El protagonista de la trama fictícia del disc és el Devin Dazzle, un jove que s'endinsa en la nit urbana, i és subjecte passiu de totes les escenes en què es veu immers. Perquè les que narren, en aquest àlbum, són les dones. En concret, aquelles que Felix da Housecat anomena les Neon Fever. Són un col·lectiu de dones, perquè pertanyen a una escena, la de la nit urbana, la dels clubs, la dels carrerons foscos al costat d'avingudes llampantment il·luminades amb massa neons. Els seus noms, curiosament, no són mencionades en les lletres dels temes (per què ho haurien de fer?, són elles mateixes les que parlen) sinó en el fulletó del disc.
I els seus noms potser són indiferents, però no els seus respectius rols en aquesta pantomima nocturna. Hi ha dones inaccessibles, seductores (però amb agència, amb les regnes de la seducció en les seves mans), dones perdudes que neguen obsessivament ser prostitutes cibernètiques, i així un ventall ben ampli de dones de la nit.
Així, Felix da Housecat insisteix en la sexualització de les dones en l'escena de club, però ho fa no només donant-les-hi veu, sinó presentant la seva relació amb aquesta condició, de vegades empoderada, de vegades imposada, sempre amb agència, definint-se més enllà d'això, mirant de completar la foto.
I el Devin Dazzle recorre aquestes vinyetes sobre bases sintètiques que retrunyen sense parar, amb baixos rugosos, guitarres distorsionades i teclats rogallosos, sempre proper al ball, al deixar-se anar sota els neons i les glitterballs. El punt obsessiu de la música de ball hi és present, així com els patrons rítmics clavats i numèrics, binaris, exactes i insistents.
El conjunt és un fascinant viatge per una decadència controlada, per una fauna nocturna que aquest cop s'amorra al micròfon, pren la veu, i no deixa de mirar d'explicar-se al llarg de tot el disc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada