I se sabia que, a banda d'aquelles que havien acabat formant part d'alguna escena, hi havia un munt més de material que la banda havia estat gravant mentre esperaven el seu torn per participar com a actors en alguna escena. D'aquí, doncs, això de "la banda sonora perduda".
Finalment, al 2024 veu la llum un projecte de molts anys en què es va mirar de rescatar aquestes peces del bagul dels records. I el resultat és aquesta magnífica edició, remasteritzada i editada amb cura i profusió d'explicacions, que entrega un total 19 temes fabulosos que ens mostren a una banda en el seu moment més dolç, i amb un repertori ple de reinterpretacions de clàssics que van des del John Hiatt fins al Little Richard, passant per Willie Dixon, els Doors, la Creedence Clearwater Revival, el Bob Dylan, el Hendrix, el Chuck Berry o els Cream, tots ells entregats amb la passió i desbocament a les 6 cordes habituals en el Jeff Healey.
Certament, algunes peces sonen poc arranjades (cal recordar que no estaven pensades per ser publicades, i d'algunes no n'existeixen ni els màsters), potser imperfectes, amb solos que de tant en tant s'esgarrien, o una certa manca de cos en els baixos, però és que el tresor que per a un fan de la banda suposa una troballa com aquesta és més que suficient per obviar totes aquestes petites limitacions.
Algunes de les peces ja havien estat publicades en discs posteriors de la banda (com Angel o Confidence Man) però aquí en tenim versions lleugerament diferents però igual de degustables, amb petites variacions que els més intrèpids analistes segur identificaran.
S'hi inclou, a més, la molt excitant Knock on wood en el mateix format que apareix en el film, és a dir amb la col·laboració de l'actriu Kathleen Wilhoite a la veu, transportant de nou a l'oient cap al film, en un trajecte que segurament ha fet molts cops en el sentit contrari, de la pel·lícula a la música.
Completat amb unes notes interiors molt generoses i plenes de testimonis del mateix Jeff Healey o del Joe Rockman (baixista de la banda) però també del Patrick Swayze o del Rowdy Harrington (director de la pel·lícula), contextualitzant ja no només el treball de recuperació, sinó centrant-se en la gestació de la música en el set de rodatge, en la impressió que generava en l'equip de rodatge el tenir una banda pròpia que els hi amenitzava les esperes i, en definitiva, venint a conservar i ampliar el llegat d'aquest mag de la guitarra que va desaparèixer massa d'hora a pesar d'un corpus sòlid i fascinant que compta amb una enorme multitud de fans que ara poden gaudir, a més, d'un últim regal tan insospitat com desitjat durant molt de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada