Genesis - Selling England by the pound (1973)

Un títol que refereixi a "vendre's la pàtria per una lliura" pot sonar a patriòtic, a ranci imperialisme britànic, a voler preservar una imatge caduca d'una suposada grandesa. Però els Genesis, en un dels seus treballs més mítics i memorables, converteixen aquest cant a la decadència britànica en una protesta contra els nous temps —ràpids, fugissers, superficials, desproveïts de qualsevol element accessori i no productiu— amb una música lliure i enginyosa que sorprèn a cada cantonada, a cada revolt, a cada compàs.

Teixida a base de vinyetes fragmentades, de petites panoràmiques al voltant de personatges diversos (un jardiner que es conforma i prefereix una vida senzilla, un amant abandonat, pinxos de bandes de barri, consumidors desbocats o, fins i tot, el Romeu i la Julieta) que deambulen per una Albió que s'ha abandonat a la modernitat i al consum, que ha mudat la pell, oblidant-la en el camí, com si molestessin el bagatge i la tradició, la pausa i la contemplació, la bellesa i allò que és, inicialment, fútil.

I ho fa a base d'un desplegament musical inusitat, ampli i generós, que aboca sobre el llenç de l'Anglaterra dels 70 un prog rock creatiu i entregat a cinc músics talentosos com pocs. El Peter Gabriel, com a solista principal, lidera la banda ambla seva veu sempre expressiva i donada a interpretar amb delit els personatges en la pell dels quals es fica. El Mike Rutherford i el Phil Collins s'encarreguen de la secció rítmica, buscant el seu espai i —sobretot en el cas del baix del Rutherford— fent que les peces cavalquin més que caminin. El Tony Banks, descomunal com sempre, habita la zona franca que es dibuixa entre enfortir el ritme i l'expressivitat dels passatges més melancòlics. I el Stephen Hackett, la darrera addició de la banda per substituir l'Anthony Phillips, s'emporta els moments més memorables del disc amb riffs i solos desbocats però fàcilment reconeixibles i que se t'arrapen a poc que et descuides.

I és que aquesta banda, com una mena de taronja mecànica, funciona mil·limètricament, com un rellotge ajustat amb precisió. Deixant-se portar per la llibertat que alhora la dècada dels 70 i el gènere en què tothom els ubicava (fins aquell moment eren considerats uns mers aspirants a Emerson, Lake and Palmer, a Jethro Tull, a Pink Floyd), i recolzant-se en una certa laxitud per part del segell Charisma per trobar la inspiració, els Genesis van poder explorar amb la calma necessària per distingir els grans d'or de la sorra, i sobre ells van bastir una obra gegant i tentacular que no només és creativa i imaginativa, sinó que és musicalment memorable, amb un grapat de temes que posseeixen cadascun diversos moments molt inspirats, ja siguin tornades enganxifoses, ja siguin solos melòdicament precisos i que et fan llevar de la cadira.

Talment com ells mateixos denunciaven l'any 1973 al respecte de la seva Anglaterra natal, també la decadència de la música popular manllevà de les nostres oïdes obres tan originals i lliures com aquesta, on la mateixa melodia no es repeteix dos cops, on el mateix vers no s'inculca a base de tornades insaciables, on cada compàs s'obre davant nostre per oferir-nos nous camins musicals que recórrer.