Yellowjackets - Politics (1988)

Sovint l'etiqueta de smooth jazz ha comès dos pecats imperdonables. El primer, acollir sota el seu paraigües coses tan distintes i incomparables com el George Benson, el Kenny G, el Ronny Jordan o el David Sanborn. I en segon —i molt probablement com a conseqüència de l'anterior—, esdevenir un adjectiu de menyspreu davant d'expressions jazzístiques suposadament més elevades, més dignes, més intel·lectuals i valuoses.

I la demostració palpable d'ambdós errors són els Yellowjackets, una banda formada al voltant del guitarrista virtuós Robben Ford (que només va ser amb ells durant dos àlbums) i que ha fluctuat sempre al voltant de diversos gèneres, sempre ancorats en el jazz, guanyant-se una altra d'aquelles etiquetes dubtoses, la de crossover jazz. I un dels millors exemples de l'habilitat de la banda (aquí quartet) per escapar d'etiquetes massa estretes és aquest Politics, una amalgama de jazz, esclar, però també de melodies pop, bases rock, i funk roent a dojo.

El Russell Ferrante als teclats sembla portar la veu cantant, però el Mark Russo al saxo és qui s'emporta la majoria dels solos i protagonisme, mentre el Jimmy Haslip i el William Kennedy s'encarreguen de la secció rítmica al baix i la bateria. I en aquesta disposició transiten per aproximacions diverses, que tot s'hi val en la música, i pendulen des del pop-rock de Local hero (res a veure amb el Mark Knopfler) amb un leit motiv ben distintiu i molt d'aire entre les notes per deixar lloc als oients menys avesats a la verborrea del jazz, fins al funk de Foreign correspondant, amb les seves petites descàrregues estridents sobre un baix tot misteriós, passant pel post-bop d'Oz, Downtown o Tortoise & the hare.

Un disc, en definitiva, excitant i polimorf, que fluctua amb l'habilitat tècnica dels quatre músics entre paisatges canviants regalant una escolta generosa i amb moltes estones de gran inspiració, en un conjunt difícilment etiquetable.

I parlant d'etiquetes, el disc s'emportà el Grammy d'aquell any a Millor disc de jazz fusió (perquè el Pat Metheny, habitual guanyador de la categoria no havia tret disc).