el Jermaine, sengles arrencades d'ambdues galtes del vinil, la cosa rutlla. Ja sigui perquè el Michael actua com a tractor de tota la resta, ja sigui perquè el seu fraseig inconfusible, sempre a mig camí del pop i del soul, fa cavalcar els temes, el pop radiofònic grandiloqüent funciona molt bé.
Però quan s'aparta, quan els Tito, Randy, Jackie, Marlon i Jermaine s'amorren al micròfon, la cosa decau. I molt. Inconsistents i perfectament oblidables, tots els temes que no tenen al Michael al capdavant resulten vulgars, tant musicalment com en les seves lletres (Girl, I want your body / You know I love your body / Girl, I need your body / Why don't you come home with me now?... molt bé, Marlon... de traca).
I ara, permeteu-me parlar un segon del videoclip del tema Torture. Perquè encara puc recordar quan la Lulú Martorell, en aquell programa de TV espectacular que es deia Pleitaguensam, va proposar un concurs als espectadors en què els demanava ajut per intentar entendre què carall hi passava, en el vídeo! Veure'l avui en dia sembla un catàleg dels trops visuals dels 80: càmera lenta, efectes visuals suposadament al·lucinants, explosions, raigs de colorins pintats, difuminats, ballarines de fons, decorats de cartró-pedra...
Per acabar-ho de flipar amb el clip, m'acabo d'assabentar gràcies a la bona amiga Susana Marquina (amb qui compartia passió pel Michael Jackson) que en el vídeo... no hi apareix ni el Michael ni el Jermaine, els dos cantants del tema!!! I espera, que encara hi ha més, al Michael el van substituir per... (atenció, redoblament de tambors)... un maniquí! (Whaaaat!??!?) Sí, sí; un maniquí. Mireu el vídeo i passeu pel minut 6:03.
Què? Canta, oi? Doncs aquí un fan del Michael que no se n'havia adonat mai (el que fa la ceguesa del fan... un creu veure'l fins i tot quan no hi és).
En tot cas, el disc em porta molt bons records. Per què? Us explico.
Devia tenir jo 13 o 14 anys i mentre la meva àvia em preparava el dinar jo posava aquest disc a tota castanya i feia playback i una coreo que em semblava que era de "lo más". Mentre ho repetia, un cop i un altre, m'imaginava fent-ho en públic, potser en alguna festa de final de curs. Com veieu, aquí un estava, ja llavors, molt necessitat d'un públic, encara que fos imaginari.
Perquè per tal que el públic fos real i no imaginari calia una cosa més: valor. I no... d'això no n'anava pas sobrat, no...
Diana Ross produïda pels Bee Gees i amb un tema produït pel Michael Jackson. I no cal dir massa més. Bé, va... sí, diem alguna cosa més.
Hi ha discs que corres a comprar-te perquè has sentit un dels seus singles i no pots esperar més a posseir-lo, a tenir-lo entre les mans. Això és el que em va passar amb aquest Eaten Alive just després de veure el videoclip (que hi sortís el Michael Jackson, de qui jo era fan indiscutible, hi va tenir, sospito, alguna cosa a veure). Sigui pel motiu que sigui, aquella tarda no vaig acabar a la meva botiga de discs de referència (Discos Balada, al carrer Pelai de Barcelona), sinó a Werner, la botiga de HI-FI que encara aguanta al carrer Fontanella i que, en el seu temps, venia també vinils.
I és clar, sempre hi ha la por d'haver-te comprat un àlbum sencer per una sola cançó i que després sigui una decepció. Doncs no, amiguets i amiguetes! Resulta que aquest cop el disc és una autèntica passada, de cap a peus. Ja sabem de l'habilitat dels germans Gibb produint-li coses a cantants amb solera (Kenny Rogers, Dionne Warkwick, Barbra Streisand), sempre amb molt bons resultats, posant-li tots els tics i tots els trucs que els australians sempre han fet servir per encadenar-nos als seus incomptables èxits, propis i aliens.
La sobreproducció és marca de la casa, amb cors dels mateixos Bee Gees (no s'estan mai de cobrar algun cèntim de més posant-hi veus), ecos i reverberacions estrafolàries i exagerades, o les bateries força sintètiques que ells mateixos farien servir en el seu E.S.P. uns anys més tard. La cosa és que aquesta sobreproducció no es menja l'elegància de la Diana Ross sinó que, al contrari, sembla destacar-la, com elevant-la per sobre de la producció. La Ross sona més digna i segura que en cap altra dels seus discs anteriors, i la seva veu serena i característica es fa seus tots els talls.
La seva actitud en els temes ràpids (Eaten Alive, el superhit Chain Reaction) és de diva, no deixant-se portar pels ritmes marcats i accelerats i deixant que la llangor habitual en ella s'hi emmotlli. I en els mig temps o, fins i tot, en les balades (More and more, que bonica!), la Ross sona tan magnífica, tan senyora com sempre, amb el seu vibrato característic i aquell punt d'aire que des dels seus inicis la convertí en una cantant de veu seductora.
El disc, perfectament equilibrat en les seves dues galtes, és una delícia d'escoltar, fins i tot avui, quaranta anys després, fins i tot malgrat la producció vuitantera lleugerament kitsch que el caracteritza.
Aquesta suite per al ballet 'El mandarí meravellós' és fascinant a més no poder. La música de Bartók, molt expressiva, acompanya la fantàstica història de tres pinxos que convencen a una prostituta perquè sedueixi homes des de la seva finestra, els atregui i, un cop al pis, l'atraquin. Però un dels homes que atrau és un mandarí misteriós que s'abraona sobre la noia lascivament, i ella se li resisteix.
Els pinxos se li tiren a sobre i li claven diverses ganivetades, però el mandarí misteriós ni s'immuta. El mandarí torna a assaltar la noia, i els pinxos tornen a agafar-lo, i aquest cop el pengen del sostre. Llavors, el cos del mandarí comença a emetre una llum increïble.
La noia decideix acabar amb ell, però per comptes d'usar la violència, el deixa que se li acosta i l'abraça. En quan ho fa, les ferides del mandarí comencen a sagnar i, apaivagat el seu desig, mor.
Així de pertorbador és aquest ballet de Bartók basat en un llibret Menyhért Lengyel. La música del compositor hongarès, per descomptat, recull aquest desig soterrat que s'escampa i s'expandeix incontroladament, amb un estira i arronsa extremat i explosiu. El ballet, en la seva estrena, va causar tal commoció que es va prohibir, i a no es va tornar a representar en vida de Bartók.
.jpeg)
.jpeg)
.jpg)
.jpg)
