De l'escena punk en van sortir moltes bandes, però cap tan particular com aquesta, formada majoritàriament per un trio (guitarra, baix i bateria) que, partint de la velocitat elèctrica del gènere però obviant-ne tota la seva càrrega política i nihilista, el portava al terreny de la paròdia i el riure fàcil.
Aquí hi ha senyors a qui els hi fan pudor els peus, nens obsessionats amb les tortugues ninja ("he's turtlely crazy!"), turistes low cost emprenyats perquè Egipte els ha decebut ("the sphinx stinks!"), la víctima de xinxes en un llit ple de molles. Però també acudits senzillots, algun eructe i molt riure ximplet.
Però compte, perquè la sang punk no es dilueix en alcohol tan fàcilment, i als Toy dolls els hi queda espai en el disc (les cançons solen durar dos minuts justos) per a la crítica social, ja sigui per denunciar el patriotisme a We quit the cavalry, els rics que evadeixen impostos a The Coppers Copt Ken’s Cash! (basada en un personatge real, el Ken Dodd), els borratxos de pub a Frankie's got the blues, els maltractadors (perseguits pel fantasma de la seva dona assassinada) a Rodney's memory o, fins i tot, una reflexió sobre una generació —la seva— perduda en l'Anglaterra de la Thatcher a Back in '79.
I tot això a un ritme frenètic, amb una dinàmica incessant, la guitarra de l'Olga brollant riffs enginyosos i juganers sense parar, i unes ganes de fer festa que no te l'acabes. Certament, la veu del mateix Olga, amb aquell timbre insofrible pot acabar carregant, així com els cors de borratxos que entonen les tornades. Però el conjunt és divertit i, alhora, engrescador, sobretot gràcies a la pirotècnica veloç de la guitarra.
No és música seriosa. Ni ho pretén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada