The Chordettes - "They're riding high", says Archie (1997)

En la transició del swing vocal de les Andrew Sisters fins a les bandes femenines de la Motown com les Supremes, les Ronettes o les Crystals hi figura aquesta munió de noietes de Sheboygan (Wisconsin) que, encara aplicant alguns arranjaments de les Andrew sobre peces de pop, rock 'n roll i fins i tot soul, van aconseguir una gran popularitat sobretot a partir d'alguns dels seus èxits més notoris i que, encara avui en dia, s'inclouen en qualsevol recopilatori que pretengui capturar l'essència d'una època, la dels 50, on la música va eclosionar a nivell popular com mai ho havia fet anteriorment.

L'Archie Bleyer, el director musical d'un popular programa de TV que havia contractat a les Chordettes per actuar-hi, hi va veure molt de potencial, en aquest grup vocal angelical capaç d'atacar qualsevol peça i tornar-la dolça i accessible per al públic blanc. (Tan clar ho va veure que fins i tot es va casar amb una d'elles). I així, la Dorothy Schwartz, la Janet Ertel, la Carol Bushman i la Jinny Lockard (alineació inicial, posteriorment alterada amb diversos canvis i substitucions) s'enrolaren en un trajecte curt (es van separar al 1962) però molt intens i farcit d'èxits com Mr. Sandman, Lollipop, No other arms, no other lips, Zorro o Never on Sunday.

El seu títol més reconeixible, el Mr. Sandman, és l'epítom de la seva música i de les seves habilitats. S'enceta amb un arpegi a vàries veus que aconsegueix sonar cristal·lí, com si algú estigués resseguint la vora d'una copa de xampany amb el dit lleugerament humit. Però a poc que es supera la intro, una base d'allò més rock 'n roll les porta cap a terrenys més ballables, més marxosos... més rock 'n roll, en definitiva.

Li infereixen, a més, un toc juganer, força infantil, que el fa accessible a totes les edats. Però no s'estan, alhora, de demanar-li a aquest transsumpte de Morfeu (no fos cas que els nord-americans es basessin en un personatge mitològic o de tradició europea abans que inventar-se'n un que faci exactament el mateix!) personatge màgic que ordena i serveix els somnis, que les hi portin un xicot ben plantat, "amb llavis de rosa i trèvols", per acabar amb les nits solitàries. La barreja qualla: innocència sexual, suficient per als teenagers, tolerable per als pares i mares de l'època, segurament esvalotats pels malucs de l'Elvis o els crits del Little Richard.

I en aquest recopilatori un no només pot trobar un ventall molt ampli del seu catàleg (que inclou els seus millors anys) sinó també aquell evolucionar dels temps musicals de la dècada dels 50, amb un inici més swing, una progressió més rock 'n roll i doo-woop, i un trajecte final ja flirtejant amb el soul, en un curiós retrat temporal d'un grup entranyable i ple de delicadeses musicals que van més enllà dels dos grans èxits que s'han gastat de tant incloure'ls en qualsevol recopilació o banda sonora.