Jethro Tull - Aqualung (1971)

Catapultant-los a l'estrellat del rock progressiu, aquest Aqualung roman com una de les peces fonamentals de la música popular del segle XX. I ho fa recolzant-se en un treball minuciós en tots els departaments, mostrant ja no només una gran ambició creativa sinó també l'habilitat de teixir un espès llenç musical damunt del qual els Tull hi vessen un àlbum de família de la societat britànica del moment.

Hi desfilen prostitutes massa joves, vagabunds sense llar, fills que abandonen els pares a residències, i tot un seguit de personatges que renuncien als valors (cristians) que professen denunciant la veritable arribada de la modernitat, aquella que no es produí a través de l'adveniment de la tecnologia sinó mitjançant el gir individualista que redireccionà totes les mirades cap als propis melics.

I per fer-ho, els Jethro Tull s'empesquen un so que està en l'encreuament de molts camins, des del rock fins al folk, amb totes les barreges i mutacions necessàries per fer d'aquest àlbum quelcom d'inimitable i irrepetible. Les guitarres troben riffs pesants i memorables, l'Ian Anderson escup bufades violentes i molt enginyoses dins la seva flauta solista (on s'és vist, una flauta solista en el món del rock?!!?!), i la secció rítmica no para d'omplir els passatges amb arranjaments i fills variats i creatius.

Què més li pots demanar a un disc? Potser —per ser del tot francs— se li podria demanar que la veu solista tingués més cos, més presència, que no expliqués les lletres amb tan poca afecció; però això potser desfaria l'encanteri, qui sap?