La seva perícia es recolza, fonamentalment, en dos pilars. Per una banda, una habilitat per convertir-ho al rock sense fer-ne un gra massa, sense posar-hi més que els polsims necessaris perquè soni a rock, i sobretot per no perdre l'essència del material original.
I per una altra, la tècnica dels intèrprets, ja sigui en instruments contemporanis o pretèrits, ja sigui en la meravellosa i distintiva veu de la Maddie Prior, que tant és capaç de narrar-te un crim en una vila abandonada i sense nom com de semblar una fada que et xiuxiueja a l'orella el secret de la joventut.
I en aquest Storm force ten, l'últim que publicarien en la dècada dels 70 després d'uns anys extremadament prolífics i ja albirant un període de recessió tant de popularitat com de prestigi, li canten a un soldat abatut en combat, a un netejador de xemeneies, a una cambrera que somia de dia en liquidar a tots els seus clients rics, o als convictes a treballs forçats d'una presó britànica del segle XIX. I tot això amb una riquesa instrumental magnífica —com sempre— i, encara més, amb una habilitat aparentment innata per forjar harmonies vocals refulgents (portant-ho al paroxisme en la a capella Sweep, chimney sweep).
No compta, potser, amb algun tema que destaqui com a senzill o com a punta de llança de l'àlbum, i això potser el separa d'obres magnífiques com el Commoners' crown, però l'àlbum es sosté per si sol, fonamentalment perquè la banda és tan sòlida i magnífica que fins i tot un dels seus àlbums menys notables segueix estant molt per damunt de la mitjana de qualsevol altre disc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada