I tenia, probablement, bona part de raó, sobretot perquè —com també reclamava— mai no li havien atorgat cap premi fins llavors (li concedirien, honoríficament, quatre anys més tard). Ell va ser el primer gran frontman del rock, un paio exagerat, vestit de la forma més estrafolària possible, que no eludia els gestos sexuals i provocatius, i que, sobretot, conjurava, condensava i canalitzava una energia desbocada i roent, que s'encomanava en tothom que l'escoltava.
Els seus primers anys (1957 i 1958) van ser els més prolífics i exitosos, acumulant senzills que feien trontollar les ràdios: Tutti frutti, Long tall Sally, Keep a knockin', By the light of the silvery moon, Good golly, Miss Molly, Lucille... la llista no s'acaba mai. Va entregar èxits eterns del rock 'n roll a dojo en els seus dos primers àlbums, i a partir de llavors, a pesar de no poder tornar mai a competir pel tron que mereixia (ja havia arribat l'Elvis i tots els seus imitadors que, evidentment, en realitat imitaven al Little Richard) va continuar vivint de la música però, sobretot, mantenint el seu estatus d'icona excèntrica i salaç.
El llegat musical i icònic del Little Richard és d'un valor incalculable. Les seves influències es perceben en una miríada d'artistes posteriors que van mirar, d'una manera o d'una altra, de mostrar-se tan segurs damunt l'escenari, d'interpretar amb aquella fúria i aquella sexualitat roent i exhibicionista o, simplement, de compondre himnes eterns, fins i tot quan la lletra deia "Tutti frutti, oh rootie" o "a wop bop a loo bop a lop bom bom". S'ha de tenir una gran personalitat per endossar-li a la història del rock 'n roll un dels seus temes més mítics amb una lletra així.
El 2020 el Richard ens va deixar orfes de rock 'n roll, i llegà en els 70 anys de música que el van seguir des dels seus inicis, un tresor que caldrà conservar i treure-li la pols cada cert temps per evitar que caigui en l'oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada