20 de desembre 2025

Yanni - Out of silence (1987)

La diferència entre el Yanni i la resta de músics que, al llarg dels anys 80 i 90, s'enquadraven —volguda o forçadament— en el gènere de la New Age (un dels gèneres més amplis i diversos de qualsevol catàleg musical) rau en què el grec va saber impregnar la seva música sintètica d'una qualitat elevada, quasi d'alta cultura, a base de pensar en gran, però no en clau futurista com el Jean-Michel Jarre i els seus jocs de llum, sinó musicalment.

El grec va tenir molt clar des dels inicis de la seva carrera que la seva música emularia la grandiloqüència de la clàssica, però sense recórrer a a) imitar instruments analògics amb els teclats, ni b) atrevir-se a parlar de simfonies, sonates ni res massa acadèmic (la seva formació, de fet, era autodidacta). El resultat ha estat una carrera extremadament exitosa a base de fer la seva música instrumental un xic més accessible i memorable que la dels seus coetanis, menys eteri i místic que el Kitaro, menys obvi i oblidable que els projectes conjunts del Chris Spheeris i el Chris Voudouris.

Dotant a les seves peces d'un dinamisme excepcional (ara cap aquí, ara cap allà, ara una percussió tronadora, ara un piano expressiu, ara uns sons inorgànics que fan cavalcar el tema, ara unes textures plenes d'aire), escoltar amb atenció qualsevol treball del Yanni és gaudir a cada compàs de girs lleugerament inesperats que, però, acaben tornant en un moment o un altre per fer-les reconeixibles.

Justament, els seus leit motivs són molt presents en quasi totes les seves peces, i l'oient no pot més que deixar-se portar fins a la següent irrupció del passatge que ja coneix i al qual, a més, Yanni sap conduir la seva música perquè generi una sensació d'alleujament.

Aquest Out of silence, tercer àlbum del grec, entrega un grapat de peces madures i lluents, plenes de motius força inspirats però, sobretot, d'una sorprenent capacitat de dinamisme, movent les peces d'una banda a l'altra sense perdre mai la força ni l'empenta, i no deixant mai que un tema caigui en l'anodí o l'insubstancial. Ja sigui amb la fantasiosa The mermaid (un dels temes més evocadors i de tempo més baix), amb la trepidant Street level, la potent Within attraction o la clara i ordenada Standing in motion, el Yanni desplega el seu arsenal sonor recolzat amb vivacitat pel Peter Baumann, ex-Tangerine Dream, amb una brillantor i un color inusitats en aquest subgènere de la New Age.


Electric Light Orchestra (ELO) - Time (1981)

Hi ha barreges i barreges. Algunes funcionen millor que d'altres, esclar. Un diria que la clau està en els ingredients (que siguin de qualitat), i que un s'hi pot encomanar per tal que el resultat sigui millor. Però ja ho deia una gran filòsofa del segle XX, la Guillermina Motta: la clau està, de fet, en remenar bé, que així la barreja surt més bona.

I aquí el Jeff Lynne i la seva ELO passen per un mercat molt suculent, sense dubte, i arrabassen amb ingredients dels Beatles, de l'Alan Parsons o dels Toto. Fins i tot sembla que s'avancin a un dels seus projectes futurs, el de produir-li el disc pòstum al Roy Orbison, de tant que sona al Mystery Girl, vuit anys posterior. Però més enllà dels ingredients, el que és bona és la cuina, la barreja, la sacsejada de la coctelera.

Perquè els elements encaixen com a peces d'un trencaclosques encara per inventar, amb l'alegria i lleugeresa dels primers Beatles, la superproducció del Parsons o les harmonies vocals dels Toto, i un sentit de l'espectacle completament tenyit d'una pàtina de hipertecnificació futurista, tant en la temàtica d'algunes peces com en la sonoritat, plena d'efectes de so i sintetitzadors que no s'amaguen ni dissimulen.

El disc s'obre amb una meravella com Twilight, una canonada de purpurina i brilli-brilli musical que se t'emporta en una muntanya russa rocambolesca i plena d'artificis emocionants i efectius. Però l'acompanyen altres peces magnífiques: la balada còsmica que és Ticket to the moon, la corejable Way life's meant to be, el single Hold on tight, o l'acudit magnífic que és Yours Truly, 2095 (He conegut a algú com tu / fa tot el que tu fas / però és una IBM).

Arranjat tan exageradament com sempre ens té acostumat el Lynne, l'embolcall sonor d'aquest Time és un regal per a les orelles, un salt temporal a uns inicis de dècada dels 80 en què la major part de la música que acabaria sonant per la ràdio seria molt menys interessant que aquest poti-poti reeixit de la ELO.