Ennio Morricone - Bugsy original soundtrack (1991)

Elegant com sempre, el Morricone s'atansà a una pel·lícula de gàngsters amb aquell savoir faire dels vells mestres, aquells que saben, amb molt pocs elements, extreure la bellesa de qualsevol indret, també d'un film mediocre sobre el Bugsy Malone, en un dels últims intents del Warren Beatty per allargar l'estela de la seva fama a Hollywood.

Elegant perquè li fan falta poques coses, primer de tot, i amb una orquestra solvent que embolcalla amb cordes uns fiscorns o uns oboès ja ha teixit un paisatge sonor bellíssim i evocador. La presència del mal en el film aquí s'intueix també, amb uns passatges ombrívols que contrasten amb el que, en el fons, és una partitura romàntica i d'amor.

Obrint i tancant cada galta, l'àlbum ofereix quatre estàndards clàssics dels Kern, Arlen, Mercer, Gershwin o McCoy, que no només no interrompen l'escolta de la partitura de Morricone sinó que la contrapuntegen, recordant-nos que la atemporal música del mestre italià està ubicada als anys 30 dels EUA.

Una delícia de banda sonora, una altra més de l'Ennio Morricone.

Martika - Martika (1989)

Molt curta va ser, la carrera de la Martika, una angelina descendent de cubans que va presentar dos àlbums (un d'ells apadrinada pel Prince) i que va pujar molt amunt en les llistes d'èxits, molt en particular amb algunes peces d'aquest, el seu àlbum de debut.

Va ser el Toy soldiers el que va arribar al número 1 de les llistes americanes, però tampoc li va anar malament a la força ridícula If you're Tarzan, I'm Jane. I la veritat és que a la Martika se li notaven ganes i talent (signa la gran majoria de temes d'aquest disc). Però els temps eren el que eren, ella era un producte molt de temporada, el teen pop, la producció li jugava el joc de posar-li unes bases rítmiques molt repetitives i rimbombants típiques del moment, i els anys no han passat en va.

Hagués estat interessant veure l'evolució de la Martika com a artista més enllà dels 80-90.

The graduate original soundtrack (1968)

És comprensible la tírria que els fans de Simon i Garfunkel li tenen a aquesta banda sonora, perquè és, en realitat, una petita enganyifa dels de dalt. La idea era, de bones a primeres, vendre molts discs, i la manera havia de ser compondre una banda sonora a base de temes del duo, i alguna coseta més. El tema de la pel·lícula, tan present en ella, aquí només sona durant menys d'un minut i en un format molt particular. La resta són temes de la parella que ja estaven en altres discs seus i que aquí, si de cas, apareixen en versions acústiques o similars.

Completa la jugada el Dave Grusin, un d'aquells músics que té grans encerts i després és capaç d'entregar una partitura que no sembla ni acabada. Aquí hi ha un terme mig, amb temes prou diversos com per compensar-ho tot plegat. Però el cert és que el disc s'escolta amb dificultat per la poca sintonia entre les peces.

Això sí, fou un èxit de vendes i encara roman com a icona cultural del segle XX, ja sigui perquè els Simon i Garfunkel tenen un catàleg tan fantàstic que fins i tot quan són esquarterats tenen alguna cosa de valor a aportar, ja sigui perquè la pel·lícula va arribar en un moment molt precís en què una conjunció de factors la va catapultar a referent de l'època.

John Barry - Dances with wolves (1990)

El John Barry ja havia assolit l'estatus d'estrella de les bandes sonores amb la seva música per a Out of Africa l'any 1985. Uns quants anys més tard va atansar-se a la primera pel·lícula com a director del Kevin Costner amb ganes de repetir l'èxit, sabedor que el projecte de l'actor ara director estava destinat a la carrera pels Óscars.

Inicialment costa empassar-se aquesta partitura perquè, vulguis que no, les seves similituds amb aquella del 1985 són notòries. Semblava com si al Barry se li haguessin esgotat les idees i hagués de copiar-se a si mateix per poder entregar un treball nou (a pesar que les partitures que va compondre per a altres pel·lícules entremig són ben variades, des de Cotton Club fins a Peggy Sue got married). 

Però la veritat és que escoltes més detallades i una mica de temps per pair-ho tot adequadament revela un disc magnífic, suggeridor i esplèndid, molt generós en el metratge (per sobre de l'hora!), que evoca a la perfecció les grans planúries de l'Oest americà, on el John Dunbar mira de sobreviure i conviure amb els indis nadius.

Algunes peces són particularment boniques, com el tema principal, amb aquella èpica tan del John Barry arrossegant-te des del principi, però també hi ha lloc per a altres tonalitats, com la de la magnífica The buffalo hunt, tremenda i profunda. De fet, la banda sonora és capaç, amb molta habilitat, de condensar l'èpica i el romanticisme de l'explorador en una sola partitura, cosa a l'abast de pocs que no siguin el John Barry.

The bodyguard original soundtrack (1992)

Impossible escapar a l'onada expansiva de la banda sonora d'aquesta pel·lícula senzillota i més o menys taquillera que va portar a la Whitney Houston a ser una de les artistes més populars i (re)conegudes del món, competint amb els Michael Jacksons i les Madonnas. L'àlbum és un fruit claríssim de la seva època, amb una producció amb molt de brilli-brilli a càrrec del David Foster (que en l'època va ser capaç de convèncer a molts artistes de fer exactament el mateix disc i fer-se i fer-los rics en el procés), i segmentat en dues meitats ben clares: una primera galta amb sis temes nous de la Houston, i una segona amb temes extra, d'aquells que omplen les bandes sonores tan sols per haver sonat en alguna ràdio de fons en alguna escena de la pel·lícula i que, en tot cas, ajuden a vendre discs.

La secció de la Houston és immaculada. La seva tècnica es desplega amb fruïció des de les balades (com el megahit que va ser la seva versió de l'I will always love you de la Dolly Parton) o la bonica Run to you, fins a les peces més ballables (com l'energètica I'm every woman dels Ashford & Simpson o la poderosa Queen of the night), i entrega una mena d'EP generós que la va convertir en la diva del pop que estava destinada a ser a pesar de les seves (moltes) competidores de l'època.

L'altra secció fluixeja una mica, més que res perquè la diversitat de les propostes no acaba d'encaixar. A pesar d'això, és una segona galta molt fàcil de gaudir, amb noms suggeridors com la Lisa Stansfield, el Curtis Stigers, el Kenny G (aquí en el pic de la seva carrera), l'Aaron Neville (amb el seu vibrato incessant) o el Joe Cocker.

Com sol passar, aquestes bandes sonores de pel·lícules dels 80 i 90, destinades al públic massiu, relegaven als compositors de les músiques orquestrades incidentals dels films a un segon lloc (això quan els hi deixaven un mínim espai al disc). I aquí se li concedeix la gràcia a l'Alan Silvestri de poder colar una de les seves peces per tancar el disc, conscients de que probablement ningú se'l sentirà.

Alan Menken i Howard Ashman - The little mermaid (1989)

Durant uns pocs anys semblava que la fórmula funcionava a la perfecció, i Disney treia un projecte musical animat cada any, i la banda sonora del Menken i l'Ashman guanyava l'Oscar, juntament amb millor cançó de l'any, ja fos per The beauty and the beast, Aladdin o aquesta The little mermaid, la primera d'una tríada guanyadora i amb tots els mèrits per aconseguir els premis i el reconeixement públic i de crítica que va rebre.

Organitzada en dues meitats, una per galta, per separar els temes cantats i la partitura incidental, la banda sonora de La sireneta, ja sigui en la seva versió en anglès o en la seva versió doblada, és un delit, l'agafis com l'agafis. Primer de tot perquè les cançons cantades són enganxoses i diverses, segona perquè les lletres són enginyoses, i tercer perquè els intèrprets són de traca i mocador. La combinació guanyadora s'estén al llarg de tres quarts d'hora molt deliciosos en què l'oient pot escollir l'aproximació, ja sigui cantada o orquestrada, mentre els diversos leit motivs circulen profusament arreu. 

Entre els números musicals destaquen, esclar, el Part of your world i el Under the sea juntament amb Kiss the girl, que es van fer prou famoses per compta pròpia, però caldria no oblidar l'esplèndida Poor unfortunate souls que en la seva versió original és entregada amb el punt just de maldat i lizaminellisme per la Pat Carroll.

Potser se li pot retreure a la segona galta una certa manca d'originalitat en encarar la música recolzant-se constantment en els instruments i les melodies de sonoritat marítima (que si flautes per aquí, que si uns trombons per allà) i la sensació d'haver-ho sentit abans s'insinua amb claredat. Però el cert és que el conjunt és tan florit i divertit que aquestes idees a un se li escapen del cap fàcilment. 

Carmine Coppola i Nino Rota - The Godfather III original soundtrack

Elegant i frondosa, la banda sonora de la tercera part de la trilogia del Coppola gaudeix dels leit motivs originals del Nino Rota per compondre una preciosa estampa d'una família en decadència, amb tradició ja massa llunyana, i amb la sensació que la fi d'una estirp s'acosta.

El Carmine Coppola, tal com va fer en la segona part, s'afegeix a la festa, orquestrant luxosament i amb fruïció aquesta decadència amarada de poder i lluites. Menys ostentós i més subtil, Coppola aquí musica amb precisió i calidesa, compartint solc amb peces del Rota, però també algunes falques més diverses com un tema d'amor interpretat pel Harry Connick, Jr. o fragments de la Cavalleria Rusticana del Mascagni, que comencen a cloure el disc cap a la meitat de la segona galta dotant d'un crescendo final tan ampul·lós i èpic com el de la mateixa pel·lícula.

Carmine Coppola i Nino Rota - The Godfather suite (1992)

Exuberant unificació de les bandes sonores de les dues primeres parts de la trilogia del Coppola, afegint-hi algunes peces noves donat que havia de servir de partitura per a la estrena en televisió del muntatge que les unia.

La orquestració és exageradament potent, ampul·losa i rimbombant, i casa a la perfecció amb les peces incloses, sovint partint d'esquemes clàssics com la tarantel·la, la masurca o el vals, i afegint-li aquell toc amenaçador que necessàriament ha d'acompanyar a una família com la Corleone.

Les composicions de Rota i del Carmine Coppola s'entrellacen i conviuen harmoniosament, recreant ja no només les escenes sinó l'essència d'una història memorable i inesborrable de l'imaginari col·lectiu, una icona cultural de primer nivell que, molt probablement no ho hagués estat de la mateixa forma i amb la mateixa intensitat de no ser pel seu magnífic substrat musical.

Chris Isaak - Chris Isaak (1986)

Hi va haver-hi una època, a cavall de les dues últimes dècades del segle XX, en què era impossible no caure rendit als peus del Chris Isaak. Tothom era conscient que aquella música no canviaria el món, i que potser tampoc en quedaria massa rastre al cap de poques dècades més. Però era innegable l'atracció que generava un personatge esculpit física i musicalment barrejant un munt de motlles dispars però perfectament sintonitzats, des de l'Elvis fins al Roy Orbison, passant per una malenconia pròpia dels baladistes més soferts, i tirant sempre cap a una mena de foscor que recollia les penes d'un amant decebut, o d'un enamorat desbocat.

El segon àlbum de l'Isaak, a pesar de continuar amb els ingredients del seu seminal Silvertone, afina les composicions, les fa més tangibles i radio friendly, sense renunciar a la llangor del seu cantar afectat. Allà on Silvertone era fosc, aquí algú ha encès una llum al final del passadís, suficient com per il·luminar el camí, a pesar de generar ombres ominoses.

Pocs temes sobren, en aquest disc rodó i memorable. Des dels hits que van acabar sent Heart full of soul, Lie to me o, sobretot, Blue hotel (una de les cançons més fantàstiques dels 80), fins a peces més rockabilly i juganeres com This love will last o You took my heart, passant per balades tan evocadores com aquella amb què es clou el disc, Waiting for the rain to fall.

El Chris Isaak canta al patiment dels amants, però ho fa des de la necessitat de patir-ho molt fort per sentir-se viu. El somni humit del Chris és que la seva parella l'abandoni sota la pluja intensa de l'estiu, al mig d'una carretera polsosa de la ruta 66. I la seva constància temàtica, que alguns podrien acusar de poc agosarada, ha acabat donant-li la raó: a l'amor se li ha de cantar des de les ganes de fer-se mal.

Hans Zimmer - Green card original soundtrack (1991)

Abans de convertir-se en el compositor de bandes sonores més sol·licitat i que més admiració desperta, el Hans Zimmer les feia totes iguals. Totes. La seva manera d'atansar-se a una partitura d'una pel·lícula era la mateixa ja fos per a Rain man, Driving Miss Daisy o aquesta. Aquests temes mig de transició, com de trajecte, de camí, de ruta en cotxe, els col·locava a totes les seves peces, fent que escoltar tot un disc seu fos un autèntic suplici. 

El mateix succeeix en aquesta Green card, per bé que algunes peces semblen buscar altres textures, fent-la més diversa i entretinguda. La inclusió del Concert per a clarinet en La major de Mozart, fent-li costat a les seves composicions tanmateix una mica simples (sovint gestades amb teclats, cal recordar que Zimmer venia de l'escena pop electrònica britànica) no ajuda, tot i que estranyament sembla inspirar a Zimmer a compondre temes lleugerament diferents en el tram final de la primera galta i que segueix la peça clàssica.

Sigui com sigui, el to, com en totes les seves bandes sonores en aquesta època, és lleuger, com de sintonia de sèrie de televisió policial de l'època, i no deixa d'encaixar prou bé amb l'esperit de la pel·lícula del Peter Weir a qui, per cert, el Zimmer dóna les gràcies i vol compartir l'autoria de la música amb ell, en vistes de l'enorme quantitat d'idees que el director australià li va proveir.

Chris Isaak - Wicked game (1991)

El Chris Isaak portava tan sols tres àlbums editats quan l'èxit el va sobrevenir i forçar a compilar un recopilatori. La culpa, esclar, la té el David Lynch, doncs la inclusió d'un parell de temes seus en la banda sonora de Wild at heart, la pel·lícula que va estrenar tot just després del boom mediàtic que va suposar la sèrie de TV Twin Peaks, el va portar a sonar a totes les emissores, sobretot amb el seu Wicked game.

I la discogràfica, per descomptat, va percebre amb claredat que una legió de nous fans necessitaven entrar amb facilitat a l'univers Isaak, i així decidí acumular alguns dels seus temes en un sol àlbum. Curiosament, hi manquen alguns dels temes que, amb els anys, s'han convertit en més icònics, però això, en realitat, va acabar sent un encert. Perquè la gràcia d'aquest recopilatori és que funciona com si fos un àlbum en si mateix. Hi ha peces molt bones, algunes de notables, i unes quantes que, sense estar malament, potser no estan a l'alçada. Però entre elles semblen encaixar i dialogar amb naturalitat. Per a un fan nouvingut aquest disc no era un greatest hits (no ho especificava pas enlloc, per mirar de fer l'engany més creïble), sinó un àlbum d'un artista nou del qual per aquí no s'havia sentit encara res.

El resultat és un disc enormement entretingut, ple de grans moments i temes molt memorables. Només havien passat 6 anys des que el Chris Isaak va publicar el primer àlbum fins a aquest, el seu primer recopilatori; i haurien de passar-ne 15 fins a la publicació del següent, senyal inequívoca que la seva estrella va brillar molt fort durant un lustre però va començar a perdre vigència aviat a mesura que els anys noranta revolucionaven la música. Per això aquest disc és un testimoni tan veraç de la millor època d'un Chris Isaak que, a pesar de tot, mai ha deixat de seguir fent música i cantant-li al (des)amor entre falsettos i sonoritats a mig camí entre el rock 'n roll i el pop més comercial.

John Williams - JFK Original Soundtrack (1992)

Un cop ja havia aconseguit l'estatus d'estrella en el món de les bandes sonores (a base de musicar alguns dels més grans, icònics i magnífics films dels 70 i 80 com Jaws, E.T., Star Wars, Indiana Jones o Superman), el mestre Williams va mirar de diversificar i es va atansar a compondre bandes sonores de pel·lícules més dramàtiques, menys mediàtiques, menys necessitades d'un tema principal reconeixible. La fortuna va ser diversa, doncs a pesar de l'excel·lent Born on the 4th of July (potser la seva millor i més completa banda sonora?) també va estar al càrrec de peces molt menors i poc encertades com Stanley & Iris, The accidental tourist, Always, Home Alone, The river o The empire of the sun (cap d'elles insofrible o poc professional, esclar, al contrari, molt decents i entretingudes, però cap a l'alçada dels seus grans treballs).

I aquesta banda sonora de la pel·lícula de l'Oliver Stone, a pesar de seguir la senda d'una altra de les cintes del director sobre Vietnam, Born on the 4th of July, no encerta a resultar emblemàtica o memorable. Bona part de la culpa la tenen les constants i(nte)rrupcions d'altres temes, cançons que potser sonen durant un parell de segons a la pel·lícula però que ja és suficient per embotxar-les aquí amb la intenció de vendre més discs. Es podria entendre i tolerar la presència del Drummer's salute o de la tradicional Eternal father, strong to save (for those in peril on the sea), però ja costa més d'empassar la necessitat d'inserir-hi un tema extremadament monòton del Ray Barretto, o el Concert n.2 per a trompa i orquestra de Mozart, per no dir un tema composat per Williams i interpretat per Tony Bennett o la preciosa (però tot i així fora de lloc) versió de l'On the sunny side of the street a càrrec del Sydney Bechet. D'haver seguit l'hàbil estratègia de la banda sonora de Born on the 4th of July de col·locar a la primera galta tots els temes i cançons de pop i rock i deixar-li la segona sencera al John Williams l'escolta hagués estat molt més agraïda.

D'altra banda, a més, la partitura juga amb un handicap important si se la compara amb altres treballs del mestre Williams, doncs bona part dels temes aquí han de ser necessàriament ominosos, amenaçadors, com avançant els perills que els poders fàctics abocaran aviat sobre el pobre Kevin Costner. I, esclar, musicalment l'escolta es torna menys melodiosa i el gaudi disminueix ostensiblement.

En tot cas, el John Williams és el John Williams, i la seva fama se l'ha guanyada a pols, i això fa que, a pesar de tot, aquesta sigui una banda sonora amb grans moments (com la peça Arlington) i que no deixa de mostrar el talent i l'habilitat d'un dels compositors de músiques per a cinema més importants de la història.

Deacon Blue - When the world knows your name (1989)

Molt arrelats als sons que durant la dècada dels 80 sortien del Regne Unit, els Deacon Blue engiponen un àlbum preciosista de pop-rock que funciona bé sempre i quan un no pretengui que li faci replantejar-se la vida. 

Les cançons estan ben llaurades, ben interpretades, són luxoses en arranjaments diversos, i està clar que pretenen donar bon rotllo, cosa que aconsegueixen amb escreix. Potser no va sobrat de singles ni temes memorables (només el Real gone kid va tenir certa rellevància), i potser se li podria tenir en compte que la dècada ja estava acabant i la música estava evolucionant cap a una altra banda. Cert.

Però l'escolta és agradable, i hi ha moments en què un se sent veritablement transportat a una era en què tot semblava més fàcil des de la nostra bombolleta.

Barry White - Greatest hits (1975)

El Barry White es va fer un nom ja no només en la música sinó en la cultura popular a base de hits enganxosos amb una forta arrel de R 'n B barrejada amb una mica de disco i, sobretot, molt de groove, molt de rotllo, molt de donar la impressió que qualsevol dels seus temes podria valdre tant per als preliminars com per a l'acte en si mateix.

Els seus són temes de base seductora, amb cordes fent els arranjaments, amb bateries clares, i amb una veu de baríton que de vegades més que cantar sembla que et doni un sermó, de tan profund i assertiu com sona.

I aquest recopilatori n'és un bon exemple, de tot això, amb peces clau dels 70 com My first, my last, my everything. What am I gonna do with you o Can't get enough of your love, babe, que van pujar molt amunt en les llistes d'èxits de l'època. Segueixen sonant roents i com suggerint que a poc que ens hi posem l'amor triomfarà, i serà bonic.

És veritat, però, que el corpus d'èxits del White potser és una mica exigu, i un recopilatori com aquest va sobrat de metratge i bona part dels temes no estan mai a l'alçada dels grans èxits d'una icona popular com la seva.

Al Jarreau - Heart's horizon (1988)

En les carreres dels artistes que han sabut travessar diverses dècades els 80 acostuma a ser un petit entrebanc, una mena d'ensopegada en què, sense entregar discos penosos (que per a això són músics amb experiència i gust), la seva producció baixa enters i els seus encerts són comptats. També és —més o menys— el cas de l'Al Jarreau, un portent vocal que als anys 70 havia entregat ja els seus millors treballs, sempre a cavall del jazz i del pop, plens de sensibilitat i tècnica.

"Més" perquè, efectivament, alguns dels seus discs dels 80 es compten entre el menys destacable de la seva llarga discografia. Però "menys" perquè, de fet, el primer tram de la dècada va veure néixer un bon grapat d'àlbums en què provava diverses combinacions musicals que sempre li donaven bon resultat. El seu emblemàtic Breaking away, però també el seu àlbum homònim entre d'altres, van saber encaixar els nous 80 en la seva tradició de jazz vocal.

Cap a la meitat dels 80, però, alguna cosa va començar a fallar. Per exemple, la inspiració compositiva en aquest Heart's horizon on, a pesar de les col·laboracions amb noms ben destacables com els Earl Klugh, David Sanborn, Russell Ferrante, Stanley Clarke, George Duke o Bobby McFerrin (amb qui es gasta un tema a capella a dues veus molt interessant), cap tema acaba per quallar, per deixar pòsit o convertir-se en mínimament memorable.

En té la culpa, molt probablement, una producció molt vuitantera, amb bateria molt lligada, i un to lleuger, mig ballable, que allunya a l'Al Jarreau dels seus territoris més coneguts i confiables.

Com sol passar també, però, l'Al Jarreau i els seus músics tenen prou experiència com per defensar el pitjor dels setlists (que tampoc és el cas), i el disc s'escolta amb prou delit encara que, en realitat, després no passi res de res.

Michael McDonald - No lookin' back (1983)

Tal com li va succeir al Christopher Cross i a tots aquells artistes que a principis dels 80 van emmarcar-se en allò que avui en dia es coneix com yacht rock (en el seu moment era anomenat soft rock), la seva estrella i vigència van apagar-se (massa) aviat, atropellat per la força d'altres gèneres. Els primers treballs d'aquests músics van enfilar-se a les llistes d'èxits, van sonar a les ràdios i van esdevenir la banda sonora d'una arrencada de dècada que prometia (i així ho va complir) grans canvis.

Però les seves continuacions, potser menys inspirades, potser menys sorprenents, no van enlairar-se amb la mateixa força, i, per bé que van aconseguir una certa notorietat i presència, les seves veus s'apagaven massa ràpid, sense deixar que hi quedés cap pòsit. 

Exactament el mateix li passa a aquest No lookin' back del Michael McDonald, ex líder dels Doobie Brothers, que en el seu primer disc en solitari, el magnífic If that's what it takes, havia trencat la baralla i entregat un rock molt lleuger, refrescant, estiuenc, a partir de barrejar-lo lleugerament amb el jazz (però MOLT lleugerament, suficient com perquè els oients notessin que allò era una mica més que rock, però només una mica). Però en el seu segon esforça de llarg, el Michael no encerta a tocar les mateixes tecles dels seus teclats i pianos, per bé que intenta resseguir el camí de l'èxit amb fórmules molt similars.

Compta amb l'ajuda dels de sempre (Jeff Porcaro, Nathan East, Paulinho da Costa) i amb noms rellevants del rock i del blues com el Joe Walsh i el Robben Ford, així com amb una producció nítida i exuberant. Però no fa clic. Es gaudeix, s'escolta amb gust, es torna a escoltar amb el mateix gust i delit, però no fa clic.

I el gènere, es digui com es digui, ja no va a tornar a aixecar el cap, en un exemple més de la fugacitat ja no de l'èxit sinó fins i tot de l'art que, en aquests temps accelerats, tan bon punt es treu de la màniga un as ja està pensant en com deixar-lo de banda per afegir-hi alguna cosa nova al damunt, tant se val si el supera o no.

Popol Vuh - Das hohelied Salomos (1975)

La cerca de la il·luminació, de l'ascensió espiritual, dels Popol Vuh continua, en el que podria ser un dels seus treballs més decantats cap a les tradicions orientals (la banda alemanya sempre ha fluctuat i entre les dues tradicions musicals, la de l'Est i la de l'Oest, balancejant-s'hi còmodament), i amb més presència de les guitarres de Fricke i Fichelscher, amb les percussions brillants remarcant la mística, així com la veu de la Djung Yun i l'inefable sitar.

Com sempre, el camí és tortuós, ple de variants i desviacions dels patrons i camins que podrien semblar els més fàcils. Fricke i companyia s'enrosquen i generen remolins espirituals que t'arrosseguen no saps ben bé a on. Però cal recordar que el camí és tant o més important que el destí, sobretot quan es parla d'assolir la il·luminació.

Temàticament, aquest cop els Popol Vuh parteixen del "càntic dels Càntics", també coneguts com el "Càntic de Salomó", un llibre de poemes dedicats a l'amor fraternal que és, en realitat, el que la banda alemanya ha perseguit durant tota la seva llarga i influent carrera musical

Popol Vuh - Einsjäger Siebenjäger (1974)

Si Seiligpresung és potser el disc més assequible de la banda de rock còsmic i il·luminat Popol Vuh, potser aquest sigui el més recomanable per entrar-hi perquè, potser no sent tan accessible com aquell, sí que mostra a la banda més prona al rock, decantant la balança que sol equilibrar-lo amb la part més mística i tendent a la divagació musical experimental. Algunes de les peces com Würfelspiel són petites èpiques rock que, sempre ancorades en la mística (en aquest cas maia, que el títol fa referència a dos personatges del llibre del qual la banda va prendre el nom), es despleguen, generoses, sobre improvisacions de guitarra.

Aquí les visions místiques musicals estan un xic més controlades, més emparades per unes estructures més fermes, menys diluïdes, més condensades, i la música flueix per rius menys desbocats, amb aigües més calmes que es deixen navegar amb més placidesa. Per dir-ho d'alguna manera, aquí el camí cap a la il·luminació és menys rocós i tortuós, i s'hi arriba amb més facilitat.

Popol Vuh - In den Gärten Pharaos (1971)

És fascinant que la història de la música hagi donat llum a una banda com els Popol vuh i a discs com aquest In den Gärten Pharaos. Perquè a ells els hi devem un rock còsmic i espiritual, quasi sagrat, a base de barrejar influències orientals i occidentals, instruments electrònics i analògics, textures, improvisacions i, sobretot, referències sagrades, holístiques i místiques.

Aquí —segon disc de la banda— la vessant religiosa o mística es concentra en la música (més endavant ja vindran els àlbums que beuen de tradicions místiques diverses, cristianes, budistes, hindús, etc.), dividint l'obra en dues peces, una per galta, cadascuna amb la seva pròpia idiosincràsia.

En la galta A el tema que dóna títol a l'àlbum es basa en unes percussions africanes al damunt de les quals s'hi amunteguen la resta d'instruments com dibuixant una travessia pel desert que acaba, literalment, en un oasi (el del jardí del Faraó del títol), d'aigües calmes i reposades.

En la galta B, però, l'ominosa presència de l'orgue de l'església de Santa Margarida a Baumburg, ressona i retruny impertorbable, com si el llibre (vuh, en llengua quʼiché, de tradició maia, vol dir això, "llibre") fos una roca granítica i irrevocable contra la qual reboten tots els elements externs, percussions atrafegades que s'afegeixen a la potència desmesurada d'una peça que fa posar la pell de gallina i que, com passarà a partir d'ara amb els àlbums dels Popol Vuh, ens elevarà místicament cap al cosmos indefinit i etern.

Popol Vuh - Hosianna mantra (1972)

Si la salvació ("hosanna") ha de venir d'algun lloc, potser ha de ser d'algun dels àlbums més místics i espirituals dels Popol Vuh. Els Popol Vuh —mínimament populars per les seves bandes sonores de les pel·lícules del Werner Herzog (Aguirre, Nosferatu, Cobra verde, Fitzcarraldo, L'enigma Kaspar Hauser, etc.— van fer un tercer disc sense teclats (que en ells era una novetat), fent servir només instruments analògics, per fer un disc espiritual "que donés la mà a les religions de l'est i de l'oest".

El resultat és un disc místic i còsmic alhora, un d'aquells que, si hi entres, et transporta a un altre estat (més elevat?, això ja depèn de cadascú). Piano i clavicèmbal per sota de guitarres desbocades i molt lliures, violins, oboès i veus celestials, passatges obsessius i repetitius, crescendos coordinats, resultat de molts mesos d'improvisació per anar trobant la banda sonora perfecta per a la il·luminació. 

Popol Vuh - Seligpreisung (1973)

Les seligpreisungen són les benaurances recopilades per Mateu i Lluc de boca de Jesús al "sermó de la muntanya". I si, tal com diu la viquipèdia, la paraula "benaurança" que en català ve del grec μακαριος (pronunciat makarios), significa "posseint contentació interna i un goig que no és afectat per les circumstàncies físiques" això és exactament el que proveeix aquest particular àlbum dels Popol Vuh.

Particular, en primer lloc, dins de la discografia de la banda alemanya, doncs el seu corpus està majorment composat de peces molt lliures de rock còsmic amb una tonalitat clarament mística (nogensmenys, aquest àlbum arriba després del seu celebrat i autoexplicatiu Hosianna Mantra), aquest Seligpreisung és un dels discs més accessibles dels Popol Vuh. Allà on les guitarres solen estar estripades i conduïdes per camins força improvisatoris, aquí semblen més controlades, més pensades. Encara més, l'embolcall és menys oriental que en altre casos (Popol Vuh sempre ha jugat amb la balança musical que (des)nivella l'est i l'oest musicals), menys dispers, més concentrat i precís. I tot això li dóna una accessibilitat molt major que la que solem trobar en la resta de la discografia de la banda.

Però particular també, per una altra banda, en si mateix i en general dins la història musical recent perquè, a pesar de ser, com dèiem, un àlbum molt més accessible dins de la seva discografia, un disc com aquest, comparat amb tota la resta de la producció musical del segle XX i XXI roman com un objecte rar, no identificat, impossible d'ubicar amb precisió enlloc, ni musicalment ni temporalment, amb una partitura que no només té fons místic sinó també l'evoca amb la seva execució. Un altre disc, en tot cas, molt interessant des de diverses perspectives, aquest dels Popol Vuh.

Kitaro - Silk road Vol. IV: Tenjiku (1983)

L'any 1980, després de molts esforços i de superar molts entrebancs polítics, una sèrie documental de TV sobre la ruta de la seda de la televisió nacional japonesa va aconseguir el permís per gravar en territori xinès i així completar el rodatge dels 12 capítols que conformaven el viatge de les caravanes comercials. La banda sonora se li va encarregar al músic japonès Kitaro, pioner i llegenda de la new age i molt habituat a barrejar instruments electrònics amb altres de tradicionals asiàtics.

El resultat van ser quatre àlbums preciosos que cobreixen els més de 6.000 km de la mítica ruta de la seda, amb una música evocativa i que, a pesar de mantenir un to serè i exuberant com és costum en el Kitaro, va fluctuant en funció de la part de la ruta que cobreix, amb influències musicals de mig món però sense caure en el parany de recolzar-se en excés en les escales i modes de cada territori.

Un pot contemplar el món sencer, la seva evolució i el seu moviment, tot escoltant el Kitaro i les seves composicions quasi místiques, amb melodies recurrents i capes electròniques que sonen més orgàniques del que podria semblar.

Una delícia, tant se val quin dels quatre volums un s'escolti, de tan bells i emocionants com són tots.

Lee Ritenour - Earth run (1986)

El Lee Ritenour mai va assolir la categoria d'estrella del jazz ni accedir a la constel·lació de grans guitarristes del mateix gènere, però és indubtable que el seu talent el permetia defensar amb molta solidesa una aproximació al jazz molt dels 80, aquella del easy listening que la feia més fàcil de pair per grans audiències que mai s'atrevirien amb un Stanley Jordan o un Pat Metheny.

La seva cohort d'amics recurrents, formada pel Dave Grusin, el' Ernie Watts i alguns més, es retroben aquí per fer un disc agradable, honest i molt entretingut, amb presència generosa de les mil-i-una guitarres del Ritenour, incloent-hi la synthaxe, una barreja de guitarra i sintetitzador que devia semblar d'allò més cool a l'època.

Sense que cap tema assoleixi cotes descomunals, cap d'elles tampoc sembla baixar per sota d'un nivell de professionalitat i musicalitat molt decents, i l'habilitat dels músics hi té molt a veure, aquí. Els teclats del Grusin compleixen amb escreix, els solos de saxo que se li permeten al Watts llueixen contundents, i la cohesió d'una banda prou diversa però bregada, fa que tot soni bé sempre.

Per dir-ho fàcil, el Lee Ritenour tindria moments molt menys inspirats que aquests en els següents anys, així que ben val la pena gaudir d'aquesta cursa al voltant del món que, a més, tenia finalitat benèfica.

Jeff Beck - Flash (1985)

Els 80 van fer mal (però no només mal, esclar). Alguns artistes, reputats i amb una sòlida carrera llaurada a base de talent i esforç, es deixaren endur per les tendències del moment, per la música més de ràdio-fórmula, buscant l'èxit més enllà dels seus nínxols de fans.

També li va passar al gran Jeff Beck, un dels més grans guitarristes de la música moderna, reconegut per tothom com a influència o, si més no, com a cim inabastable per a qualsevol que l'admirés. La seva col·laboració amb el Nile Rodgers (de Chic, responsable de la producció d'altres àlbums dels 80 per a grans estrelles com el Let's dance del Bowie) no acaba de funcionar, precisament, pel que aporta aquest darrer. Les bases al damunt de les quals se li demana al Beck que faci cantar la seva guitarra són molt poc afortunades en la major part dels casos, quan no lleugerament vergonyants amb el pas del temps.

Afortunadament, la primera galta del disc, confeccionada a base de només quatre peces molt concretes, sí funciona; i funciona molt bé. Perquè l'arrencada amb l'Ambitious no és definitiu, no és un hit, però estableix un to que la resta de l'àlbum seguirà després (per bé que amb menys fortuna). Però és que el segueix el que podria ser un dels dos grans temes del dics, el Gets us all in the end, on una base de heavy metal s'ataca des d'una producció menys rasposa i això entrega una cançó energètica i enganxosa, amb un solo de guitarra inacabable i trepidant del Beck. Escape del Jan Hammer, que segueix jugant amb els seus sintetitzadors, sona un pèl buit, però la guitarra del Jeff Beck ho compensa. I, finalment, la primera cara estanca amb una altra joia de l'àlbum, el People get ready cantat pel Rod Stewart, una versió d'una peça del Curtis Mayfield ancorada en el gospel.

La segona galta, però, és un despropòsit. No, no és terrible, però la sensació de que cap de les decisions que s'han pres funcionen és palesa. (I la pitjor de les decisions no és ni tan sols haver permès que el Jeff Beck cantés amb la seva pròpia veu un del temes, Working, tenint a l'estudi al Jimmy Hall cantant la major part dels talls).

Així, l'àlbum queda coix, molt coix, per bé que una de les dues galtes és francament reeixida, sobretot tenint en compte el conjunt.

Ry Cooder - Paradise and lunch (1974)

El revisionisme de Cooder ha acabat aplegant un catàleg de cançons americanes de totes les èpoques i estils, tots ells passats pels sedàs de la seva guitarra. En aquest Paradise and lunch, el seu quart àlbum, tot just abans que comencés a convertir-se en compositor de bandes sonores mítiques com Paris, Texas, Crossroads o Geronimo, recull un bon grapat de peces diverses que, curiosament o no, acaben sonant coherentment unes al costat de les altres, perquè l'habilitat de Cooder no és només la de recollir sinó la de insuflar-les-hi nova vida, com si fos un amplificador musical. I quina nova vida!

Vàries tradicionals com Tamp' em up solid o el Jesus on the mainline s'encadenen amb peces més modernes com el It's all over now dels Womack, i el Fool for a cigarrette ("Feelin' good, feelin' good. / All the money in the world / spent on feelin' good") que obre la segona galta es presenta com un dels punts àlgids, però en dura competició amb If walls could talk o Mexican divorce. Amb una banda competent i rigorosa, amb una empenta nova i amb ganes de fer arqueologia musical, Cooder entrega un altre fascicle de la seva enciclopèdia de música americana, una d'aquelles que no només fa bonic a les prestatgeries sinó que demana que es llegeixi i rellegeixi un cop i un altre de tan fascinants i riques com són.

Stevie Wonder - Talking book (1972)

Pocs artistes més brillants i genials que l'Stevie Wonder ha donat la música popular. 22 anys, tan sols 22 anys tenia quan va gravar aquesta, una de les seves diverses obres mestres. Potser aquesta no sigui la més ambiciosa (el doble LP que és Songs in the key of life, on intentà capturar, "tot, la vida, la música... tot") ni la més rodona (Innervisions?), però sí és un dels primers intents del Little Stevie de fer un disc completament seu, més enllà del que les seves discogràfiques li suggerissin (ja ho havia intentat amb el seu anterior disc, amb força bons resultats).

Wonder compon aquí un ram de peces que abracen moltes més temàtiques i molts més territoris musicals: hi ha amor i desamor (per a parelles però també per a fills i filles), i també crítica social, però alhora hi ha pop, rock, reggae i fins i tot una llavor d'un gènere que arrasaria tan sols uns pocs anys més tard, el disco (a Superstition).

I Wonder, com sempre, com abans i com després, desplegant el seu talent i capacitat de multi instrumentista, compon i interpreta a dojo, amb matisos, amb detall i cura, amb exuberància i embelliment, ja sigui a les balades, ja sigui als tempos ràpids.

Potser no tots els temes estan a la mateixa alçada, i un parell o tres podrien haver estat en qualsevol altre disc sense molestar, però el gruix és tan genial, innovador i ric que no se li pot dir al Wonder res més que gràcies per un regal que, en realitat, és atemporal.

Michael Giacchino - The Fantastic Four: First steps (2025)

Els de Marvel s'han passat dècades intentant adaptar el còmic dels 4 Fantàstics a les pantalles, grans i petites, i sempre amb dissort. Semblava talment com si fos impossible transportar les aventures de la família més famosa de l'univers Marvel a algun suport que no fos del paper i la tinta. Afortunadament, quan les esperances ja eren minses, el darrer intent de la franquícia ha funcionat, i tots els seus elements han vingut a sumar, també la seva banda sonora.

El Michael Giacchino ja està bregat en mil-i-una batalles cinematogràfiques, musicant franquícies com Star Trek, Jurassic Park, Mission Impossible, o les sèries Alias o Lost. Encara més, ell va ser l'encarregat de posar música a The incredibles, la paròdia animada que Pixar va fer, precisament, d'una família amb poders una mica estrambòtics.

I en una adaptació com aquesta, amb una estètica retrofuturista tan marcada, el Giacchino ha hagut d'empescar-se una banda sonora que combinés hàbilment l'èpica de les aventures heròiques amb el to 50s' dels visuals de la pel·lícula, recreant una Nord-Amèrica de progrés, de bonança econòmica, de cotxes elegants i barrets de feltre.

I aquesta barreja es veu en l'èpica retro del tema principal o en l'elegància tornada primer en aventura i després en divertiment televisiu de First cue, per bé que els contrapunts retro segueixen apareixent en la majoria de talls de l'àlbum, sovint en forma de cors molt naives que recorden als jingles televisius i radiofònics de l'època.

El millor, però, és que no només la mixtura funciona perquè està feta amb cura i precisió. I perquè no deixa de donar-li espai també a les escenes menys extremes, menys exigents amb l'èpica i l'aventura, com la de la delicada Pregnancy test o l'ominosa Herald today, gone tomorrow.

Menció a banda mereix l'orquestració brillant i exuberant, que retruny en els moments d'èpica més intensa, com en les aclaparadores A Galactus case of the Munchies, Bowel before me, The light speed of your life i Nothing neutron under the sun on els cors s'afegeixen a una orquestra que sembla sortida d'una esquerda del continu espai-temps, i que formen una quàdrupla sonora incontestable al bell mig del disc. 

Aquest passatge intens i eixordador desemboca en la melòdica i plaent Starship birth, que fa de contrapunt i rebaixa les pulsacions per començar a encarar la segona meitat de l'àlbum. Una segona meitat que segueix pels mateixos camins, i que no rebaixa el to, el ritme ni la intensitat, en un àlbum llarg i generós de més de 80 minuts de música.

Des de la corprenedora The other Sue drops, amb una arrencada que cada cop et fa saltar de la cadira, fins al divertiment que és Carseat drivers, que sembla directament manllevada d'una sitcom familiar dels 50, passant per la suite dedicada al tàndem Galactus/Silver surfer o la preciosa Tripping the light fantastic, una peça curta però de les més melòdiques de tota la banda sonora, i que suposa un moment de reflexió i un oasi musical en un disc majorment eixordador, vibrant i frenètic, a més d'obrir les portes a un tram final que s'ha reservat per incloure-hi les peces que menys encaixen amb la resta, com The Fantastic Four Power Hour (que acompanya a la sèrie animada que es revela en el film), el Let us be devoured de l'Andrea Datzman (que canta en format folk acústic una balada amb una lletra tota estranya) o la cançó de bressol que el robot H.E.R.B.I.E. li canta al nadó dels Richards.

Seguint el punt naive de la pel·lícula, no només la música hi vol jugar també, sinó que els mateixos títols de les pistes acumulen jocs de paraules més o menys gracioses (The bridges of silver surfer county, Nothing neutron under the sun, Bowel before me, Span-tastic voyage, Without further Adieu) que ens recorden que cap història de senyors i senyores vestits amb malles de colors ens les hauríem de prendre completament en serio. Però la música... ah!, aquesta música sí que cal prendre-se-la molt seriosament!

Chuck Mangione - Feels so good (1977)

El tema que li dóna nom al disc és un d'aquells exemples de crossover, de peça d'un gènere que és capaç de saltar cap a un altre i agradar a oients acostumats a músiques ben diferents. Perquè el Feels so good del fiscorn Chuck Mangione va saltar a les ràdios de pop i rock i, amb el seu estil alegre i amb ritmes llatins de fons, va encisar audiències ben allunyades del jazz.

El secret és una banda molt ben treballada en què tothom hi té un espai per desenvolupar-se lliurement, i l'encaix sembla produir-se amb molta naturalitat. Més enllà del tema principal, el disc no desentona amb l'estil d'easy listening que tant despuntava i agradava als 70, on la fusió del jazz amb altres corrents va no només permetre-li explorar nous i atrevits territoris sinó també barrejar-ho amb sonoritats menys extremes que entraven més bé en les audiències menys acostumades als solos improvisats i als ritmes que se sortien del 4x4.

De fet, el jazz easy listening va entrar, molt sovint, per les pantalles, ja fossin de cinema o de televisió, on les sintonies de les pel·lícules i sèries eren composades, sovint, per les noves fornades de músics de formació jazzística que buscaven un espai on desplegar el seu art. Els Dave Grusin, Henry Mancini, Lalo Schifrin, Quincy Jones, Mike Post... la llista és interminable. De fet, el disc que ens ocupa conté un tema principal d'una sèrie canadenca de l'època, Side Street.

I sí, el Feels so good va fer-se extremadament popular, però també ho podrien haver esdevingut Maui-Waui, o el fascinant i més atrevit i complex Hide & Seek (Ready or not here I come), o qualsevol altre, perquè tots ells tenen aquella qualitat universal i sonoritat agradable, regida per melodies clares i leitmotivs que sempre acaben retornant per a a solaç de l'oient. 

Una delícia.

Carole King - Tapestry (1971)

Per bé que la importància, presència i rellevància d'aquest àlbum de la King puguin ser molt més evidents als EUA, dues coses són indubtables: a) que la influència musical dels EUA en la resta del món també ens n'ha fet arribar els seus ecos; i b) que el disc és tan magnífic per si sol que, més enllà de la seva importància en la història de la música moderna, no cal ni tan sols encabir-lo en cap corrent històric per poder apreciar-lo.

Perquè el disc és una delícia, delicat i personal, sobretot personal. Perquè no era tan corrent, als 70, que un/a cantant s'obrís en canal per parlar-nos de les seves preocupacions, talment com si cada cançó del disc fos una entrada en el seu diari personal. Aquesta aproximació compositiva ja venia dels Dylan i Mitchell, recollirien el testimoni gent com la King o el Jackson Browne, i seria portada molt més enllà per artistes contemporànies com la Billie Eilish. Però —insistim—, això no era pas comú ni habitual als 70.

I la King ens parla de ruptures, de distàncies insalvables, d'oferiments d'amistat i de passions. I ho fa des de la proximitat més intensa, com a cau d'orella però sense xiuxiuejar, deixant que la seva veu càlida i terrosa, amb molt poc vibrato, molt poc diva, t'expliqui què li preocupa. I és aquesta absència de pretensions vocals la que converteix l'oient en un confessor, en un amic de la Carole, a qui volem escoltar perquè ens preocupa, perquè volem ajudar-la. Perquè nosaltres també ens hem sentit així algun cop, i sabem què dir-li, com acompanyar-la.

Pocs temes del disc podrien haver-se omès, doncs el ram de cançons és suculent i generós. L'àlbum arrenca amb un dels temes amb ritme més elevat, el I feel the earth move, i després ja aterra fins a tempos més baixos, entregant himnes com el You've got a friend, el Will you still love me tomorrow o el You make me feel like a natural woman.

Algú notarà que aquests tres temes s'han fet força famosos en altres versions, molt en particular el darrer en veu de l'Aretha Franklin, i és que vàries generacions han caigut irremissiblement sota els encants compositius (tots de la King) de les cançons d'aquest disc, d'una forma o d'una altra, en veu de la mateixa Carole o d'algú altre.

Un disc d'aquells que supera les inclemències del pas del temps i roman com un dels més estimats de la història de la música moderna.

John Lee Hooker - The healer (1989)

Rescatat de l'oblit més absolut i injust, als seus 73 anys el mític bluesman John Lee Hooker era aparellat amb un bon ventall de bons músics i bones bandes (Bonnie Raitt, Charlie Musselwhite, Los Lobos, Carlos Santana, Robert Cray, George Thorogood, Canned Heat) per acostar-lo ja no a una nova generació sinó a totes aquelles que pel camí havien contribuït a la seva eradicació de la història de la música.

I Déu n'hi do la popularitat que el disc va assolir, sobretot tenint en compte que és un disc de blues, un gènere habitualment molt poc present en les llistes de vendes. Però sobretot el Santana (atacant el tema que dóna nom a l'àlbum des d'una sonoritat molt tribal) i, en tot cas, una producció moderna i molt poc agressiva, van fer la resta. 

Per descomptat, com sol passar amb aquests experiments, algunes combinacions funcionen molt millor que d'altres, i a l'alçada del The healer amb el Santana s'hi poden pujar pocs altres temes, potser el I'm in the mood amb la Bonnie Raitt, i un Sally Mae molt respectuós amb l'original però afegint-hi les guitarrades de boogie del George Thorogood. Més enllà d'això, anècdotes curioses que, de tant en tant, semblen rutllar, però mai del tot ni de manera sostinguda. En última instància, els temes que el John Lee ataca en solitari acaben sent els que sonen més honestos i perdurables.

En tot cas, però, un disc força fascinant i que va fer una molt bona feina: la de posar al seu lloc de l'imaginari popular a un dels bluesmen més mítics, influents però alhora inimitables de la història de la música popular.

Martha and the Vandellas - Dance party (1965)

La Martha Reeves va començar de secretària a les oficines de la Motown, però una d'aquelles casualitats de la vida la va permetre lluir-se davant dels amos i així va començar una carrera plena d'èxits, molts d'ells coincidint en aquest àlbum.

Els Beatles encara no s'havien inventat allò de l'àlbum conceptual, així que els que es publicaven no eren altra cosa que una munió de singles dispersos i cares B, ordenades amb més o menys fortuna. També és el cas d'aquest Dance party. I potser per això el disc sembla un pèl desencaixat, sembla faltar-li alguna cosa, i aquesta no és altra que coherència interna.

Però el cert és que la Martha i les Vandellas saben defensar bé fins i tot les males cançons (que aquí n'hi ha unes poques). I, esclar, amb les que són bones com Dancing in the street o Nowhere to run, ja no saben fer altra cosa que portar-les a la categoria de músiques inesborrables del segle XX.

Entremig hi ha molta peça de ball, que si "fes el jerk", que si "ara fes el Mickey's monkey", i es deixa escoltar perquè el ritme de la Motown sempre és encomanadís. Així que si tens ganes de gresca, posa't aquest disc i aixeca't de la cadira. La Martha Reeves i les Vandellas s'encarregaran de la resta.

Jon Bon Jovi - Destination anywhere (1997)

Sovint es contempla aquest Destination Anywhere com el primer disc en solitari del Jon Bon Jovi sense la seva banda (fins i tot la ressenya de l'Allmusic Guide ho fa), quan en realitat ja és el seu segon (i fins al moment últim) àlbum, doncs 7 anys abans ja s'havia encarregat de compondre temes per a la banda sonora de la pel·lícula Young Guns II i que, de facto, és un àlbum en si mateix.

Sigui com sigui, aquest treball en solitari ens mostra un Bon Jovi que només mou unes peces per quedar-se al mateix lloc. Les peces que mou, que són poques, tenen a veure, principalment, amb una aproximació més pop (i, per tant, menys rock), unes bateries més sintètiques, i un treball de matisos que no solen tenir cabuda en un disc d'una banda de rock orientada als grans estadis. I el canvi, per què no dir-ho, li cau bé, permetent-li concentrar-se en la interpretació vocal (aquí més polida, més ajustada).

Però, en el fons, el Jon segueix sent un compositor d'himnes enganxosos, plens de clixés temàtics i musicals, i el bastidor d'unes estructures pensades per al seu lluïment com a estrella (del pop o del rock, això és igual). L'arrencada del disc, en aquest sentit, funciona força bé amb una Queen of New Orleans que flirteja amb el rock com per fer de ritus de passatge per als fans, el Janie, don't take your love to town que és, de llarg, la millor peça del disc, Midnight in Chelsea que en va ser el primer senzill, i la clàssica sessió d'autoajuda proveïda pel de New Jersey en forma de cant a la bellesa a Ugly. 

Però la resta, poc a poc i sense que es noti en excés, va caient en una certa llangor compositiva, molt formulàica, i les espurnes de genialitat desapareixen al cap de pocs talls.

A pesar de tot, el disc es pot gaudir força bé, més que res perquè el Jon Bon Jovi serà moltes coses, però no és un dropo que descuida ingredients a l'hora de barrejar la seva recepta exitosa, i l'àlbum és necessari, per descomptat, per a un fan, però segur que no desagradarà a l'oient ocasional.

Viktor Lazlo - Sweet, soft and lazy - The exclusive collection (1990)

La Viktor Lazlo (nascuda Sonia Dronier a França) va gaudir d'un curt període d'èxit (moderat) i reconeixement (per part d'una certa minoria) a casa nostra quan la Rosa Vergés la va contractar per interpretar el paper principal a la seva pel·lícula Boom Boom, incloent-hi en la banda sonora una reinterpretació seva del Ansiedad del Sarabia. La cinta va ser un èxit notable en els circuits alternatius i en els cercles culturals catalans (la quantitat de produccions catalanes que es rodaven llavors era extremadament baixa, i cada pel·lícula que s'estrenava provocava, vulguis que no, una acumulació de patriotisme cultural que va acabar sent molt necessari per poder bastir-hi al damunt no només una indústria cinematogràfica més potent sinó també una identitat cultural que encara necessitava molts reforços i estímuls). I la Viktor Lazlo, que ja duia uns quants àlbums publicats, va treure aquest recopilatori d'alguns dels seus temes més emblemàtics i que havien tingut un cert recorregut comercial a la seva França natal.

Majorment, es tracta de cançons de base pop amb arranjaments i sonoritats jazz per transportar-nos a una mala nit d'estiu, repenjats en la barra d'un bar polsós de parets vellutades i cambrers taciturns, mentre un focus il·lumina un escenari petit on els pocs músics s'amunteguen i una cantant estilosa i de veu dolça i suau, entona algunes notes que s'ofeguen en gots ja mig buits. És com si la Sade hagués canviat els bars dels bons barris per uns de menys elegants, més plens de perdedors. 

Cantant en francès, anglès i castellà, la llangor en la veu de la Lazlo s'encomana, i un es troba escarxofant-se més a la butaca o a la cadira, remenant un whisky (o una Coca-Cola, tant se val; el cas és remenar), i deixant-se gronxar per una calidesa distant que parla d'amors perduts o passats, de diners bruts provinents dels baixos fons, d'escapisme i d'ensonyament, sempre des d'una mirada femenina i lleument reivindicativa i afirmativa.

I així, l'escolta de l'àlbum sencer es fa amb deler, i tot estar enclavat en una tonalitat molt sentimental, hi ha prou varietat entre els talls escollits com per fer que sigui entretinguda i diversa. Un disc ideal per escoltar quan es fa fosc, o quan es vol que es faci fosc més aviat del que toca.

Bobby Vinton - Blue velvet (1990)

Quan el rock 'n roll ja era universal i omnipresent musicalment, el Bobby Vinton va suposar una mena de retorn a l'era pre-Elvis, amb una presència, actitud i catàleg molt de crooner pop, amb arranjaments florits i exuberants, que superaven amb escreix els mèrits musicals de les cançons que copaven les llistes d'èxits i les vendes.

Vinton no va només competir amb elles amb un estil diferent, sinó que els hi va guanyar la partida repetides vegades, copant les mateixes llistes que els grans noms del rock 'n roll dels 60, desbancant o lluitant a cop de colze amb els Beatles pel podi, i deixant un reguitzell sostingut d'èxits al llarg de 20 anys.

La mítica Blue velvet (que el David Lynch es va encarregar de col·locar en un pedestal mític), però també Blue on blue, Mr Lonely, Roses are red, Let's kiss and make up, There! I've said it again, Rain rain go away o Trouble is my middle name són tan sols alguns dels molts èxits que va anar entregant amb insistència, i tots ells hi són presents en aquesta recopilació d'Epic.

El Bobby sempre cantava melangiós, compungit, tristot, com si tots els mals del món li passessin a ell. I el seu estil, de fet, s'assembla molt al que adopta Roy Orbison per representar el paper de perdedor, de descartat, del Senyor Desgràcies a qui tot li passa, i li passa entre laments i arranjaments de cordes exagerats i dramàtics perquè fes més el pes. I el resultat és sempre el mateix: balades o mitjos temps de temàtica amorosa sovint des de la perspectiva de l'abandonat, del cortrencat, del que pateix, del no correspost, i que s'entreguen amb elegància, actitud crooner, vibrato intens i ràpid, i la classe d'algú que vol separar-se dels clixés del rock 'n roll que llavors arrasaven al món sencer. 43 temes col·locats a la llista Billboard, 9 en el Top 10, i 4 números 1, un palmarès molt difícil d'igualar.

Sade - Promise (1985)

El sofistipop de la Sade Adu continua el camí marcat pel seu debut, el preciós Diamond life, jugant les mateixes cartes i insistint en contrarestar l'allau de hits de pop-rock que copaven les llistes d'èxits del moment amb una proposta molt seductora, assequible però alhora prou atrevida com per permetre que els mitjos temps i les sonoritats jazzy puguin deglutir-se fins i tot si un no ha suportat mai els Miles Davis, John Coltrane i companyia.

Tot plegat fa una mica menys d'olor a bar nocturn oblidat en una cantonada i sembla acostar-se a un pop més universal, però manté les senyes d'identitat i no esquiva temes punyents i compromesos, filó que explotarà més obertament en treballs futurs. La Sade continua cantant amb serenor, sense moure un múscul i deixant que la seva figura hieràtica fascini al públic, mentre li canta a cau d'orella i amb veu vellutada.

Van Morrison - Moondance (1970)

És difícil pensar en un disc més icònic que aquest de la història de la música popular que, alhora, no gaudís de l'èxit comercial i la popularitat que els anys li han acabat donant. Perquè el Van Morrison se la va jugar a la carta comercial després del fracàs en vendes del seu anterior Astral Weeks, intentant fer que les seves cançons sonessin més properes, més enganxoses. I, estranyament, no ho va aconseguir de primeres, però sí de segones.

Les vendes de l'àlbum no van ser cap meravella (tot i que van superar les de l'anterior àlbum), per bé que suficients com per salvar el seu contracte amb la productora. Però amb el temps, aquest ball lunar ha acabat convertint-se en un d'aquells discs que apareixen recurrent i insistentment en les llistes discs preferits de la història del rock. I això és degut a diversos motius.

Primer perquè el disc és una barreja fantàstica de gèneres que es fusionen i intercalen sense dificultat, com si fos el més natural del món que el pop convisqués amb el jazz, aquest amb el folk, i ara anem cap al soul i després cap al rock, però passant pel blues i, qui sap?, potser hi posem uns tocs d'influències d'arrels irlandeses. I la barreja funciona, atrapa, fascina, i no deixa passar ni una volta del vinil sense virar i recargolar-se cap allà on un no s'espera.

Però també perquè la veu del Van Morrison fa el que vol. Amb el timbre particular, inconfusible i nassal, el de Belfast puja i baixa, ara gruny, ara fraseja com si fos l'Ella Fitzgerald, ara canta un "lalala" d'allò més juganer, o posa les cordes vocals en mode vellut i t'acarona (com amb Crazy love).

Igualment suma la varietat temàtica però al voltant d'un mateix sentir, molt naturalista, molt de contemplació extasiada del moment, del paisatge, d'una situació concreta, fent que l'escolta quasi voregi la il·luminació ("we were born before the wind / also younger than the sun").

Però ja reblant el clau, allò més determinant, probablement, d'un disc com Moondance, i el que ha fet que esdevingués una de les icones musicals més rellevants de la història moderna, és que les 10 peces que es reparteixen equitativament ambdues galtes del vinil són perfectes en si mateixes, sense alts ni baixos, sense que en destaqui cap molt per damunt de cap altra (i això té particular mèrit si pensem en aquella tremenda varietat estilística), i una producció molt seca i gens exagerada les fa totes, absolutament totes, properes i pròpies, com si te les hagués escrit a tu.

El Van Morrison ha fet molts discs enormes, però cap tan perfecte i sublim com el seu Moondance.

Alanis Morissette - Supposed former infatuation junkie (1998)

Recuperar-se d'un èxit tan massiu com el seu anterior Jagged little pill no ha de ser tasca fàcil. L'Alanis, però, se'n surt amb escreix, esclar, perquè el que la defineix no és només que canti fantàsticament bé i que composi amb claredat i inspiració, sinó que és prou intel·ligent per veure's sempre des d'una certa distància i entendre la seva posició en el món i en el mercat.

Aquesta continuació del seu anterior àlbum funciona igual de bé, a pesar de no comptar amb números tan instantanis com aquell. Però la seva manera de compondre continua essent viva i vibrant, i les seves lletres segueixen sent personals i (in)transferibles, talment com si cantés el seu diari personal, aquell que un/a tanca amb un petit cadenat que es pot trencar bufant, perquè el que importa no és que ningú el pugui llegir sinó que quan ho faci tingui la sensació d'estar fent una cosa prohibida, accedint a l'essència d'una persona molt més complexa del que les aparences poden fer semblar.

Sade - Diamond life (1984)

És aquest un d'aquells àlbums de debut que posa la pell de gallina no només per la seva proposta musical sinó per l'impacte que va tenir en el seu moment. En plens anys 80, l'era de les ràdio-fórmules farcides de temes hiper-produïts, molt digeribles i orientats al consum ràpid, sorgeix un diamant (ja molt polit) que, com solia succeir en els repassos que els DJs feien de les llistes d'èxits, feia de contrapunt, amb la seva elegància i elaborada proposta de jazz-pop. (Per dir-ho d'alguna manera, està en la mateixa categoria que el Orinoco Flow de l'Enya, per posar un exemple d'un altre disc que anava completament a contrapèl de la resta de companys de llistes d'èxits i que, precisament per això, era capaç de guanyar-se l'atenció).

Però el diamant de la Sade Adu no és, simplement, una proposta de sofistipop vellutada i col·locada a dit en l'imaginari popular. El disc de debut de la banda és un artefacte certament sofisticat, però no amanerat ni elaborat químicament en un laboratori. És, just al contrari, un treball de conjunt en què les composicions ja són suficientment madures com perquè una aproximació de tonalitats jazzy en pugui elevar el contingut i no simplement dissimular-lo. L'arrencada del disc és sublim, amb l'Smooth operator, el Your love is king i el Hang on to your love. I a pesar de que la resta del disc ja no manté el mateix nivell d'excel·lència, mai baixa del notable, mai deixa d'oferir peces interessants com Frankie's first affair, Sally o la seva reinterpretació del clàssic Why can' we live together.

Seria el primer d'una bona colla d'àlbums molt notables, plens de temes molt reconeixibles i preciosos, l'arrencada d'una carrera controlada i serena com les seves cançons, i liderada per una frontwoman enigmàtica i fascinant, amb actitud sempre distant però seductora i interessant, que mai va voler explotar única i exclusivament la (indubtable i inherent) vessant sexy de la seva proposta i que es va atrevir, per contra, a entomar temes complexos i problemàtics de la gent del carrer.

Offspring - Ignition (1992)

Sí, el que estava a punt de venir ja s'intueix aquí. Però no, no és un gran disc, ni molt menys un de rodó. És un disc d'uns xavals imberbes armats amb tot el que li cal a un jove per pujar a un escenari i, això sí, amb prou habilitat melòdica com per sobresortir d'entre el milió de bandes que, com ells, miraven d'obrir-se pas al segell Epitaph.

El que havia de venir, esclar, és l'Smash, un dels grans discs del 1994 (i de tota la dècada, i mira que hi ha competència) que, a més, va ser un autèntic èxit a nivell comercial i els va catapultar cap a la fama, seguint una línia molt semblant a la dels seus compatriotes Green day.

Certament, la carrera musical dels Offspring acabaria sent molt menys destacable que la del Billie Joe i els seus companys (i molt menys, també, del que ens havíem fet la idea), però durant uns pocs anys les seves guitarrades i cors per sobre la veu del Dexter Holland coparien les ràdios i creuarien les fronteres del punk per arribar a les llistes més obertes i comercials. I sí, bona part dels ingredients de l'Smash hi són també presents aquí, un disc de punk més abrasiu i menys polit (expressament), més cru i directe, al qual només li falta la inspiració melòdica que arribaria un xic més tard.

En tot cas, alguns temes poden rescatar-se i destacar-se, sobretot perquè mostren aquell desvergonyiment trapella, tenyit d'una certa ràbia que sembla violenta però que no és altra cosa que una via d'escapament per un jovent benestant nord-americà que, a còpia de tenir-ho tot ja ha perdut el desig i busca culpables.