Hercules and love affair - Hercules and love affair (2008)

La música disco no ha mort! Hi ha qui encara mira de fer-la progressar, de continuar amb el llegat de tants altres artistes que des dels 70 han vingut orientant la seva música al ball i a les pistes. Hi ha, per exemple, Hercules and love affair, una banda que al 2008 i amb la col·laboració de diversos vocalistes (entre ells l'Antony d'Antony and the Johnsons) llançà un àlbum curull de disco, de ball, de groove, però tot ell evolucionat, sense arraconar-se en els 70.

I així, aquest disc homònim de debut exposa que qualsevol gènere pot seguir evolucionant amb el temps sense perdre l'essència però adaptant-se als nous temps, a paladars més exquisits, potser, i fins i tot a modes més o menys passatgeres que només el temps dirà si han vingut per quedar-se.

Tot el disc s'orienta a la pista, i ho fa amb els elements de sempre però arrenglerats de manera enginyosa per tal que no soni a suat, a passat, a nostàlgic. Les veus de l'Antony, la Kim Ann Foxman i la Nomi Ruiz s'enroquen sovint en aquells missatges que en la pista de ball un tendeix a prendre com a llei o com a mantra, segons l'hora de la nit. I la varietat dels temes i dins dels mateixos temes fa que fins i tot si estàs assegut en una cadira ben còmode l'àlbum s'escolta amb delit (això sí, els peus no deixaran de seguir el pas, amb això ja hi pots comptar).

Dan Siegel - Hemispheres (1995)

Durant el darrer tram dels 80 i sobretot a principis dels 90 aparegueren en les estanteries de discos de les seccions de jazz o de world music (que no quedava clar on s'havien de col·locar), un bona fornada d'àlbums de diversos artistes que exploraven sonoritats molt dolces i suaus, molt digeribles, dins d'uns paràmetres que, basats en el jazz, semblaven navegar per territoris més new age o, si més no, quedar-se en un entremig de fàcil deglució.

Abans que això passés, el Dan Siegel ja ho feia, això. Música tova, evocativa, molt basada en teclats, però mai renunciant als instruments analògics clàssics per donar-li una pàtina de serietat al conjunt que els separava de l'onada de new age electrònica. Però arribat a la maduresa, amb més de 15 anys de carrera a l'esquena i un bon grapat de discs, el Siegel va buscar altres territoris o, si més no, quedar-se en el mateix però mirant en altres direccions.

I el resultat és aquest Hemispheres on, amb una banda complexa d'instruments variats i originals (marimbes, banjos elèctrics, kotos, acordions, flauta shakuhachi, però també violins, trompetes, saxos, etc.), sembla fer una volta al món recollint sonoritats gens identificables geogràficament però que sonen, de manera molt evident, a "món", a multiculturalitat, a barreja i fusió.

Molt més variat que els seus anteriors treballs —i, per tant, molt més estimulant— i molt per damunt de la majoria de propostes d'aquest gènere difús que s'escola entre els dits quan intentes definir-lo, el Dan Siegel ens regala peces precioses en què sembla que persegueix als Metheny o Corea, de vegades, però que sempre s'acaba quedant en territoris més còmodes sense renunciar a la creativitat i a la sensibilitat musical.

La unión - Grandes éxitos 1984/2000 (2000)

Més enllà de fílies i fòbies (la meva és més la segona que la primera) per La Unión, el seu va ser un número important de la música dels 80 a l'Espanya dels 80. La veu personal i inconfusible del Rafa Sánchez i una aproximació al pop particular i menys lligada a l'escena pop-rock britànica els convertí en una de les grans bandes del moment, amb gran èxit de públic, gires intenses i molts senzills que han passat a formar part de la banda sonora d'un país i d'una època, la dels 80, que si en altres països només significava un gir cap a l'hedonisme com a mera exhibició, aquí, pocs anys després de la mort de Franco, volia dir alguna cosa més: un hedonisme, sí, però brandat com a mecanisme de defensa cap a la regressió, en una mena de fugida endavant en què qualsevol futur era més prometedor que el passat.

I en aquest recopilatori de canvi de segle, hi són tots, alguns fins i tot remesclats (amb fortuna desigual): Lobo hombre en París, Sildavia, Maracaibo, Mala vida, Más y más, Fueron los celos, Vivir al este del edén...

Generós, ben remasteritzat i capaç d'entregar algunes sorpreses (com una versió del Tainted love de Soft Cell amb una lletra en espanyol horrible), si mai vas ser fan de La unión aquest disc pot omplir aquest forat musical i fer-te repensar si la teva fòbia encara mereix ser sostinguda en el temps després de tants anys.

Nat King Cole - Ramblin' rose (1962)

Resulta, en primera instància, empassar-se un Nat King Cole country. Però la ductilitat del músic de Montgomery (Alabama) és tal, que a poc que el Belford Hendricks li afegeixi una orquestració luxosa i exuberant, i que el grapat de cançons escollides sigui mínimament decent que l'èxit de la proposta està assegurat.

I és exactament això el que passa. Construït a partir del gran èxit que ja havia estat el tema que li dóna títol a l'àlbum —i adonant-se que aquesta aproximació més country triomfava en igual mesura que quan s'atansava a estàndards de jazz— només calgué afegir-hi un Goodnight, Irene, Goodnight, un Your cheating heart, un Twilight on the trail o un Wolverton mountain i llestos, les "vibres" country hi són, i els arranjaments més de swing fan que el crossover funcioni i atregui a parts iguales fans d'una i altra banda de la barreja.

I no, esclar, aquí no hi ha els magnífics estàndards que el Cole va convertir en peces memorables i indelebles, i es podria dir, per tant, que el material és inferior. Però, un cop més, un material potser menys afortunat en mans i veu d'un dels músics més talentosos del segle XX acaben resultant en un disc notable i que es mantingué al capdamunt de les llistes d'èxits durant molts mesos als seus EUA natals.

Radiohead - Pablo honey (1993)

Trenta-i-escaig anys més tard, revisar el Pablo Honey dels Radiohead abans de convertir-se en la millor banda del món, la més reputada, la més cobejada, és tota una delícia i, per dir-ho d'alguna manera, un (re)descobriment.

Perquè aquest debut dels autors de OK Computer, The bends, Amnesiac, etc., havia quedat relegat pels fans dels seus discs posteriors, davant la impressió que aquell era un disc menor, d'aproximació als "veritables" Radiohead. Escoltar-lo avui, amb tota la discografia posterior gravada a foc als nostres cossos, és trobar-se amb un disc de rock indie que ja tenia pretensions de grandesa per bé que potser només l'aconseguien en l'apartat sonor (aclaparador, amb tres guitarres distorsionades perfectament conjuntades fent soroll) i en algun que altre tema.

La resta, certament, semblen cares B dels U2, o provatures del que havia de ser el procés compositiu dels Radiohead futurs. Però tot i així, tant ens els números més aconseguits com en els que menys, la guitarra del Johnny Greenwood ja es nota diferent, experimental, sortint-se dels patrons habituals; i la veu del Yorke brilla com mai, potent i ajustada, just abans de buscar tessitures més matisades i fràgils.

I després, esclar, el Creep, que és un d'aquells temes que et fa aixecar-te de la cadira i córrer a la botiga a comprar-te un disc sencer del qual només has escoltat aquesta cançó, perquè no et cal més, perquè saps que és la teva cançó, perquè et representa, et fa posar la pell de gallina i perquè esperes, potser infructuosament, que algun dia la puguis escoltar en un concert en directe, de la mà d'una de les bandes més fascinants de la història de la música.

Flash and the pan - Lights in the night (1980)

Un dels àlbums més rodons de la banda-duet dels Vanda i Young és aquest Lights in the night que conté, per començar, alguns dels seus èxits més recordats com Welcome to the universe, la fantàstica Atlantis calling, i la peça que li dóna títol al disc.

Però el cert és que, com succeeix amb tots els àlbums de la banda australiana, la perícia compositiva i productora (la seva principal activitat, segons ells, que els Flash and the pan no és més que un divertiment per matar el temps) de la dupla fa que totes les peces d'aquest trencaclosques divertit, irònic i ple de comentari social des de la distància, suportin el pas del temps i facin de la seva escolta un petit delit d'aquells que no cansen i que conviden a la repetició.

La clau és, certament, la perícia musical del Vanda i del Young, però cal destacar que la seva és una proposta força única i destacable, a pesar d'estar ancorada en un gènere, el pop-rock de la new-wave, poc procliu a sortir dels estereotips. I destaquen perquè la seva aproximació, a pesar de comptar amb una ràbia i un descontent de fons, fins i tot amb una mena de comentari social, ho fan des d'una certa distància, des d'una mirada irònica i com desconnectada, com d'aquell a qui, en realitat, no hi veu solució, avançant en certa manera el sentir del grunge i de tota una generació posterior. 

I el resultat és estimulant, com tots els discs de la banda, més enllà de que alguns puguin haver acabat més arrodonits que altres. I aquest segon treball dels Flash and the pan pertany als primers, doncs la seva homogeneïtat sosté tot el disc, més enllà de les diferències entre els temes que el conformen.

Flash and the pan - Early morning wake up call (1984)

El duet de productors convertits en banda Vanda i Young ja portaven tres àlbums a les esquenes i tenien molt clara quina era la seva aposta: un pop-rock tirant a new wave, amb algunes lletres iròniques, veu passada per un filtre de banda estreta que la fa sonar com si provingués d'un auricular de telèfon, i una aproximació alegre i upbeat.

I potser aquest quart LP seu no conté massa dels seus clàssics, però tot i així segueix sent un disc molt autèntic i divertit en què les bateries (potser massa) sintètiques i hieràtiques estableixen uns patrons en què s'hi encavalquen les històries majorment dedicades a la alienació urbana i a la rutina que, a més, es veuen reforçades per la veu filtrada que fa que soni com si estiguéssim davant d'una mena de comentarista que ens explica com són les coses des de la seva perspectiva. 

Midnight man, Communication breakdown i Believe in yourself acaben cridant l'atenció per si soles, per bé que mai van acabar de formar part del corpus d'èxits de la banda australiana.

Gary Wright - Dream weaver (1975)

El Gary Wright va gaudir, durant els 70s, d'un considerable èxit i radiodifusió gràcies a la seva habilitat per engiponar sense massa ajut de ningú més uns àlbums de pop-rock sintètics molt encomanadissos i llaminers. Els seus discs eren d'aquells que fins i tot es veien amb la necessitat d'explicitar en els crèdits allò de "només s'han emprat teclats electrònics per compondre tota la música d'aquest disc" (aquí amb l'ajut d'una bateria de debò a mans del Jim Keltner).

I allà on molts fracassaven en l'intent de donar vida a una música que pretenia ser orgànica des de la síntesi, el Gary Wright se'n va sortir amb escreix. Aquest Dream weaver probablement pugui ser considerat com el seu primer àlbum on el que seria el corpus de la seva obra posterior no només s'endevina sinó que es desplega.

Mancat, potser, de la inspiració melòdica compositiva que demostraria en el posterior Light of smiles, tot i així el Wright s'empesca unes bases sintètiques molt enginyoses i riques en varietat que fan de baix, de guitarra i del que faci falta per acompanyar la seva veu, una veu que és dúctil i que li permet atacar un rang força ampli de notes, sobretot quan es llança a fer falsettos estratosfèrics.

Amb l'ajut del Keltner, però sobretot també del David Foster (posterior productor superexitós de grans noms de l'AOR dels 80 i 90) als teclats, Wright entrega un disc de pop-rock al qual potser li manca una mica d'inspiració i de varietat, però que demostra el gran músic que era i preparava el camí per una bona tongada d'àlbums que, seguint la mateixa línia, reportarien un grapat de cançons molt notables.

Julio Iglesias - Momentos (1982)

El Julio ja era un cantant extremadament exitós i reputat quan van arrencar els 80, però aquesta dècada va descobrir a un cantant melòdic capaç de continuar amb la seva tradició alhora que arrossegava nous seguidors arreu del món.

En aquest Momentos va insistir i fins i tot incrementar la seva col·laboració amb el Ramón de la Calva (la meitat del Dúo dinámico) per entregar un grapat de cançons sentimentals amb unes lletres molt inspirades i amb una orquestració que mira de balancejar-se entre la tradició (d'orquesta i de cançó lleugera) i la modernitat (amb guitarres, sintetitzadors, etc.).

Alguns dels seus temes més afortunats es troben aquí, com l'enganxosa Tropecé de nuevo, la suau i melodiosa Nathalie, l'èpica Quijote, o la brillant No me vuelvo a enamorar. Totes elles venen acompanyades de números potser lleugerament inferiors, però mai decebedors, a més de peces clàssiques com l'Amor del Ricardo López i el Gabriel Ruiz.

La veu del Julio, a més, mai ha sonat més dúctil (no és un cantant superdotat, però sempre ha sabut escollir les cançons que més li esqueien i mai ha volgut presumir de res), amb els seus tics habituals de deixadesa i arrossegament de síl·labes, els seus finals de frase entretallats, el seu posat mig fatxenda, mig seductor.

Un disc memorable, sigui com sigui, que, a més, passa per ser una molt bona carta de presentació de l'obra inabarcable del Julio Iglesias per a aquells/es que mai s'hagin atrevit a anar més enllà dels mems.

Genesis - We can't dance (1991)

La marxa del Peter Gabriel va convertir Genesis en un grup de pop, com aquell que diu. Un bon grup de pop elaborat, sens dubte, però molt allunyat del rock progressiu atrevit i explorador que els havia caracteritzat.

Passats els 80, amb els membres restants de la banda ja embarcats en respectives carreres en solitari, el retorn dels Genesis no deixa de semblar un àlbum del Phil Collins, i no només perquè ell en sigui la veu cantant, sinó perquè l'aproximació musical s'assembla a la del bateria-cantant quan engipona els seus discs plens d'èxits radiofònics.

Aquí, però, la inspiració, potser per trobar-se a mig camí entre un número pop i un passat memorable, sembla escassa. El disc, per descomptat, és professional i polit, en cap cas dolent, però mai memorable i sempre lluny de l'aura de la seva producció sota la batuta del Gabriel.

I en tot cas no calia fer-ne de tot això un doble LP amb tres temes per galta. De debò que no calia.

Bananarama - The greatest hits collection (1988)

Algú podria pensar que editar un doble LP de grans èxits d'un grup con les Bananarama en ple èxit (és a dir, no després de dècades de carrera) no només era un pèl precipitat sinó un xic agosarat. Però el cert és que, a pesar de que té trampa (sí, tot seguit ho expliquem), els dos discs s'escolten amb fruició i, per si hi havia algun dubte de la necessitat del Greatest hits doble, les notes interiors ens recorden que, de fet, les Bananarama foren, en el seu moment, la banda formada per noies amb més èxits col·locats a les llistes britàniques, que es diu ràpid.

I té truc perquè, de fet, aquest doble LP és un disc amb èxits i un altre amb megamixes i algun tema nou, una mena de regal que acompanya la veritable ànima de l'edició, que és el primer dels vinils. Però és que, esclar, aquest primer vinil transporta dinamita en clau de pop ballable dels 80: Venus, I heard a rumour, Love in the first degree, Nathan Jones, Robert de Niro is waiting, Cruel summer, Na na he hey (kiss him goodbye)... 

I llavors, en el segon vinil, que si un megamix, que si un remix de Venus, que si un remix del megamix, que si un megamix del remix del mix. Però és veritat que, donat que algunes de les cançons més exitoses de la banda a) estan ja molt sentides, i b) eren produïdes pels Stock, Aitken i Waterman (que les feien totes iguals), s'agraeixen unes remescles on les peces o sonen diferent o —ras i curt— sonen poqueta estona i de seguida salten a la següent.

Aquí, a casa nostra, els seus èxits van arribar més escadusserament i no van convertir-se en un veritable fenomen, però cal ser molt conscient de la popularitat del grup a UK, fins i tot després del reemplaçament d'una de les integrants, fet que les va portar fins i tot a ser convidades a la gravació del mític Band Aid, al costat dels Bono, Phil Collins, George Michael, Sting, McCartney, etc.

