Stanley Clarke - Journey to love (1975)

Si en algun gènere els baixistes han pogut destacar, sortir de la foscor i dels racons a què les bandes d'altres disciplines els relegaven, ha estat en el jazz. I si algun baixista ha donat aquest pas endavant amb estrèpit i contundència aquest és (amb el permís del Jaco Pastorius) l'Stanley Clarke.

Sorgit de les entranyes dels Return to forever del Chick Corea, l'Stanley va embarcar-se en una carrera en solitari amb què revolucionaria l'instrument a partir de la seva experimentació, perícia tècnica i habilitat compositiva. En la primera meitat dels 70 va deixar a tothom bocabadat amb un bon grapat d'àlbums on demostrava la seva habilitat, la seva musicalitat i l'enorme habilitat que tenia per condensar al voltant d'un instrument de veu majorment discreta amb els seus registres baixos unes obres amples i ambicioses, diverses i mutants, experimentals i barreja de moltes influències que van marcar el futur del jazz.

I en aquest Journey to love, com és habitual en una figura del seu calibre, s'envolta d'una colla de músics de primeríssim ordre que no només l'acompanyen sinó que prenen protagonisme en les seves diferents artesanies. Hi ha, per exemple, el Jeff Beck, que apareix en un parell de peces, on hi aboca el seu mestratge, la seva veu inconfusible i el seu funk roent i entremaliat. Però també hi és el Chick Corea, teclista virtuós i mític. I el John McLaughlin, reverenciat guitarrista de la Mahavishnu orchestra.

I aquests només són els "convidats"! Perquè l'alineació que es repeteix en la major part dels temes és de traca i mocador, amb l'Steve Gadd a la bateria, el David Sancious a la guitarra i, sobretot, el George Duke als teclats. Tots ells funcionen com una màquina ineludible que tritura els compassos a cop de groove, de jazz intensíssim, de solos portentosos i de filigranes diverses que mai van soles ni a cercar l'estrellat i el protagonisme, sinó que s'integren en una massa sònica indestructible, molt en particular en el tema que tanca el disc i ocupa la quasi totalitat de la segona galta, un Concerto for jazz/rock orchestra que et farà pensar que així hagués sonat el Jimi Hendrix si hagués abandonat dues de les seves 6 cordes i s'hagués passat al jazz.

A aquesta segona galta s'hi arriba, però, després d'una esplèndida primera, amb 4 peces farcides de preciosismes i moviments inesperats dels diferents instrumentistes, que fan de l'escolta del disc un delit ple de sorpreses i de passatges que et fan desitjar que no s'acabin mai.

Igual que l'Stanley Clarke, aquest disc, junt amb el següent School days, roman com a un punt de no retorn per a un instrument sovint menystingut, i per al jazz en general, en una de les veus més rellevants de finals del segle XX, una que encara té forces per seguir publicant àlbums i tocant en escenaris reduïts per a una selecta minoria de fanàtics de la música més enginyosa que ha parit la humanitat.