Electric Light Orchestra (ELO) - Time (1981)

Hi ha barreges i barreges. Algunes funcionen millor que d'altres, esclar. Un diria que la clau està en els ingredients (que siguin de qualitat), i que un s'hi pot encomanar per tal que el resultat sigui millor. Però ja ho deia una gran filòsofa del segle XX, la Guillermina Motta: la clau està, de fet, en remenar bé, que així la barreja surt més bona.

I aquí el Jeff Lynne i la seva ELO passen per un mercat molt suculent, sense dubte, i arrabassen amb ingredients dels Beatles, de l'Alan Parsons o dels Toto. Fins i tot sembla que s'avancin a un dels seus projectes futurs, el de produir-li el disc pòstum al Roy Orbison, de tant que sona al Mystery Girl, vuit anys posterior. Però més enllà dels ingredients, el que és bona és la cuina, la barreja, la sacsejada de la coctelera.

Perquè els elements encaixen com a peces d'un trencaclosques encara per inventar, amb l'alegria i lleugeresa dels primers Beatles, la superproducció del Parsons o les harmonies vocals dels Toto, i un sentit de l'espectacle completament tenyit d'una pàtina de hipertecnificació futurista, tant en la temàtica d'algunes peces com en la sonoritat, plena d'efectes de so i sintetitzadors que no s'amaguen ni dissimulen.

El disc s'obre amb una meravella com Twilight, una canonada de purpurina i brilli-brilli musical que se t'emporta en una muntanya russa rocambolesca i plena d'artificis emocionants i efectius. Però l'acompanyen altres peces magnífiques: la balada còsmica que és Ticket to the moon, la corejable Way life's meant to be, el single Hold on tight, o l'acudit magnífic que és Yours Truly, 2095 (He conegut a algú com tu / fa tot el que tu fas / però és una IBM).

Arranjat tan exageradament com sempre ens té acostumat el Lynne, l'embolcall sonor d'aquest Time és un regal per a les orelles, un salt temporal a uns inicis de dècada dels 80 en què la major part de la música que acabaria sonant per la ràdio seria molt menys interessant que aquest poti-poti reeixit de la ELO.