21 d’agost 2020

Gino Vanelli - Pauper in paradise (1977)

El Gino Vanelli tenia 20 anys quan, ple de confiança en sí mateix, va esperar d'amagat al pàrquing de la discogràfica A&M a un dels dos amos, el Herb Alpert. Quan va aparèixer va córrer cap a ell entre els seus guardaespatlles i va poder entregar-li una demo de la seva música. L'Alpert no va dubtar a fitxar-lo i produir-li el primer disc.

I no hi ha dubte que l'Alpert tenia ull per reconèixer el talent, però en aquest cas li traurem una mica de mèrit, perquè el Gino és una força de la naturalesa i no cal ser un expert musical per quedar enlluernat per la seva ambició, la seva capacitat vocal i la seva visió musical amplíssima. Fins que van arribar els 80 i la MTV (moment en què tots els músics i bandes van haver de repensar-se, visual i musicalment), aquest canadenc d'arrels italianes va entregar un bon grapat de discs que flirtejaven amb el funk, el soul i el rock progressiu. 

Ampul·lós i exagerat, amb lletres que farien avergonyir a —posem per cas— el mateix Bon Jovi de tan carrinclones i suades com eren les seves rimes i metàfores, és aquesta mateixa pretenciositat hiperbòlica la que fa dels discs del Vanelli uns territoris molt generosos, plens de sorpreses i de moments destacables, ja siguin per magnífics o per molt qüestionables.

Aquest cinquè àlbum és, de fet, el cúlmen d'aquesta ampul·lositat. Està, val a dir-ho, molt en línia del que es portava en l'època: discos conceptuals, semi-simfònics, artificiosos, pretenciosos, obres que pretenien ser més que una simple compilació de diversos temes solts, amb una unitat formal i temàtica que els convertís en allò que es deia un "àlbum conceptual". Vanelli planteja una primera galta del vinil amb cinc temes que segueixen la seva tendència anterior, però s'aboca a la segona amb un doble tema sense solució de continuïtat emparat per la Royal Philharmonic Orchestra on la grandiloqüència es desboca i les diverses trames de les composicions fluctuen entre l'intimisme i l'explosió orquestrada.

Quan canta, Vanelli segueix sonant a crooner melòdic dotadíssim, però rebutja el pop per abraçar el rock progressiu barrejat amb el soul (ell va ser el primer artista caucàsic en participar en el mític programa de TV Soul train) i el jazz. La barreja, aquí més que mai, sona tan fascinant com ambiciosa. I si bé no és potser aquest el més rodó dels seus discs (personalment m'atrau més Brother to brother o, ja de la seva etapa dels 80, el Nightwalker) segueix sent una obra molt complexa i plena de racons que explorar.

Cap comentari:

Publica un comentari