Si vas estar mínimament viu durant els 80 no només les vas sentir sinó que les vas ballar. O si has anat a alguna festa d'aniversari decent d'algú que els va viure, els has ballat. I, de fet, si les escoltes ara és molt probable que també t'hi posis, a ballar.

Stevie Wonder - Songs in the key of life (1976)

 

L'Stevie Wonder ja havia entregat suficients mostres del seu talent insondable en format d'àlbum (Innervisions, Talking book, etc.), però el que va intentar fer amb aquest Song in the key of life ja era fora mida: la seva intenció, explicar el món, la vida i el sentit de tot plegat. Finalment se'n va desdir una mica, conscient de la impossibilitat del repte, però el que va acabar entregant no deixa de ser una obra d'art gegantina poques vegades superades en la història de l'art popular modern, sigui en quina sigui la disciplina.

Perquè aquest doble disc abraça un munt de temàtiques i matisos diferents mai vistos i escoltats fins llavors en un àlbum de música. Per descomptat hi ha cançons d'amor (de tot tipus d'amor, no només del sexual), però també compromeses, homenatges a músics que se'n van o denúncia social. 

I ho fa, a més, desplegant un repertori ingent de musicalitat, de talent creatiu i de músics diversos que es van afegint a la festa fent que el disc, a cada escolta, sembli aportar noves floritures, nous ornaments que, en realitat, sempre han estat allà, potser amagats darrere altres més evidents.

Es podria, per descomptat, començar a citar, un per un, els temes mítics que estan inclosos en aquestes quasi dues hores de música: Sir Duke, Village gheto, As, I wish, Isn't she lovely... Però el cert és que tota la resta (tota!) és imperdible, i qualsevol dels altres temes seria un senzill editat de qualsevol altre àlbum de qualsevol altre artista: des de la inicial Love's in need of love today fins a la clausura amb la fantàstica Another star, passant per l'ètnica Nguiculela, la reversionada Pastime paradise, la barreja de jazz i rock progressiu que és la instrumental Contusion o la crida divina que és Have a talk to God, totes (totes!) les cançons del disc són meravelloses.

I és veritat que el bo de l'Stevie sovint ha pecat de innocent, de naive, i fins i tot de tou i ensucrat. Però el seu sucre és autèntic, és sentit, de debò creu que el món pot ser millor, i que la seva missió, tal com escriu en les inacabables pàgines del fulletó interior, és ajudar-hi fent allò que Déu li ha regalat com a do: fer música. 

I quina música.

The Corrs - Talk on corners (1998)

De talent anaven sobrats, els quatre germans. Van orientar la seva carrera a col·locar un pop molt suau amb suposades influències celtes en les llistes d'èxits i se'n van sortir sobradament. Lamentablement, el seu talent sonà sempre desaprofitat i molt per damunt d'aquest èxit.

Desaprofitat perquè el seu pop és innocu. I no, el pop no té per què canviar el món, no és pas aquesta la seva tasca. Però és que els Corrs, i aquest disc n'és un bon exemple, són innocus musicalment. Les estructures pop són calcades, no corren riscos, juguen fàcil, i se'ls nota que van sobrats, que és el pitjor que li pot passar a un oient.

La seva "excusa celta" és de pa sucat amb oli: aquí i allà alguna escala amb reminiscències, que si ara un violí per aquí, que si ara un bodhrán, que si una flauteta irlandesa, que si un acordió... res més. Ei, i que tampoc cal, que ningú els està demanant que justifiquin res ni que hagin de ser valedors de res. Però és inevitable pensar que un recolzament més gran en les seves arrels podrien haver dut als Corrs a territoris musicals més interessants i diversos, més reptadors per a l'oient.

Sigui com sigui, el disc és impecable a nivell de producció i d'execució. Veus fines i cristal·lines, claredat en l'exposició instrumental, i fotografies de les integrants com si fossin models de passarel·la aguantant parets que no s'estan caient. L'aposta és guanyadora.

Tangerine dream - Phaedra (1974)

Els Tangerine dream ja portaven alguns treballs a les seves esquenes, però aquest Phaedra és el seu Big bang. El que hi havia abans, certament, els va portar aquí; però no importa. Perquè el salt qualitatiu és tan bèstia, la disrupció és tan fonamental i influent, que tot el que hi havia abans no té cap importància, si més no en el camp de la música contemporània (i fixa't que no dic només "del gènere de l'electrònica").

El Phaedra va ser la peça fonamental dels Tangerine per esdevenir no ja únicament uns referents, sinó a establir el gènere com alguna cosa seriosa, més enllà de les provatures, les reversions (de temes clàssics i ja reputats, com els que va fer l'Isao Tomita) o de els jocs de nens que altres practicaven en els albors de l'electrònica. 

Eteri i monumental, fluctuant entre capes de so, feixos fugaços de textures irreconeixibles i polsos encavalcats i repicants que esdevingueren el que posteriorment s'anomenaren "seqüències" i que després van ser la base estructural de moltes de les composicions de la banda i de tot el gènere, Phaedra és el primer gran disc de l'era moderna de la música popular.

Els instruments, tots digitals i operats pels Froese, Franke i Baumann, eren encara força primitius, i requerien diverses hores de posada a punt, afinació i manteniment. Ells van ser els primers grans luthiers electrònics, preparant amb cura els seus instruments per poder posar-los en marxa i extreure'n sons que fins aquell moment ningú no havia sentit.

Amb una primera galta homogènia i evocativa que, com si d'un viatge sideral es tractés, se t'endú fins als confins de l'univers conegut i més enllà, i una segona amb tres peces ben diferents i fins i tot base d'algunes experimentacions que els músics volien fer, Phaedra és un disc enorme i irrepetible, el que va establir els fonaments de tot un gènere i canviar per sempre més els cursos de la música moderna.

El último de la fila - Enemigos de lo ajeno (1986)

Amb el seu primer àlbum, el notable i sorprenent Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana, de tot just feia un any, el duet Portet-García ja havia lliscat de la seva proposta amb Los burros a el seu projecte d'El último de la fila. Aquell era un disc sec i gravat amb pocs mitjans, però molt inspirat i que flirtejava amb ingredients que en el seu segon, aquest Enemigos de lo ajeno, ja es despleguen amb generositat.

Perquè son, tal com suggereix el títol del disc, poc amics de fer el que fan els demés, d'ajustar-se a modes o a gèneres. La inclusió a la portada, entre ells dos, d'un kanamita, personatge d'un dels episodis més mítics de La dimensió desconeguda en què una raça alienígena arriba a la terra i les seves intencions perverses es confonen per unes de servitud, ja deixa clar la sensació que tenien ambdós de ser diferents i de no combregar amb res ni amb ningú. Això sí, com no pot ser d'altra manera, els ingredients són preexistents: el rock, les vibracions mediterrànies i fins i tot àrabs, el to aflamencat del cant del Manolo...

Tot plegat acaba conjuntant-se en el que, a gust de molts, és el millor i més important disc de la música popular espanyola de tots els temps (els de Rockdelux, per exemple, ho creuen així). Perquè el boca-orella que el seu primer disc havia despertat ja havia aconseguit prou atenció com perquè tothom volgués escoltar aquest segon amb tota l'atenció que tot disc requereix.

I és, efectivament, un disc magnífic. Els senzills previstos i editats van funcionar molt bé: Las palabras son cansancio i Insurrección. Però el sorprenent —i el que clarament indica que el disc ha arribat molt endins— va ser com la resta de temes, ja lluny del llançament del disc, van esdevenir igualment (o més) icònics: Aviones plateados, Lejos de las leyes de los hombres, etc.

La seva primera edició, del 1986, sona molt crua i poc polida, degut als pocs mitjans amb què es va gravar; però tant la regravació d'alguns dels temes que van incloure's en el recopilatori que el va seguir com la reedició en CD del 1991 ja s'escolta més fina i arreglada, molt més subtil i detallista. I, sigui com sigui, polit o no, aquí tenim als Último en el pic de la seva creativitat, una que, en realitat, mai no va davallar en excés, però que aquí es mostra alhora fresca i innovadora.

Alan Menken & David Zippel- Hercules, original soundtrack (1997)

Segurament Disney començava a sospitar que el seu rotundíssim èxit de principis dels 90 amb The little mermaid i The beauty and the beast podia trontollar aviat, degut al simple cansament d'una fórmula ben encertada, tan a nivell fílmic com... a nivell musical.

Perquè el tàndem Menken i Ashman ho havien petat fortet amb sengles bandes sonores, amb incomptables premis pel mig, però en aquest cas tan sols el Menken va continuar, aquest cop amb l'ajut d'un altre lletrista, el David Zippel. Però, a més, l'edició del disc amb les cançons va decidir publicar-se amb un afegitó prou important: fins a 7 cançons extres, reversions dels temes de la pel·lícula per artistes reconeguts de la talla dels Boyzone, el Michael Bolton, el Ricky Martin o la Jocelyn Brown. Tot un truc per vendre més discs, guanyar radiodifusió. Però també una prova irrefutable del menor grau de confiança que el material els convidava a tenir.

La marxa de l'Ashman (reputat dramaturg) va fer perdre enginy a les lletres (i l'adaptació al castellà de la Maria Ovelar tampoc no se'n va saber sortir), i així, a pesar que la música segueix sent molt rica i divertida, el conjunt no acaba de funcionar, si més no, no tant com en les precedents produccions de Disney. Les lletres semblen forçades, poc adients al context històric i sense particular gràcia, fent que poques de les peces aquí presents esdevinguin memorables.

Més encertat és el tram final del disc, dedicat (com succeïa en les segones cares de les edicions en cassette i vinil de les bandes sonores anteriors) a la partitura merament instrumental, on l'Alan Menken segueix demostrant estar en forma i entregant una altra música fílmica diversa, rica i divertida, com li pertoca a una pel·lícula animada com aquesta.

Grey's anatomy, original soundtrack (2005)

En els darrers 20 anys, amb l'eclosió del que es va anomenar "la 3ª edat d'or de les sèries de TV", els productes de ficció televisiva s'han començat a fabricar amb una mirada comercial molt més transversal, complexa i, sobretot, transmedia. Així, en la sala en què l'equip que crea la sèrie es reuneix per donar-li forma, ja no hi són només els productors i els guionistes, sinó que s'hi amunteguen un seguit de professionals de diferents disciplines i de diferents branques de la companyia per assegurar que l'estratègia comercial es maximitza. Al costat de productors i guionistes hi trobem gent de màrqueting, de relacions públiques, de la secció de publicacions i premsa... i també el supervisor de la banda sonora.

Perquè sí, les sèries de TV també tenen banda sonora, i a més es venen com a rosquilles (tal com va deixar demostrat Twin Peaks als 80), així que més val que l'edició de com a mínim un disc que contingui temes que apareguin en la sèrie, siguin aquests més rellevants o no, es discuteixi ja en la sessió d'arrencada.

I tot just en acabar l'exitosa emissió de la primera temporada de la sèrie de la Shonda Rhimes ja es publicà aquesta recopilació de cançons que, més enllà de l'avidesa comercial, no només són parcialment rellevants (inclou, per exemple, la sintonia de la sèrie), sinó que tenen la suficient gràcia com per aguantar-ne algunes escoltes més enllà de la petita pantalla.

Les bandes sonores de sèries tan clarament dirigides a un target determinat tenen la particularitat de que necessiten temes que tinguin algun element especial, distintiu, que faci que una simple escolta de com a molt 10 segons en pantalla, ja quedi marcat a foc en la ment de l'espectador. I, certament, tots aquests temes tenen alguna d'aquestes partícules o moments diferents i distintius, ja sigui una entrada poderosa, una tornada fàcil de recordar, o un peu repetitiu, si pot ser en versió acústica, que sempre es degluteix millor.

No és la pitjor banda sonora d'una sèrie de TV. Però, esclar, està lluny de ser la millor.

Howard Shore - The lord of the rings: The return of the king original soundtrack (2003)

Tan impressionant com les dues anteriors, aquesta banda sonora per a la cloenda de l'odissea dels habitants de la Comarca és esplèndida i no només s'aprofita dels leit motivs prèviament instaurats i de les sonoritats ja establertes sinó que eixampla el seu panorama musical i li dóna a l'oient nous territoris musicals per explorar.

L'arrencada és, aparentment, una continuació, amb el tema principal melodiosament evocant aventures passades. Però el títol (Storm is coming) ja delata com acabarà: primer un scherzo à la Herrmann, i després un retruny catastrofista que anticipa el que ha de venir.

Noves aventures dels mateixos personatges implica, necessàriament (però no tothom hagués seguit aquest camí), noves músiques recolzades en les melodies ja conegudes. I el Howard Shore, hàbil compositor amb un currículum envejable i divers, s'hi atansa amb tanta valentia i fe com amb les anteriors. Donant-li més prominència als metalls, a estones aquesta partitura recorda a la tetralogia wagneriana, i l'ús d'ecos i cors de veus (angelicals o infernals) s'ha moderat per no caure en el recurs fàcil.

Encara més, Shore té l'habilitat de fer que les peces orquestrades per a les batalles i enfrontaments èpics no siguin meres músiques rimbombants i espaterrants, sinó que s'assegura de deixar-li espai sonor a melodies que les facin amigables, que ens recordin que els protagonistes, els bons de la pel·lícula, són allà al mig, lluitant per tots nosaltres.

I tot plegat resulta, a pesar de l'habitual inclusió d'un tema cantat (per l'Annie Lennox), un àlbum rodó i fascinant, d'aquells que et fa sentir com si ja portessis l'elm i l'espasa (o la destral, o un pal... el que sigui!) i com si el Gandalf ens hagués reclutat per encapçalar aquesta lluita última i definitiva contra la foscor de Sauron.

Roxette - Joyride (1991)

Sembla senzill, però no ho és. Editar dos discs com el passat Look sharp! i aquest Joyride i que tots dos siguin àlbums tan complets i rodons a pesar de buscar sense cap tipus de vergonya l'èxit comercial i la radiodifusió... és veritablement fascinant.

I la clau està, molt en particular en aquest Joyride, en la decisió, en l'autoconfiança absoluta que porta al Per Gessle i a la Marie Frediksson a composar cada tema com si els hi anés la vida, no limitant-se a buscar la fórmula clàssica (peu-tornada-peu-tornada-solo/break-tornada-tornada-tornada) sinó mirant d'anar més enllà, de buscar-li a cada cançó els racons a desenvolupar, a ampliar, ja sigui amb un riff de guitarra, un arranjament enginyós, uns cors... el que sigui. El que sigui per fer-la rica, per tal que superi les 5 primeres escoltes i encara et vinguin ganes de seguir, de tornar-hi, encara et sorprengui.

Igual que li passava al seu anterior àlbum, la riquesa de les peces de pop-rock que hi ha aquí és molt valuosa, entre d'altres coses perquè és capaç de tocar tots els pals del que es portava musicalment al canvi de dècada, a mig camí de superar la fotesa i superficialitat dels 80, i el trencament del grunge dels 90. Hi ha balades, rock agressiu, rock suau, temes divertits, girs inesperats, tornades fàcils de recordar i de corejar, fins i tot si l'anglès no és el teu idioma... ho té tot.

I, esclar, no és un disc que et canviï la vida, ni el rumb de la música. Però sí un producte molt i molt ben manufacturat que va conviure i barallar-se cara a cara amb un grapat d'aprofitats que mirava de fer el màxim de beneficis amb el mínim d'esforç. 

George Michael - Ladies & gentlemen (1998)

Pocs recopilatoris, per la seva pròpia essència, poden ser sorprenents, i aquest ho és. Perquè si bé algú podria dir que arriba massa d'hora en la carrera del George Michael (amb prou feines tres LPs, i un any abans del seu Songs of the last century), per una banda el britànic acumulava ja una enorme quantitat de singles que havien esdevingut extremadament populars i que, així, justificaven la seva inclusió aquí. 

Però per una altra banda —i encara més sorprenent—, la selecció de temes inclou, a més dels senzills exitosos, una bona munió de temes menys populars però els quals el George Michael va voler posar en valor, i fins i tot uns quants temes nous, duets, etc. Un recopilatori, doncs, que funciona tant com a recull d'èxits per als nouvinguts a la dimensió George Michael, com a capsa de sorpreses per als fans, que accedeixen a material nou, a més de mescles lleugerament diferents dels singles més populars.

Se li pot tirar en cara, això sí, l'alineació dels temes, agrupats en dos discs titulats innocentment "For the heart" i "For the feet", per als temes més lents i sentimentals, i per als més accelerats i orientats al ball respectivament. I amb aquesta decisió l'escolta es torna lleugerament més feixuga, amb un primer disc massa tou (mal habitual del George Michael) i que es fa llarg escoltat sencer, i un segon que no dóna treva i a la qual li hagués anat bé alguna ruptura amb alguna peça més lenta.

Tot i amb això, el George Michael anava ja ple de bones cançons, estava pletòric de veu (atrevir-se a substituir al Freddie Mercury ja ho diu tot de la confiança que tenia en les seves cordes vocals), i sabia que omplir dos discs de més d'una hora de durada cadascun no era problema, i que en resultaria un disc notable sense massa esforç.

Suzanne Ciani - History of my heart (1989)

L'avantatge i alhora l'inconvenient de certa música new age és que no pretén altra cosa que generar espais i paisatges sonors. No pretén compondre una simfonia farcida de complexes harmonies i arranjaments saturats. Busca, al contrari, una certa qualitat amorfa, intangible, que no es pugui atrapar, que sempre sigui fugissera i s'escoli entre els dits de les mans.

I per això mateix, sovint, sobretot en el cas d'artistes com la Ciani, orientades a una certa malenconia, el conjunt pot arribar a sonar massa suau, massa buit, poc elaborat, sovint embrancat en donar-li voltes a la mateixa melodia una volta i una altra. Però, com dèiem, no és el que pretén, sonar elaborat i complex.

El que pretén i aconsegueix és establir les bases musicals d'un estat anímic, d'una sensació o moment. Només això. I no és poc. I a partir d'aquí un ja pot decidir si la manera en què ho evoca és encertada, bonica, interessant. I aquest History of my heart, suposadament més íntim i personal, sembla fer exactament això, amb els títols curts (sovint una sola paraula) i poc explicatius però, precisament per això, més oberts a interpretacions. Al final, aquesta estratègia conforma una molt bona analogia amb la seva música (i, per extensió, amb tota la new age): no es tracta de donar detall, de precisar o d'especificar, sinó d'eixamplar la mirada, deixar córrer la imaginació, tancar els ulls i imaginar-se allà on a cadascú el/la transporti aquesta música.

Tangerine dream - Ricochet (1975)

Gravació en directe de material nou, aquest Ricochet dels Tangerine Dream, aquí en la seva formació més clàssica (Froese, Baumann i Franke) i entregant dues suites elegants i força còsmiques amb què segueixen impressionant al públic i als oients.

Els Tangerine no s'assemblen a res, no flirtegen amb cap altra gènere per acostar l'electrònica al gran públic (com feien molts coetanis seus), no cedeixen un pam de terreny en explorar i crear, de fer, el seu propi gènere, aquell que els portarà a ser considerada la banda més determinant de l'adveniment i l'acceptació de la música sintètica de la història de la música.

Potser s'aferren en excés, aquí, a les melodies que troben, i que repeteixen fins a l'extenuació al damunt de les seves habituals seqüències. I potser no hi ha un crescendo prou fastuós com per fer d'aquest disc un dels seus millors treballs. Però l'artesanat hi és, l'habilitat per crear atmosferes i fer-les evolucionar també, i la música flueix de la manera més natural i orgànica possible, sobretot en una segona galta molt més ben resolta i que arrenca amb unes poques notes pianístiques per embarcar-se en una odissea de textures, seqüències i polsos tremends i a estones extraordinaris.

Pablo Cruise - Out of our hands (1983)

Aquest és un disc que sona a comiat inintencionat. I, de fet, ho va acabar sent. Perquè a la banda se li acabava el contracte amb A&M, i les vendes del disc, en plena efervescència de la new wave i el pop-rock sintètic dels 80 havien entrat amb força, desplaçant els números més clàssics i condemnant-los a adaptar-se o morir.

I els Pablo Cruise, després d'un bon grapat de discs, ho van intentar, això d'adaptar-se, donant-li més presència als sintetitzadors i rebaixant les guitarres (com a la molt vuitantera On & on, que podria passar per una cara B de l'Alan Parsons Project), però el seu estil ja no colava, ja no enganxava, i els temps estaven canviant massa de pressa.

Van intentar, un any més tard, reunir-se de nou i engegar un nou contracte discogràfic, però infructuosament, la qual cosa va convertir aquest Out of our hands en el seu cant de cigne (més enllà de recopilatoris i d'un directe). El títol, de fet, ho explica tot: estava fora del seu abast, no estava en les seves mans el mantenir-se. El mercat s'imposa sempre, i una banda interessant i engrescadora com la Pablo Cruise va haver de desendollar les seves guitarres i apagar les seves veus.

Per contra, el disc és molt aprofitable i fins i tot s'agraeix aquesta entrada d'aires nous i d'aquest intent d'emmotllar-se als temps que corrien. Alguns temes destaquen amb llum pròpia, com l'engrescadora i clàssica Givin' it back, que perfectament podria firmar el Huey Lewis, amb la seva tornada enganxosa, però també la original i vuitantera On & on o la curiosíssima Talk to me right.

Però també s'aprecia una certa penombra en el que abans havien estat músiques lluminoses, de sol, platja i brisa californiana. Ara hi ha un cert desencís, com si la banda no s'acabés de creure el que toca i canta, com si ja sabessin que era el moment de dir adéu.

Luis Eduardo Aute - Grandes éxitos. Paseo por el amor y el deseo (1995)

Resumir la carrera (musical, que no plàstica, literària o cinematogràfica) és complicat tenint en compte que els seus inicis als anys seixanta cauen ja molt lluny i que la seva discografia va ser prou sostinguda com per seguir present en el panorama popular, ja fos com a autor, ja fos com a icona veritable. I aquest recopilatori fa el que pot, que no és poc, donat que el corpus compositiu de l'Aute és generós i sucós, sempre notable, quan no excel·lent i sempre molt inspirador.

Agafa una mica d'aquí i una mica d'allà, intentant que bona part dels seus àlbums puntals hi siguin presents, i no deixa de recollir, esclar, alguns dels seus èxits més notables (que s'acumulen en la primera meitat del disc) com la mítica Al alba, l'enyorada versió original del Una de dos que després l'Ana Belén va destrossar (és l'Ana Belén la pitjor reversionista de la història?; parlem-ho), o la més moderna Slowly.

L'Aute és hàbil amb les lletres, un poeta gens enrevessat que connecta ràpid amb qui s'hi atansa seduït per la seva posa lànguida i de bohemi nocturn dels que et convida a una copa mentre et cita Camus i et posa una mà a la cuixa desinteressadament. La seva veu barítona i sense floritures contribueix a fer-lo proper a pesar de les constants peripècies intel·lectuals que mira de fer no per postureig sinó perquè ell és autènticament així, un seductor cultureta que no tindrà problema en explicar una nit de sexe amb una parella (esporàdica o no) o patir pel retorn del sol i amb ell el final d'un somni.

I en un recopilatori d'èxits com aquest, que abraça diverses dècades, és interessant comprovar com els arranjaments van canviant mentre l'autor manté la bandera ben alta (els 80 van fer mal i, per descomptat, el temps ha passat factura a aquests arranjaments sintètics), però també com el llegat de l'Aute és prou notable com perquè mereixi ja no només diverses escoltes sinó un lloc a l'Olimp de la música espanyola

Van Morrison - What's wrong with this picture? (2003)

Generós en durada (més d'una hora de música, hi ha enllaunada aquí dins!), aquest àlbum del cantant de Belfast és una mena de punt i seguit en la seva discografia, desmarcant-se clarament dels que el precedien, però alhora no significant cap nou camí ni drecera a caminar en el futur, sinó més bé un hiat, una mena de divertiment momentani que el Van Morrison volgué prendre's al bell mig d'una carrera extensíssima i molt prolífica, al bell mig dels anys 2000.

