Rosalía - LUX (2025)

La Rosalía és una icona cultural en tota regla, no només per la seva dimensió global geogràfica, sinó també en la musical, doncs els seus àlbums són, cada cop més, batedores hipermodernes de gèneres, estils i pals. 

Si Motomami era un grapat de peces que atacaven la modernitat musical des de diferents flancs, LUX és, per contra, un àlbum conceptual al voltant de la devoció i l'amor (inicialment envers Déu, però aquí cadascú ho personalitza en allò/aquell/aquella que prefereix i que li permet donar-li sentit) en què els 60 minuts de durada es dediquen a passar per la mola influències diverses i aconseguir que allò que podria haver resultat un pastitx de difícil digestió més enllà de les primeres i sorprenents escoltes acabi esdevenint un ens corpori en si mateix. Sí, és un monstre de Frankenstein, però aquell que, al final de la novel·la, entenem que és, en si mateix, més enllà de les seves notòries costures, un ésser viu necessitat de ser tractat en igualtat de condicions.

Estructurat en quatre moviments en què el primer és el més orientat a l'espiritualitat i el darrer al "jo" (és, per dir-ho així, un mini-motomami que clou el disc), la Rosalía desplega amb exuberància el seu talent en la composició i en la interpretació. En la composició perquè, ben acompanyada d'altres músics, és capaç de triturar gèneres i sonoritats per combinar-les amb sentit i fer que 1+1 ≠ 2. Alhora que empra orquestracions per dotar de cos i textures algunes peces, també les usa per convertir-se en ritme, en pulsió, en batec ineludible.

I, esclar, quan la Rosalia es posa a cantar, el món s'atura, i amb ell s'aturen els cors i les respiracions. Ja sigui cantant "de cap" i en un falset intimista i carnós, ja sigui esgargamellant-se o ajustant el seu vibrato per aconseguir l'efecte més dramàtic i poderós, la catalana desplega poder, encant i tècnica impecable.

I en el seu conjunt, recollint el sentir del seu zeitgeist, sent més postmoderna que allò postmodern, cantant en 13 idiomes, barrejant referències clàssiques i erudites amb mems i cultura popular contemporània, LUX és una obra immensa, de mil-i-una capes que s'han d'anar descobrint poc a poc, escolta a escolta, amb la vana esperança d'arribar-li al cor, inaccessible per complex, per dens, per intens i flamíger. Acostar-se a la Rosalía sempre ha estat un exercici de risc, perquè el que desperta en nosaltres no és mera passió o admiració, és devoció, hi creiem, l'adorem, la lloem i la convertim, entre tots i totes, en una deessa postpostmoderna a qui fer ofrenes i que revela en nosaltres tot allò que no es veu en aquell simple mirall en què insistim en mirant-nos pretenent veure-hi alguna cosa amb sentit.