Gino Vanelli - Nightwalker (1981)

La llarga carrera de Vanelli, sempre en companyia dels seus germans, arriba als 80 amb una mena de compendi de les seves habilitats, amb els seus pros i contres. Balancejant-se còmodament entre el pop, el rock més assequible (alguns en dirien AOR) i aquell puntet de crooner adinerat, Vanelli disposa aquí un disc concís amb vuit números equilibrats on les habituals arrencades rítmiques combinen perfectament amb els atacs roquers de les guitarres suavitzades i les orquestacions dramàtiques. 

 La afectació de Vanelli, tendent aquí a un dramatisme autocompassiu, sempre voreja els límits de l'ensucrament, comptant amb l'inestimable ajut d'unes lletres dignes en el millor dels casos. El veritable do de l'italoamericà és doncs la seva habilitat funambulista per poder escapar dels perills de la seva fusió d'elements dramàtics sense semblar fàcil o fals. Les seves indubtables qualitats vocals s'acomoden amb fermesa sobre les estructures rítmiques i, definitivament, es converteixen en el gran atractiu, no només d'aquest sinó de tots els àlbums de Vanelli. 

 Un disc romàntic, dramàtic però amb la força suficient com per poder ser apreciat i gaudit moltíssimes vegades.