Herbie Hancock - Round midnight original soundtrack (1986)

Quin cabreig que es va agafar l'Ennio Morricone quan aquesta banda sonora per al film del Bertrand Tavernier va guanyar l'Oscar a millor composició original! Es queixava (i no direm que sense raó) que la partitura del Hancock no era pas original (com demanava el títol del premi) sinó arranjaments de peces preexistents, i que la seva (per a La missió), la del James Horner (per a Aliens) o la del Jerry Goldsmith (per a Hoosiers) havien d'haver estat les guanyadores.

Sigui com sigui, l'exercici del Hancock per musica la història d'amistat entre els mítics Bud Powell i Lester Young es basava en la reinterpretació de clàssics dels jazz amb una formació contemporània però, això sí, ancorada en noms ja mítics. Així, a banda d'ell mateix (cal recordar que el Hancock és un dels teclistes més fonamentals i innovadors de la història del jazz, i que la seva carrera, iniciada amb el Miles Davis, és un exemple de solidesa i evolució perfectament conjuminades) s'envoltà de llegendes com els saxofonistes Dexter Gordon (que és el protagonista del film, de fet) i Wayne Shorter, el baixista Ron Carter, el guitarrista John McLaughlin, el vibrafonista Bobby Hutcherson, el trompetista Freddie Hubbard, la vocalista Lonette McKee o el Chet Baker a la veu i la trompeta. Amb una alineació així és difícil fallar (i hagués estat un crim, d'altra banda, errar amb uns noms com aquests).

Es podria dir, doncs, que el Hancock jugava sobre segur. Però cal reconèixer-li dues coses: a) que els seus arranjaments i disposicions de músics i de versions és molt notable. I b) que sí va voler córrer el risc de comptar amb el Bobby McFerrin ja no per cantar sinó per a fer de... trompeta.

Perquè el McFerrin, llavors gaudint del favor massiu de crític i públic, va agafar (gustosament) l'encàrrec de convertir-se en trompeta per un dia. I no, no volem dir que va agafar una trompeta i es va posar a tocar-la, no. És amb la seva veu que imità el so d'una trompeta amb sordina. El resultat és prou convincent, per bé que li falta la densitat de so que una trompeta sí hagués aportat. Però, ei!, que no es pot dir que no hagi estat un atreviment interessant i força reeixit.

Hancock, en tot cas, recupera vells estàndards del hard-bop com Body and soul, Fair Weather o Rythm-a-ning, alguns Gerswhins i diversos Monks, i amb això la banda sonora va agafant cos i transportant-te als locals polsosos i plens de fum d'una època sovint mitificada que, en tot cas, amagava, com no podia ser d'altra manera, històries d'amistat i de música.