Billy Idol - Rebel Yell (1983)

Pop amb base de sintetitzadors, però al damunt hi ha guitarrades rockeres, un cantant amb pinta de punk que sempre aixeca el llavi superior per fer-se el pinxo, i unes lletres sucades amb testosterona innocent i suposadament carregades de sexualitat. Podria no funcionar. Però, ah!, el Billy Idol (i l'Steve Stevens) ho donen tot, s'hi dediquen en cos i ànima, i el seu compromís amb aquest pastitx inequívocament dels 80 és innegable.

Així els riffs de l'Stevens fan de rampa cap al rock des d'una base absolutament pop, lliurant salconduits a aquells oients que ambicionen l'actitud roquera sense sortir d'una certa zona de confort, i poden escoltar tots els hits (que n'hi ha un grapat) a la ràdio.

Que si Rebel Yell ("more!, more!, more!"), que si Eyes without a face (una balada que va endurint-se compàs a compàs), que si ves a saber quins altres senzills, tots ells tallats per un patró similar, però —això sí,— un patró molt bo, fet de vàries teles ben cosides i no només no intentant esborrar les costures sinó destacant-les, donant-les-hi valor per no enganyar a ningú.

Aquest tàndem (cal recordar que l'Steve Stevens no és només el guitarrista del Billy Idol, sinó, molt probablement, el seu compositor principal) ha vingut fent el mateix des de ja fa més de 40 anys, i la fórmula segueix funcionant (per bé que, esclar, al seu públic ja li costa tant aguantar-se de peu com al pentinat cardat de l'Stevens), perquè els ingredients són sòlids i l'entrega és honesta i convençuda.