Cansat d'ampliar el seu catàleg de soul-pop, el George Ivan va trucar a la porta de la reputada Blue Note Records, segell mític del jazz, per engiponar un àlbum que, a pesar de mantenir les estructures pop, ho fa amb tota la parafernàlia d'arranjaments jazzy, per entregar un disc dolç i elegant, que farà les delícies dels fans i que, molt probablement, acabarà sent aquell disc que escolliran escoltar força sovint per obtenir-ne sonoritats fresques d'un artista magnífic però molt reconeixible en la totalitat del seu corpus.

El tema que arrenca el disc funciona ja com un avís i una premonició en què el Van Morrison sembla venir a dir: mira't aquesta foto meva d'antany, què hi veus de malament? Doncs que no sóc jo, que ja no ho sóc, no facis cas del que creus saber de mi o del que expliquen, aquest sóc jo, ara.

I certament sona força nou i fresc. De fet, el que més sona és confiat i tranquil, relaxat, com gaudint de l'experiència sense voler forçar-la, sense voler convertir el seu ram de cançons en una munió de números de swing vocal emulant el que molts dels de la seva quinta feien a l'època. No, el Van Morrison continua fidel al seu estil però aquest cop l'adorna diferent, com si la mateixa casa i la mateixa família que hi viu hagués canviat de decorador.

Ric i exuberant en les instrumentacions, però potser un pèl massa lligat al pop per deixar que el jazz respiri (sí, el jazz necessita, sobretot, aire per respirar), aquest àlbum és en si mateix una raresa en la discografia de l'irlandès del Nord, però una raresa oficial i feta amb tota la perícia que algú com el Van Morrison acumula.

Jack Johnson - Brushfire fairytales (2001)

Aquest surfer hawaià ha acabat llaurant-se una més que decent carrera comercial allunyat de les ones salades per atansar-se a les sonores, equipat ja no amb una taula i un neoprè sinó amb una guitarra i camises folgades, i cantant-li als detalls de la vida i sobretot als moments aparentment fugissers que ell sembla voler capturar, com aquell que mira de pujar a una onada per fer-la èpica i memorable.

El seu disc de debut sona més apagat, menys arranjat i menys rodó que alguns dels seus posteriors, però ja són aquí les seves vibracions bonrotllistes i el seu sol, la seva mar, la seva noia i les vicissituds d'un jove d'esperit molt lliure. És una mica com si els Beach boys s'haguessin separat en tantes carreres com integrants i un d'ells (qualsevol) hagués mirat, amb la distància i calma que dóna allunyar-se de la influència del rock 'n roll i la psicodèlia dels 60, de cantar-li a una vida calmada i tranquil·la venent collarets fets a mà a base de petxines.

És, per dir-ho així, un debut prometedor, però les melodies encara no són rotundes, el treball de la seva guitarra encara és poc florit i, sobretot, la banda, mínima (baix i percussió) sonen encara massa planes i monolítiques com perquè el regal que és qualsevol dels seus àlbums propers acabi d'anar lligat amb un llacet.

Antony and the Johnsons - I am a bird now (2005)

Una mostra notòria de l'aproximació artística que l'Anohni emprèn davant la composició musical és el tema que obre l'àlbum, Hope there's someone: un piano lànguid acompanya les lletres (i els cors) de l'Anohni sobre l'esperança d'una mort que no sigui solitària, que no sigui només liminal i que et deixi allà al mig del no res, entre el més aquí i el més enllà; i quan la veu s'apaga, quan la mort arriba, el piano es desboca i s'eleva —ens eleva a nosaltres també— com certificant un final feliç. Hi ha, per tant, en la mirada compositiva, ja no només una intenció sinó una suma de factors molt diversos que sumen i alimenten aquella, una kuntswollen decidida i ambiciosa, poc habitual en músics dins del panorama de la música popular contemporània.

I tot l'àlbum està, de fet, encarat de la mateixa manera, fins i tot quan hi ha col·laboracions —notables— externes: el Rufus Wrainwright, el Boy George, el Lou Reed o el Devendra Banhart s'acosten al micròfon, però ho fan recullen el testimoni i transportant-lo cerimoniosa i respectuosament de nou cap al terreny de l'Anohni.

I, en tot cas, la veu de l'Anohni és la que mana, la que no deixa d'explicar-nos, amb aquell vibrato accelerat i incisiu, les inquietuds i anhels d'algú sempre al límit, ja sigui del seu cos, ja sigui de la seva representació, sempre vorejant els límits d'allò que la societat tolera, sempre mirant i essent vist de manera sospitosa. Les lletres sonen, sovint, a confessió, a treure's un pes de sobre, a extirpar-se un dolor, potser lleu però incessant, insistent, inesquivable. Les il·lusions davant d'un canvi de sexe s'esberlen en recordar-se a si mateix que "for today I am a boy", i precedeixen el desempar de Man is the baby on mostra l'esgotament d'haver de fingir, però aviat arriba Fistful of love sobre maltractaments i t'acaba d'ensorrar.

Sincer, amb un cor obert de bat a bat, i amb una malenconia que et travessa, l'Anohni juga a tempos lents i lletres semi-poètiques, amb molt d'aire i espai, amb la certesa de que un seguit de confessions així no deixaran indiferent a ningú.

Michael Bublé - Michael Bublé (2003)

Tal com havia fet 20 (o eren 30?) anys abans el Harry Connick, Jr., el Michael Bublé mira d'acostar el swing i els estàndard de jazz vocal a les noves generacions, aquí des de la seva insolent joventut, rescatant un catàleg ampli del qual ha escollit peces particularment reconeixibles que, a més, ha barrejat amb arranjaments en la mateixa clau d'èxits del pop i del rock més contemporani.

La barreja funciona, val a dir-ho. No és un disc d'aquells que només sentiries a la consulta del teu psicòleg de capçalera. És, això sí, un disc per a tots els públics, amb les arestes molt polides i ben romes —cortesia de la producció del David Foster—, que no sigui cas que punxin una mica a algú no gens acostumat a aquest gènere, o que només té a casa un recopilatori del Frank Sinatra.

I funciona, sobretot, perquè el Bublé està prou ben dotat vocalment com per atacar amb passió el Fever que arrenca el disc, però també envalentonar-se i tirar de Van Morrison i el seu Moondance (un tema que, de fet, ja era força swing d'origen). La seva veu i el seu estil és molt deutora del Sinatra però també del Dean Martin, amb un cert deix arrossegat que, però, és perfectament capaç d'eradicar quan cal per tal que no totes les peces semblin els laments d'un crooner amb un parell de copes de més.

Més agosarada és al tria del Crazy little thing called love dels Queen. Però en general la tria tria a assegurar, tant en els estàndards més clàssics (Let's fly with me, The way you look tonight, Summer wind) com en els números pop (no és pas sorpresa que triés una peça del George Michael, Kissing a fool, amb uns tints ja força jazzy).

No canviarà el rumb de la música, aquest àlbum del canadenc, però sí que li canviarà el gust musical i el seu rumb com a melòman a més d'un jove amb ganes d'explorar més enllà del que els algoritmes li dicten.

Aretha Franklin - 30 greatest hits (1985)

Què esperaves, d'un disc recopilatori dels èxits (grans i petits) de la seva època a Atlantic? Un disc mediocre? Encara més, potser un "bon" disc? Doncs no: el que reps —evidentment— és un tros de disc que no te l'acabes, un compendi espaterrant de soul i R&B que cobreix tan sols un grapat d'anys (entre 1967 i el 1974) però que, justament per això (i talment com es pot comprovar en les notes del disc, molt ben anotat) deixa clar que va ser una de les artistes més exitoses del moment, entregant hit rere hit amb una diferència de poc més d'un parell de mesos.

Aquí està tot el que necessites tenir si no coneixes prou l'Aretha. Tens, per una banda, els temacles que han acabat formant part de la banda sonora de la història personal de tothom, de tan imbricats com estan en la cultura popular: Respect, Do right woman, do right man, (You make me feel like ) a natural woman, Chain of fools, Think, I say a little prayer, etc.

Però d'una altra, hi ha un bon farcell de temes menys icònics però igualment fantàstics, sobretot en la primera meitat de la cronologia aquí recopilada, com The house that Jack built, Dr. Feelgood, Ain't no way, i moltes altres.

És cert, també, que en el tram final, aquell que va des del 1970 endavant, els èxits no només van ser un xic més escadussers i espaiats entre si, sinó potser menys rodons i menys assimilables en una primera oïda, però no us estranyeu si profetitzo que no serà el disc (dels dos que inclou aquest recopilatori) que menys sentireu, sobretot perquè es descobreix a una Aretha més madura però també perquè un acaba volent escoltar alguna cosa més que els temes més reconeixibles i triturats per la cultura pop.

En tot cas, un doble LP rodó com pocs recopilatoris, al qual no li falta ni li sobra de res, i que ens acosta a una de les artistes més universals i impressionants de la nostra història recent.

George Michael - Songs from the last century (1999)

Poques vegades en un cinema he sentit tants plors i sanglots com durant el tram final del documental que sobre el George Michael i amb el títol de "Freedom" s'estrenà al 2017. Semblava com si el George hagués estat més estimat en la seva absència que en vida, com en una mena d'amor pòstum que revela el respecte que, a pesar de tot, la gent li tenia.

Durant la seva carrera en solitari mai va assolir aquest respecte per part de la crítica però tampoc per part de bona part del món, més atent als tabloides i escàndols que a la seva música. Però quan la tinta de la premsa groga es dilueix amb el pas del temps, el que queda, suposo, deu ser l'essència d'allò que, de ben segur, ens vam perdre.

I el que ens vam perdre va ser un artista enorme, un músic talentós amb una veu inigualable —cal recordar que ha estat l'únic capaç de substituir el Freddie Mercury al capdavant de Queen amb solvència i generant gran admiració— i una sensibilitat musical extraordinària que el dugué a fer lliscar dins el pop anglosaxó les seves influències de la música negra nord-americana (amb enormes crítiques d'apropiacionisme per part de la premsa de l'època).

Després de l'esclat còsmic que suposà el seu disc de llançament, el Faith (1987), els seus consecutius intents de rebre el reconeixement que creia merèixer mereixia van ser infructuosos. El Listen without prejudice, vol.I (1990) (amb un títol ben evident) va rebre el descrèdit d'aquells que no van voler valorar el seu intent de deixar de ser un artista de singles i de masses per esdevenir un artista "seriós". I l'Older (1996) va seguir el mateix camí a pesar de comptar amb un bon grapat de temes molt notables.

Així que, probablement cansat d'aquesta lluita extenuant per l'acceptació, el George Michael va preferir mirar cap endins i recordar les seves cançons preferides, donant-les-hi nova vida en aquest Songs from the last century.

I el resultat és un George Michael còmode, molt serè, que s'atansa a alguns estàndards com el My baby just cares for me que antany feu famós la Nina Simone, o el Wild is the wind, però també peces pop com el Roxanne de The Police o el Miss Sarajevo d'U2, en un àlbum exuberant i que sona a bar de copes nocturn i polsós, amb moqueta a les parets i barres atestades de solitaris (com el mateix Michael), amb ajut d'orquestra de petit format i una producció exageradota del Phil Ramone.

Com sol ser habitual en la discografia del Michael, a l'àlbum li manca un xic de varietat i li sobra un altre xic de producció, de tant polit com sona. L'escolta és generosa i agradable (el George Michael no té un disc dolent, ni tan sols un de mediocre), però és cert que genera un cert sopor a mesura que els talls amorosos i delicats, de baix tempo, s'acumulen. Tan sols el My baby just cares for show i el Secret love (original de la Doris Day per a la pel·lícula Calamity Jane) s'animen a cavalcar una mica més ràpid, i el George Michael hi sembla també còmode, portant-les.

Però, tot i així, l'exuberància i l'elegància del so i de la veu del George són més que suficients per gaudir d'un disc d'estàndards molt ben portat i que funciona bé perquè el nivell d'autoexigència és enorme, com sempre en el cas del músic britànic.

Mikel Salas - Bajo las estrellas, música de la película (2008)

Explica el Felix Viscarret, director de la pel·lícula: "Mikel [Salas] vio esas imágenes en colores terrosos, llenas de herrumbre, y decidió que debíamos evitar los instrumentos nobles )como la guitarra, el piano, violines...) para crear un universo sonoro a base de instrumentos menores, casi nunca tomados en serio, como el ukelele o un xilófono de juguete". I així ho va fer.

L'opera prima de Viscarret, una mena de road movie per carreteres secundàries de persones molt secundàries en tot, amb un imponent Alberto San Juan fent de Jeff Bridges a l'espanyola, porta una música feta amb instruments desestimats, abandonats o menystinguts, com els mateixos personatges, i a base de banjos, marimbes i xilòfons (acompanyats ocasionalment, val a dir-ho, per alguna guitarra i algun piano també, que les normes estan per saltar-se-les, especialment les que ha estipulat un mateix), i il·lustra a la perfecció la banda sonora d'uns perdedors amb bon cor, d'uns peregrins de la vida i navegants a la deriva de postes de sol i paratges dessolats que a ningú importen ja.

El resultat és juganer, sovint, quan no mig circense, però sempre amb una certa llangor que arrossega les notes i allarga la melancolia sense escarafalls ni sortides de to, molt conscient del paper enaltidor de la partitura, i en cap cas pensant en confeccionar un àlbum autoconclusiu. La veritat, però, és que funciona prou bé com a tal, doncs l'homogeneïtat de les peces es percep i unes acompanyen les altres.

El tancament del disc, amb una reinterpretació en aquesta mateixa clau de l'Stella by starlight del Victor Young que van popularitzar els Davis, Coltrane, etc, amb la veu de l'Enrique Morente (intentant maldestrament pronunciar la lletra en anglès) és, per diferent i brillant (aquí hi ha piano, contrabaix, bateria i també el quartet de corda de l'Ara Mailikian), una d'aquelles clausures d'àlbum que conviden a la repetició, a tornar a començar el trajecte, acompanyant a aquests desarrapats de la vida, conscients com som de la humanitat que s'amaga al darrera de tanta pols i tanta deixadesa.

Romeo + Juliet, music from the motion picture (1996)

Carregada de temes diversos i inconnexos, la banda sonora de la pel·lícula del Baz Luhrman és un pastitx musical com la pel·lícula ho és en qüestió audiovisual. Hi ha una mica de tot, això sí, assegurant-se que soni bé i encaixat amb el target demographic del film, buscant que soni alternatiu però no massa (només hi ha un Radiohead, per exemple), poppy a matar, i tan signe dels seus temps que fa feredat.

La majoria de les peces no són fetes ex profeso per a la pel·lícula, conformant així un monstre de Frankenstein desconjuntat i ranquejant que arriba al final tan mal girbat com arrenca i confirma que el Baz Luhrman li té agafat el pols als temps i a tota una generació que frisa amb les seves pel·lícules exagerades i carregades de música fins a l'extenuació.

Wonder boys, music from the motion picture (2000)

Com si d'un recopilatori de música dels 70, la col·lecció de músiques seleccionades per adornar mínimament la pel·lícula del Curtis Hanson sobre la vida col·legial acumula homes blancs (excepte el Clarence Carter i el Littel Willie John) dels anys 70 cantant alegrement, sense presses i amb el pòsit dels anys com a motor. 

Hi ha, sobretot, Bob Dylan, aquí, amb 4 peces, una d'elles feta ex profeso per al film, però també hi ha Van Morrison, John Lennon, Neil Young o Leonard Cohen. I hi ha força country-rock, balades i un to distès que no queda clar si lliga molt amb el film però que definitivament és una escolta agradable, més que res perquè els intèrprets són extremadament competents i si el material potser no és totalment de primera el conjunt és prou coherent i estilós com per garantir-ne el gaudi. De vegades no cal anar massa lluny, per omplir una banda sonora feta de pedaços i retalls, però sovint, com li passa a aquesta, el monstre de Frankenstein que en resulta tampoc no arribarà enlloc.

Antonio Pinto - Cidade de deus (2002)

L'Antonio Pinto s'atansà a musicar aquesta pel·lícula del Meirelles amb la intenció declarada de no fer servir orquestració i cordes a l'estil més clàssic de la composició de bandes sonores dramàtiques. Això el va enfrontar a un repte però, com ell mateix confessa, també li va obrir un nou món ple de possibilitats.

Tenint clar que les arrels brasileres havien de ser-hi molt presents, va enfrontar-s'hi en format de cançons, autònomes en si mateixes, però assegurant-se de que reflectissin els tres moments temporals en què la pel·lícula es desenvolupa. Així, per al tram que es desenvolupa als anys 60 optà per peces clàssiques del repertori popular brasiler amb temes del mític Cartola, però també del Raul Seixas, el Hyldon i el Carlos imperial (que configuren la part central d'aquest disc). Per a la dècada següent ja va optar per un funk jazz à la samba molt encisador que va compondre ell mateix per a l'ocasió i que arrenca amb molta força el disc (per bé que sona més contemporani del que el compositor sembla pretendre). I, finalment, per al tram contemporani del film, que és el que condensa la major part del drama, va mirar de confeccionar també cançons però que es basessin més en textures que no pas en estructures pop, per tal que així poguessin servir també de base incidental per a les imatges (amb l'encert de fer-ho mantenint sempre la flaire carioca en elles).

El resultat és un disc molt entretingut, ben teixit i que, justament perquè conserva molt ben diferenciades les tres parts i cap d'elles s'allarga en excés, en d'ell una escolta extremadament plaent i que fa oblidar, de fet, bona part del drama que presenta la pel·lícula.

Peggy Lee - Lady and the tramp, all the songs from the motion picture (1955)

La Peggy Lee ja era una reputada compositora i intèrpret de jazz que feia fortuna allà on anés, gràcies al seu talent i a la seva veu melosa i tècnicament impecable, així que quan el Walt Disney la va contractar per posar veu a diversos personatges de la seva nova pel·lícula d'animació l'aposta era guanyadora.

Perquè a més, esclar, el contracte implicava que ella cantaria algunes de les cançons del film, entre els quals hi havia alguns que passarien a formar part de la majoria de "greatest hits" de la factoria, com el La-la-lu o el Siamese cat song, en què ella mateixa interpretava als dos gats (el "Si" i l'"Am"). S'hi afegeixen al conjunt altres peces en què ella no és la cantant, com la bonica i també mítica Bella notte que musicava l'escena més famosa de la pel·lícula (cantada pel George Givot), arrodonint una banda sonora que, sense ser ni molt menys magnífica, sí que deixa algunes perles, sobretot en la veu de la gran Peggy Lee.

Enya - Watermark (1988)

És molt difícil no caure sota l'embruix d'un disc com aquest Watermark de l'Enya. Ja ho va ser, de difícil, en el moment del seu llançament, enmig de la invasió de la música pop dels 80, escolant-se per entremig de les llistes d'èxits i vendes, i apel·lant a audiències més madures, per bé que perfectament delineades.

La irlandesa fa música de sonoritats celtes, certament, i el seu rerefons musical n'està amarat, tant en solitari com en el grup dels seus germans, Clannad, en què hi va participar un parell d'anys. Però aquest àlbum passaria més per una banda sonora d'alguna pel·lícula sobre exploradors del nord de l'Atlàntic que per un disc de música celta. Les capes de sintetitzadors harmonitzats en bafarades de cordes sintètiques, els escadussers instruments analògics que aterren el conjunt i el fan més palpable, més sincer i proper, però sobretot un so adobat en reverberació i veus doblades (i triplicades, i quadruplicades) dibuixen un paisatge pintoresc, com de planúries i penya-segats assotats per vents canviants, en una tarda grisa i lànguida.

L'excessivament escoltat Orinoco flow és llaminer, però l'escolta del disc avui en dia passa sobretot per gaudir de les peces menys populars, que amaguen escenes molt boniques i d'efecte immediat en l'oient, en un disc preciosista i molt original del qual gaudir fixant-se en els detalls impressionistes d'una aquarel·la colorista i florida com poques.

Cecilia - 2 (1973)

Cantautora amb ànima de poeta (no ho són tots/es?), la Cecilia (de nom Evangelina Sobredo Galanes) va construir, en poc més que un grapat d'anys de carrera, un corpus musical molt destacable i que va encaixar perfectament amb aquella part d'Espanya que es resistia a pensar que tot allò que succeïa i com succeïa era normal o el que havia de ser. Perquè la veu suau i propera de la Cecilia, amb el seu folk d'arrels li cantava al feminisme, a la mort, a la guerra civil i a tot el que se li posés per davant. També en aquest, el seu segon disc en solitari, un recull de cançons majorment tristes o melancòliques executades amb la vivacitat d'una jove de 23 anys amb les idees molt clares, probablement provinents, per una banda, d'una infància donant tombs pel món a causa de la feina de diplomàtic de son pare, i a la tutela d'una monja nord-americana que s'encarregava de la seva educació (i que la va convèncer d'agafar la guitarra i cantar en públic).

Sense pèls a la llengua, la Cecilia li canta, obertament, al suïcidi ("Si no fuera porque alguien me llorará, / Eche de menos mi cuerpo, / Mi manera de mirar... / Si no fuera porque mi amante / Es algo sentimental, / Me mataría mañana sin pensar en ello"), a la por a quedar-se soltera, a l'ecologia, a la infància, o fins i tot a les víctimes de la guerra civil. (Va haver d'enfrontar-se a un judici per la cançó, que no va prosperar perquè ella va excusar-se dient que es referia a la guerra al Yom Kipur, i no a Espanya; a pesar de tot, la cançó va quedar marcada com a "no radiable", condemnada a ser cara B, i a canviar-ne el títol de Un millón de muertos a Un millón de sueños).

Aquí no hi ha cap dels seus himnes (Dama, dama, Un ramito de violetas o Mi querida España), però si una coherència tonal, una cantant que sembla tan sincera i natural que ningú pot deixar d'escoltar-la, confeccionant el que acabaria sent un dels discs més rellevants de la història musical d'Espanya, i escalant fins a la part més alta de les diverses llistes dels millors discs de pop en castellà.

The hurricane, music from and inspired by the motion picture (2000)

Quan un veu en la portada d'una banda sonora allò de "music inspired by the film"... Bé, si més no ja saps a què t'exposes: es tracta de vendre discs, i si per a això cal canviar algunes de les versions que apareixen a la pel·lícula o fins i tot afegir-ne de noves, doncs endavant, que és festa. I això és exactament el que li passa a aquesta "The hurricane". Però compte, hi ha un matís important, aquí.

L'afegit de temes que no sonen en la pel·lícula del Norman Jewison sobre el boxador negre encarcerat injustament per un crim que no havia pas comès no són simples extres per omplir, no són només cançons que més o menys encaixen amb el target desitjat. No, aquí aquesta munió de temes diversos pretén continuar la conversa, encrespar el debat, elevar la protesta.

Perquè tots els temes incloses, tant se val si apareixen al film o no, relaten les històries dels menystinguts, de les injustícies comeses i paties, i acaba retratant, en el seu conjunt, un país poc habituat a mirar-se al mirall o, sobretot, a donar veu a aquells que patiren les injustícies (que és molt fàcil fer-se el santet quan ets tu mateix que has comès el crim o infligit la injustícia).

El disc, per tant, està farcit de música "negra" (si és que això és una manera vàlida de definir la música). Mirada contemporània a través del R 'n B, rap i el hip hop, mirada nostàlgica als 60 amb Gil Scott-Heron, Ruth Brown, Etta James o Ray Charles. Un sol artista blanc entre tota l'alineació: el Bob Dylan amb la seva mítica Hurricane que explicava, justament, la història de l'"Huracà Carter".

Com sempre, i perquè no sigui dit, se li cedeix un petit espai (al final del disc, per descomptat, no sigui que interrompi, que molesti) al compositor de la partitura instrumental que —aquesta sí— s'escolta al llarg de la pel·lícula, obra del Christopher Young. Però si alguna cosa no és aquest disc és instrumental. Al contrari, és extremadament verbal, amb tones de paraules i discursos musicats que reclamen la veu per a aquells/es que mai l'han tinguda.