Jordi Sabatés - Tot l'enyor de demà (1976)

És a punt de fer 4 anys del traspàs d'un dels músics catalans més superlatius (i, alhora, menys coneguts pel gran públic), el pianista Jordi Sabatés. L'any 1976, superades les seves col·laboracions amb el grup Jarka i amb molts altres músics catalans (Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Tete Montoliu, Toti Soler, etc.) i amb un grapat d'àlbums a la butxaca, s'embarca en un projecte musical preciós i delicat, amb una banda generosa en nombre i en talent.

El to és melangiós però deixant que llueixin petits reflexos d'esperança. Nogensmenys el títol ja sembla anticipar-se a una pena que encara no ha vingut, signe inequívoc del moment en què el disc s'enregistra, just després de la mort del dictador. I sovint, al llarg del disc, les melodies semblen flotar, com dents de lleó que algú hagués bufat, però mai no semblen volar amb llibertat, amb independència, sinó amb una gravetat que les frena i relliga, que les hi recorda que són, en realitat presoneres, talment com la cultura catalana ho havia estat en els darrers 40 anys.

Un magnífic exemple d'això és Ballarines mecàniques, una peça que combina la delicades del piano i les flautes (del TT Matutano) amb sobtades arrabassades conjuntes que es desboquen i atropellen aquelles melodies fràgils. Però també succeeix, en una altra mesura i amb una altra forma, a l'evocadora Tot l'enyor de demà o a Sa hora baixa.

La primera galta la completa un preciós homenatge al Toti Soler (bateria present en la banda que acompanya al mestre) on el Sabatés en solitari al càrrec de piano, orgue i moog, teixeix unes melodies encavalcades sobre textures sintètiques i tel·lúriques delicioses i bellíssimes.

La segona galta, però, ja arrenca en una altra clau. Les melodies fràgils i delicades semblen desaparèixer i el conjunt sencer (amb l'addició del mític Tete Montoliu al piano elèctric) s'embarca en una croada musical cap al prog rock més elèctric (on el Ricard Sabatés, germà del Jordi, dóna mostra de la seva habilitat navegant entre les sis cordes). Son tan sols dues peces, una obertura magnífica (titulada, justament, Obertura) i espaterrant, i un tema llarg (Annesa)i de tall jazzístic, on el piano del Jordi pren bona part del protagonisme i es deixa anar per damunt d'una banda sòlida que també troba el seu espai entre els solos del mestre.

És un disc enorme, ple d'inspiració que sembla brollar de diferents fonts però que conflueix en un mateix riu musical que sembla estar lluitant constantment per fer-se un lloc al món, per escapar d'unes cadenes que semblen tenallar-lo i contenir-ne el cabdal. D'aquesta tensió magnífica sorgeix aquest preciós Tot l'enyor de demà.