No ens malentenguem: Aquí segueix havent-hi música sintètica, força robòtica en la seva expressivitat, i els temes són els mateixos, recurrents i obsessius. Però ja trepitjant els 80 i havent plantat la llavor del que acabaria dominant les llistes d'èxits mundials (de Depeche Mode a Eurythmics passant pels Duran Duran), el Gary va evolucionar les seves composicions per fer-les, primer de tot, menys orientades al hit; i segonament, més treballades, millor arranjades, estructuralment més complexes i variades.
El resultat és un disc que no entra amb tanta facilitat com els anteriors, però que es degusta amb fruïció a poc que s'hi pari l'orella. Molt més obscur que els anteriors, més descoratjador —temàtica i musicalment—, amb molts passatges ja no només instrumentals sinó fins i tot eteris, quasi-còsmics, Dance és un altre catàleg de la buidor humana en temps tecnològics, del desencís i la impossibilitat de definir-se, de les màscares públiques i privades, de la dificultat d'establir lligams humans i retenir-los, recol·lectats amb la minuciositat d'un entomòleg —això sí, un de cibernètic—.
Hi ha estones en què un creu estar escoltant alguna cara B dels Duran Duran, o algun passatge dels Depeche, però és un miratge. Primer de tot perquè no existien quan el Numan componia aquestes peces, però segon —i més important— perquè de Gary Numan només n'hi ha un, i la seva individualitat no es negocia, gestant una carrera ja molt llarga i persistent, i que es resisteix a acceptar que els seus temps han passat. Perquè aquests temps actuals són fruit —entre d'altres, esclar— del Gary Numan. I perquè els temps actuals també es poden explicar amb claredat amb aquestes descàrregues electròniques, amb aquesta música sintètica i extracorporal que ens defineix molt més del que ens agradaria acceptar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada