Talentós ho era, ja amb 11 anys. Però, esclar, tampoc cal esperar-se que el xaval desplegui tot el potencial que després demostraria tenir, sobretot imposant les seves mans sobre el piano (Connick, no ens enganyem, és un molt decent cantant, un notable compositor, però sobretot és un excel·lentíssim pianista, un de molt dotat, àgil i enginyós, un petit gran geni de les tecles).
I és que posar com a intèrpret principal d'aquest àlbum al Harry Connick, Jr. és, com a mínim generós, quan no una mera estratègia comercial. Perquè el Connick, sobretot, està al càrrec de la secció rítmica, amb el seu piano. I les poques vegades que té l'oportunitat de lluir-se com a solista no deixa de complir i prou. Ei!, que tenia 11 anys, només! Així que, enhorabona i gràcies, i amb això ja fem, que la banda és voluntariosa i ataca diversos clàssics com el Tin roof blues, el Lazy river del Carmichael, el Muskrat ramble del Kid Ory o el Sweet Georgia Brown. I se'n surten, tots plegats. Res per tirar coets, però acaba resultant un disc entretingut i marxós, ple d'energia i ganes, que això sempre es nota. (Però de debò que no calia que el xaval s'encarregués de cantar, amb una forçadíssima veu rogallosa, el Doctor Jazz que obre la segona galta; paraula que no feia falta).
El Harry encara trigaria quasi 10 anys en treure el seu segon àlbum, aquest ja en la seva vintena, havent acumulat moltes hores d'actuacions, compartit escenari amb els grans (James Booker, per exemple, de qui va mirar d'aprendre la seva tècnica pianística) i acumulat la perícia necessària per arrencar una carrera extremadament exitosa que resultà la porta d'entrada al jazz per a molta gent que, de no ser per ell, mai no hagués traspassat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada