La cadena HBO va estar molt hàbil engiponant aquestes "nits en blanc i negre" en què retornaven al Roy a l'escenari. I ho feien assegurant-se d'acompanyar-lo degudament, alhora en què atreien altres potencials nous fans de la seva música: Bruce Springsteen, Elvis Costell, Tom Waits, Bonnie Raitt, JD Souther, T Bone Burnett, Jackson Browne, K.D. Lang, Jeniffer Warnes...
Amb una banda així és difícil equivocar-se, més encara si no passem per alt el respecte i reverència que tots ells dedicaren al Roy, mirant de no treure-li mai protagonisme i convertint-se en meres comparses luxoses. (I aquí caldria tocar-los-hi la crosta als productors, el T Bone Burnett i la Barbara Orbison, per relegar a les tres úniques dones a fer els cors; i quines tres dones!!!!).
El setlist, a més, abraça bona part dels seus èxits més reconeixibles, i hi inclou també —esclar— un parell de peces del seu darrer disc, amb la qual cosa el regal és rodó i indiscutible. Les versions, força ajustades als originals per bé que embellides per més complexos i lluminosos arranjaments (afegint-hi fins i tot algun solo una mica més llarg de l'habitual en alguns casos), sonen càlides, i la veu de l'Orbison sembla seguir funcionant en aquell ampli registre que va des de la quasi guturalitat fins als falsettos més tremends i que voregen la trencadissa.
I, tal com es pot comprovar en el programa de TV, la màgia es desplega amb fruïció davant d'un públic entregat i delerós de poder compartir espai amb una de les més grans veus, en un escenari ple d'estrelles i de galons que contribueixen a fer el catàleg del Roy Orbison encara més memorable del que ja era.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada