Ryuichi Sakamoto - Merry Christmas, Mr. Lauwrence (1983)

La reputació del Ryuichi Sakamoto, molt probablement, es va començar a gestar a partir d'aquesta composició per a la banda sonora de la pel·lícula del Nagisha Oshima, tot just després de deixar la Yellow Magic Orchestra i el seu electro-pop de sintetitzadors à la Kraftwerk. Abandonà el grup i el seu estil musical, però no pas els seus teclats, als quals continuaria aferrat durant tota la seva carrera, emprant-los aquí per teixir un llenç musical a una història que requeria conjugar amb habilitat dues tradicions, dues mirades i dos mons enfrontats i contraposats, però també deixar alguna escletxa per a l'entesa, per a la comprensió, per a la tolerància mútua.

Així ho feu Sakamoto, armat amb sintetitzadors de tota mena, buscant ja no la barreja d'aigua i oli sinó, justament, el seu acarament, observant què passa en el punt on es toquen ambdós. I el resultat és un molt fascinant exercici musical d'influències orientals i occidentals, basat en unes melodies clares que miren de trepitjar els esglaons compartits d'escales d'ambdues provinences, mentre planegen per damunt d'harmonies d'acords sempre adornades amb alguns elements que o bé embelleixin o bé dissonin.

La sintonia entre imatge i música es revela, doncs, notable, per bé que alguns dels timbres electrònics escollits potser avui en dia ens allunyen una mica de la textura orgànica a què estem acostumats en bandes sonores orquestrals. Però també té el seu mèrit que (amb l'ajut dels seus diversos enginyers tècnics, entre ells el gran Seigén Ono) tota la partitura es recolzi en instruments electrònics. (Sobre això hi ha discrepàncies o dubtes, doncs en els crèdits en Sakamoto apareix com a "instrumentador", sense aclarir quins instruments feu servir; però diversos experts d'oïda molt fina han determinat que molts dels sons que s'escolten en la gravació, per molt que sonin orgànics no són altra cosa que samples). I en tot cas, la presència constant de sons molt orgànics com percussions de fusta o campanetes no deixen de fer d'àncora analògica.

A pesar de la notòria fama del tema principal amb la seva famosa melodia, Sakamoto no n'abusa i no reapareix més enllà de 3 o 4 peces que la recullen. La resta de la banda sonora està formada per música incidental (hi ha fins i tot un tall de 9 segons!, on només se sent una percussió barrejada amb un acord), sovint recolzant la tensió de la vida en el camp de concentració, però sempre habilitat una escletxa a través de la qual es pugui esmunyir el sol. (I en aquest sentit, les quatre peces cantades, incloent-hi el tema Forbidden colours amb la veu del David Sylvian, també hi contribueixen).

En definitiva, un testimoni del voluntariós inici de carrera en solitari d'un dels músics més interessants de finals del segle XX i principis del XXI, on ja es despleguen diversos dels seus recursos expressius després explorats i expandits al llarg d'una carrera generosa i plena de reconeixement global.