Spyro Gyra - Incognito (1982)

Un dels més reconeixibles exemples de l'smooth jazz (també dit crossover jazz), aquell que no afila les arestes jazz sinó que les llima amb influències del funk i del rock, és el de la banda nord-americana Spyro Gyra, una d'aquelles amb formacions molt mutants però que, fonamentalment, gira al voltant del Jay Beckenstein (saxo) i del Tom Shcumann (teclats i guitarra).

Aquest Incognito no deixa de ser un dels exemples més clars del seu so (aquí, certament, esquivant les sonoritats llatines que sovint tenyien els seus primers àlbums): jazz funk clar i de línies clares, deixant aire entre les notes, mirant de no acumular-ne en excés en les orelles d'oients menys avesats a Coltrane que a Kenny G, per entendre'ns. I la claredat, que no té res de dolent, esclar, li atorga al disc, fins i tot en els seus números de tempo més accelerat, una calidesa diàfana, una proximitat accessible i amable que no està renyida amb la bellesa.

Perquè de bellesa aquest àlbum en va sobrat, i no només en les balades com Harbor nights  o Sueño, sinó també en les peces on el funk pren el protagonisme, com Stripes o Last Exit. Tant se val el tempo, el que importa són les melodies, el retorn d'algunes d'aquestes en forma de vamp o de tornada, alguna cosa a la qual l'oient pugui agafar-se, per no perdre's en un jazz de solos inacabables i desbocats.

Aquí per contra, els solos saben on van, i apunten sempre a una música moderna (moderna dels 80, clar) i urbana, com per passejar per carrers d'una urbs trepidant i sorollosa però fer-ho des d'una certa serenor, com d'algú que s'hi sent còmode i que gaudeix del vagareig intempestiu per carrers i avingudes.

Presents en qualsevol travessa de premis musicals en categories de fusió durant els 70, 80, 90 i fins i tot 2002, la música dels Spyro Gyra podria ser, perfectament, la banda sonora que un necessita quan gaudeix de perdre's en una ciutat inventada i molt menys agressiva del que solen ser.