El grec va tenir molt clar des dels inicis de la seva carrera que la seva música emularia la grandiloqüència de la clàssica, però sense recórrer a a) imitar instruments analògics amb els teclats, ni b) atrevir-se a parlar de simfonies, sonates ni res massa acadèmic (la seva formació, de fet, era autodidacta). El resultat ha estat una carrera extremadament exitosa a base de fer la seva música instrumental un xic més accessible i memorable que la dels seus coetanis, menys eteri i místic que el Kitaro, menys obvi i oblidable que els projectes conjunts del Chris Spheeris i el Chris Voudouris.
Dotant a les seves peces d'un dinamisme excepcional (ara cap aquí, ara cap allà, ara una percussió tronadora, ara un piano expressiu, ara uns sons inorgànics que fan cavalcar el tema, ara unes textures plenes d'aire), escoltar amb atenció qualsevol treball del Yanni és gaudir a cada compàs de girs lleugerament inesperats que, però, acaben tornant en un moment o un altre per fer-les reconeixibles.
Justament, els seus leit motivs són molt presents en quasi totes les seves peces, i l'oient no pot més que deixar-se portar fins a la següent irrupció del passatge que ja coneix i al qual, a més, Yanni sap conduir la seva música perquè generi una sensació d'alleujament.
Aquest Out of silence, tercer àlbum del grec, entrega un grapat de peces madures i lluents, plenes de motius força inspirats però, sobretot, d'una sorprenent capacitat de dinamisme, movent les peces d'una banda a l'altra sense perdre mai la força ni l'empenta, i no deixant mai que un tema caigui en l'anodí o l'insubstancial. Ja sigui amb la fantasiosa The mermaid (un dels temes més evocadors i de tempo més baix), amb la trepidant Street level, la potent Within attraction o la clara i ordenada Standing in motion, el Yanni desplega el seu arsenal sonor recolzat amb vivacitat pel Peter Baumann, ex-Tangerine Dream, amb una brillantor i un color inusitats en aquest subgènere de la New Age.
