Atención Tsunami - Vltra (2019)

Qui diu que no es fan discs compromesos, en ple segle XXI? I qui diu que no es pot fer política combinada amb la festa i el ball? (Al cap i a la fi, tal com NO va dir l'Emma Goldman, "si no puc ballar-la, la teva revolució no m'interessa"). Doncs sí, i tant que es pot.

Ho fa aquest quintet madrileny de nom tremend que sona a advertència, quasi a amenaça. I la compleixen, l'amenaça, a cop d'uns ritmes ballables molt intensos travessats per unes lletres a mig camí entre la broma lingüística i la denúncia irònica. Passa, per exemple, amb la catalítica Patrones, que arrenca amb un "Dios es minero / Dios juega a los datos" per relatar l'adveniment d'una nova divinitat, la del big data, la del control, la de l'asèpsia d'una vida computeritzada al mil·límetre. Però passa també amb aquesta oda a suar la samarreta i cremar les pistes com a èxtasi, com a catarsi, que és Fluye hiena: s'inicia amb un "lo primero, por supuesto, es dejar de pensar" o, més endavant, "Me pasan una nota / Es un aviso importante /El mundo se acaba mañana".

Però l'exemple definitiu del què signifiquen els Atención Tsunami amb el seu magnífic Vltra és Astray. El títol, per descomptat, ja dóna pistes (Millán Astray, creador de la Legión Española i amic íntim de Franco), sobretot si es compara amb el que, diu la banda, que havia de ser el seu títol originàriament: Fuerza Nueva. Fan servir samples de l'Árias Navarro començant a anunciar la mort del dictador, o, fins i tot, de l'Albert Rivera. Tots dos diuen el mateix: "Españoles". Els separen quaranta anys, però els Atención Tsunami els volen acarar per demostrar la seva teoria: estem igual. Han canviat les marionetes, però el seu text segueix sent el mateix. "Oigo voces de ultratumba", "Se me hinchan las banderas / las fronteras y los lazos / y despierta el buitre que hay en ti". Aquí no s'escapa ningú.

Que ho expliquin tot mig en broma mig seriosament, mig en música ballable i en rock robust, no li treu substància al resultat. La forma no va en detriment del fons. I, si de cas, que se'n vulguin fotre de coses serioses no fa altra cosa que explicar la certa desídia que oneja als vents que bufen d'arreu.

Els versos transcorren dictats per la veu de l'Álvaro Marcos, rotllo spoken word, embrancats en riffs obsessius de baix, de guitarra i també de teclats. La conjunció funciona, i és corpulenta, implacable. Com un tsunami. La profunditat sonora és, a estones, aclaparadora, amb uns crescendos puntejats amb moments de calma en els que recuperar el control, però un cert aire de disbauxa esbojarrada solca els vuit talls d'aquest Vltra. Perquè aquí hi ha festa, i molta. Però una cosa no treu l'altra, que potser ballar sigui l'únic remei contra un panorama desolador. Al cap i a la fi, "todos llevamos dentro / un gran grito pendiente".

La millor botiga de discs a Múnic?

Per respondre a aquesta pregunta caldria, primer de tot, haver vist totes les altres, cosa que no he fet. Però en tot cas sí que us puc garantir que Dock's CD-Börse és un tros de botiga absolutament espectacular amb una selecció quasi infinita de CDs i vinils de tot tipus i gènere.

Es troba a l'Aventinstrasse nº 8, a 5 minuts de la Marienplatz, i en un barri ple de bars fantàstics, molts d'ells amb actuacions en directe. Obren de Dilluns  Dissabte de 12:00 a 20:00 i qui s'hi atansi trobarà un paradís de música en diferents formats. L'entrada ja és força llaminera, doncs ja acull una bona pila de vinils de rock, pop, jazz i electrònica.

Però el veritable tresor de la botiga la trobem en travessar una petita porta amagada al final del primer pis, en un racó, que ens du a unes escales.

Unes escales que ens duen a un soterrani en el que s'hi troba la secció de CDs. I l'espai és enorme i molt ben arranjat, amb seccions diverses que inclouen la molt necessària de "música alemanya".

Amb preus que van des dels 2,5€ fins als 10'5€, s'hi pot trobar de tot i firar-te a gust amb les seves gangues d'ocasió. Difícil no marxar d'allà carregat.

King Crimson en directe al Coliseum (12/7/2019)

Foto: Pedro Plaza Salvati

Se'm fa difícil imaginar una nit de rock més perfecta que aquella en la que el Robert Fripp va portar a Barcelona la seva actual formació dels King Crimson (la seva mutabilitat és ja marca de la casa, per bé que diversos membres han anat i tornat en diverses ocasions). Perquè —en primer lloc— la potència dels set músics sobre l'escenari és in-qües-tio-na-ble: el mateix Fripp dirigint la funció amb els seus arpegis impossibles a la guitarra i al mellotron; el Tony Levin (membre mític d'una de les seves etapes més fascinants) desenfundant diversos baixos; el Jacko Jakszyk (antic fan de la banda que, després de molt insistir, va ser convidat a formar-ne part) a la guitarra i a la veu (molt encertada, veritablement molt evocadora en els moments de protagonisme); el Mel Collins al saxo i la flauta; i davant, com a carnassa per al públic més afamat, tres bateries, Gavin Harrison, Pat Mastelotto i Jeremy Stacey, crivellant la platea implacablement, en un joc percutiu absolutament aclaparador.

Però també —en segon lloc— perquè el repertori del rei carmesí és ja no només intensíssim sinó també perfectament actual. El seu flirteig amb el jazz sempre va estar allunyat de la vessant còsmica del rock progressiu dels Pink Floyd i companyia i la seva gosadia experimental sempre va anar dues dècades per davant de tothom. Arribat el segle XXI, la seva música sona contemporània (quan no futurista, encara futurista). Perquè Lark's Tongues in Aspic, i perquè Red, i perquè Discipline. I perquè —és clar— In the court of the Crimson King. Tan potent va ser el setlist que pocs van trobar a faltar el 21st Century Schizoid Man d'aquest darrer.

Foto: Albert Cuesta

Va ser, a més, un concert generós —que no cada dia una banda compleix 50 anys—, i les dues hores i mitja llargues de rock intens van resultar afalagadores per a un públic complaent i reverencial que sabia que estava davant d'un mite enorme encara que menystingut per la cultura més popular. I per bé que els moments més psicodèlics van acabar sonant un pèl allargats per a una nit de Divendres en la que l'aire condicionat del Teatre Coliseum bufava massa tímidament, la banda executava les seves peripècies amb tanta destres que posar-los-hi alguna pega seria de desagraït.

Perquè no cada nit un té ocasió d'escoltar el rock del futur, aquell que les properes generacions escoltaran fins a gastar-les i les col·locaran al capdamunt dels rànquings de vendes. No li diguis revival, no li diguis nostàlgia: digues-li música.

Edit this setlist | More King Crimson setlists

Kronos Quartet en directe al Teatre Grec (26-6-2019)

Foto: Consuelo Bautista

La inauguració del Festival Grec del 2019 va venir a càrrec dels ja mítics Kronos Quartet, un grup de cordes que, a base de treball intens i tenacitat ha aconseguit escolar-se entre els intèrprets de música d'avantguarda amb millor resposta popular. Són un referent entre el respectable, però també entre els músics contemporanis, que no dubten en composar per a ells o acceptar encàrrecs agosarats que el quartet acabarà interpretant pels escenaris del món.

Així, els Kronos igual poden atacar composicions de noms mítics de l'avantguarda musical com Terry Riley o Philip Glass, reinterpretar a un clàssic contemporani com Henryk Gorecki o a un de noucentista com Alban Berg, mentre col·laboren en diverses bandes sonores. La força del quartet ha estat sempre, precisament, un cert eclecticisme sempre orientat a trencar les barreres entre alta i baixa cultura, difuminar les fronteres dels gèneres alhora que, irònicament, deixen al seu públic amb la sensació d'haver assistit a un acte d'elevació cultural.

Per a aquest concert inaugural, el setlist que van escollir presentava dues particularitats. En primer lloc, rebaixava l'atreviment i l'heterodòxia musical, polia les arestes més inharmòniques d'algunes de les seves peces més habituals, potser per adequar-se a un públic que, en certa mesura, era neòfit i no havia pagat l'entrada sinó que havia estat convidat (autoritats incloses). I en segon lloc, presentava una unitat temàtica evident i molt suggeridora, la música americana del segle XX i inicis del XXI, tot amarat d'un gens velat missatge d'unió i protesta d'esquerres, i amb l'acompanyament visual de la imagineria enginyosa i evocadora de l'Alba G. Corral.

Val a dir que el seu inici, si més no, va ser tan atrevit com una banda reputada es pot permetre ser: una reinterpretació de la versió que Hendrix va fer de l'himne nord-americà va acabar amb un missatge del David Harrington, líder de la banda, esperant "que aquesta música arribi a les oïdes d'un molt concret inquilí de la Casa Blanca". Estridències, esgarips, cordes estripades i una amplificació extremada van recordar-li al respectable davant de qui estava. El públic va tremolar per dins, només per dins, mentre per fora aplaudia l'atreviment. Va ser, en tot cas, l'única gosadia important de la nit.

A partir d'aquí, seguí el repàs a la música americana de capçalera: versions de temes tradicionals com The house of the rising sun, Summertime o el God shall wipe all tears away. El públic encantat d'identificar, encara que fos algun passatge dels temes que reinterpretaven amb molt de gust musical. Li seguí la inclusió d'un parell de temes del projecte 50 for the future en el que la banda ha encarregat 50 composicions noves a músics contemporanis per generar un corpus musical per a les noves generacions: l'excessivament naturalista Clouded Yellow i la molt interessant per bé que farcida de clichés Little Black Book.

I en aquest punt va ser on el temps es va aturar. A l'escenari aparegué la Maria Arnal per afegir-hi veu al quartet i atacar tres temes reivindicatius, dos sobre la guerra civil espanyola (en una d'elles va ser prou hàbil com per barrejar-la amb La vall del riu vermell) i una del Pete Seeger en el centenari del seu naixement. L'auditori dempeus, fent-la tornar a l'escenari. La Maria Arnal mai no decep, el què fa toca fibres molt sensibles de tothom que para l'orella.

El tram final del concert potser va decaure una mica a partir d'aquí, fonamentalment perquè el One Earth, One People, One Love del Terry Riley és excessivament eteri i llarg i perquè el Quartet Satzt del Philip Glass, interpretat amb la col·laboració de tres quartets joves de l'ESMUC no va passar de l'anècdota benintencionada.

En tot cas, el públic volia més, una mica més. I el bis obligat ens va retornar al Jimi Hendrix, amb un Purple Haze que, de nou, va sonar estrident i farcit de distorsió cordal. Va ser com si el primer i últim tema de la nit fossin uns parèntesis que vinguessin de l'espai exterior per acomodar un repertori totalment contrari a la seva essència.

Part del públic volia més, però massa tímidament com per atiar a la banda a tornar-hi. Ja n'hi havia prou, tot plegat ja tenia prou sentit tal com estava. Tampoc no estava la nit per a massa floritures.

Edit this setlist | More Kronos Quartet setlists

Mark Knopfler en directe al Palau Sant Jordi (25-4-2019)

Foto: Frank Vincent

Ho va dir com de passada, com si no fos important, de manera senzilla i traient-li importància, tal com fa ell les coses. "I'm an old man, now", va repetir diverses vegades. "Hello, Barcelona... but also goodbye, Barcelona". Sense escarafalls, sense dedicar-li ni una síl·laba més, anunciava que es retirava. Ho feia amb cinc o sis paraules mal posades i dites com si no fos una de les icones musicals dels darrers quaranta anys i de la història de la música.

Ell, que després de liderar la banda més famosa del món durant els 80 podria haver viscut de rendes, de perpetuar la fórmula, de recaragolar els seus riffs, però que va preferir explorar nous territoris (country, música tradicional irlandesa, bandes sonores, etc.), ell, que podria haver-se dedicat 10 minuts ben bons a lloar-se a sí mateix, a llaurar-se un comiat de rock star (al que el públic, indubtablement, hagués respost positivament), va preferir dir-nos-ho a cau d'orella i sense donar-se importància.

El públic no ho va acabar d'entendre fins que els temes van anar desfilant per un setlist majorment reposat, amb una sonoritat que, a pesar d'alguns estirabots encara per matisar (era l'estrena de la gira, totalment disculpable), permetia discernir prou bé la majoria dels 11 instruments que sobre l'escenari sonaven alhora. La percepció del comiat va anar calant, i a partir de la meitat del concert tothom sabia que era l'últim cop que sentiríem en directe el fraseig inconfusible d'una de les guitarres més nítides i melòdiques de la història.

Foto: Oriol Campuzano

En aquell instant, en l'equador del concert, el públic de platea es va aixecar de les seves caríssimes localitats i s'atansà, tímidament (que per això hi havia una edat, ahir, al Sant Jordi, i les coses, amb l'edat, es fan més prudentment), a l'escenari i, ja dempeus, fou l'espurna que necessitava la resta del respectable per apuntar-se a l'homenatge.

Un li podria posar pegues. Per exemple a un setlist massa tou, massa donat als matisos per a un auditori massa gran que no pot mai assaborir-los del tot. O l'absència de pantalles que permetessin veure alguna cosa des de qualsevol de les localitats. Però no era nit de retrets sinó d'agraïments. Agraïments per una banda sonora d'uns temps i d'una generació, per acompanyar-nos des de finals dels 70 fins al nou mil·lenni de la mà d'un geni musical i d'un guitarrista refinat i obsedit amb les melodies més que amb les filigranes i la pirotècnica a les 6 cordes.

El Going Home de Local Hero va cloure un comiat subtil, tènue, sentit i molt humà convidant-nos a tots, tant al mateix Mark Knopfler com al seu públic, a anar-se'n a casa i a gaudir dels records i del camí recorregut, aquell que ens ha portat fins aquí.

Edit this setlist | More Mark Knopfler setlists

Apocalipsi now de Mazoni, retrat fidel de la nostra societat

Volia compartir amb vosaltres un gran tema d'un gran disc d'un gran artista d'un gran català.

El Mazoni ens deixa retratats a tots i sense esperança. Us deixo amb la música i amb la lletra. Pensem-hi.

El món de les ombres s'il·lumina amb flaixos de vint-i-cinc segons
on les pells són sempre tant fines i les mirades com fel·lacions
Publicitat de nit i de dia proclamant la joventut eterna
ara Plató ja sabria el que hi ha més enllà de la caverna
Tan se val, tots ho fem, tots comprem, però qui compra és sempre esclau
Apocalipsi now

Sentim tertúlies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent
com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes medicaments
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca
construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta
La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau
Apocalipsi now

Quan el davanter enganya a l'àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit
Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
vint segles d'història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca
Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau
Apocalipsi now

Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix
autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix
Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
ja us podeu quedar assentats a les fosques jo deserto i me'n vaig a fer guerrilla
Mou el cul, obre els ulls qualsevol soroll pot provocar una allau
Apocalipsi now

Víkingur Ólfasson interpreta els Piano Works del Glass al Palau de la Música (15/1/2019)

Foto: Luís Eduardo Herrán

"La música és un indret, tan real com qualsevol altre indret al que puguis anar." Així explicava Víkingur Ólafsson com el Philip Glass definia la música. "Un indret en el que reflectir-te", continuava. I si de viatjar a indrets i de reflectir-se es tractava, la vetllada que el pianista islandès ens va oferir al Petit Palau en ocasió del cicle que se li dedica al gran compositor de Baltimore va ser, veritablement, un bitllet d'anada a indrets ben bells i suggeridors del nostre interior particular.

Víkingur, avesat com està al repertori glassià, plantejà un concert molt ben estructurat perquè res fallés. Un inici sucós amb peces que s'enganxen literal i molt fàcilment a l'orella, una secció intermèdia amb peces menys reconeixibles i fàcils, i un tram final en el que reprenia la melositat del Glass més característic, aquell que et fa pensar que totes les seves peces han d'haver estat, indubtablement, banda sonora d'algun film (com és, en realitat, el cas d'un sol d'ells, per The Hours).

Una de les coses més fascinants de la música minimalista és la intertextualitat (o, potser millor 'intermusicalitat') que comporta. Cada repetició de cada arpegi, a pesar de ser pràcticament idèntica a l'anterior és diferent, precisament, perquè ja hem sentit l'anterior. Berger deia que no veiem les coses sinó que veiem la relació entre la cosa que mirem i la resta de coses (que veiem o que creiem saber). El mateix pot aplicar-se a la música minimalista: quan sents una repetició d'un arpegi en realitat estàs "escoltant" totes les repeticions anteriors. Cadascuna d'elles ve enriquida per les anteriors, la seva identitat és, en realitat, allò que l'assimila i diferencia alhora de les demés. Això és el que l'àvid públic del Palau va poder degustar en aquesta magnífica vetllada musical.

De manera poc protocolària però molt propera, Ólafsson decidí atansar-se al públic diverses vegades entre les seves peces per afegir comentaris al respecte de la música i de l'autor, repetint una mica les liner notes del CD que per a Deutsche Grammophon va gravar. La seva absoluta manca de pretensions amb el micròfon a la mà feren de les pauses moments per distendre un Petit Palau saturat de notes arpegiades que a cada interpretació es recaragolaven sobre un públic reverent.

Víkingur sembla dotat d'un talent molt particular per atansar-se a un repertori minimalista com aquest. El seu control del volum i del tempo li permet unes interpretacions riques i plenes de jocs i matisos que són els que posen distància amb la suposada fredor del gènere. La inclusió, com a bis, d'una peça de Bach per les seves connexions amb la música de Glass fou un contrapunt final ideal, amb un públic que es quedà amb ganes de més i que no semblava tenir-ne prou amb un sol encore.

Diego García "El Twanguero" en directe al Bar Mediterráneo (5-12-2018)

Foto: Noemí Roig @noemix

Quan fa un parell d'anys el Diego García es va acostar al Marula Cafè per embadalir-nos amb la seva música que és mixtura de moltes sonoritats, ja va quedar-se sol a l'escenari durant tres peces per, sense l'acompanyament de la seva banda, abraçar la seva guitarra espanyola i dur-nos en un viatge musical des de Chicago fins a la Patagonia, en un trajecte musical narrat amb sis cordes. Ara ho veiem clar: era un assaig.

Un assaig per al que ens va regalar ahir al "Medi" de Balmes. Sol (però ben acompanyat amb la seva acústica) i sense un setlist premeditat ("cuando toco solo me gusta ir mirando a la cara a la gente e ir tocando"), "El Twanguero" va tornar a portar-nos de viatge, aquest cop per les seves "Carreteras secundarias" (títol de l'àlbum que està presentant), parant als revolts més sonors del camí. Tirant únicament de fingerpicking i en constant referència al seu adorat Chet Atkins, el Diego García va transitar paratges familiars (versions del Guitarra, dímelo tú del Yupanqui, Mr. Sandmand de les Chordettes, The man's too strong dels Dire Straits, però també temes propis que ja comencen a fer-se habituals en els seus concerts) alhora que presentava temes del seu darrer disc.

Sempre proper i amb ganes d'agradar, el García va seguir demostrant les seves habilitats guitarrístiques (el que fa, com ho fe, és MOLT difícil, molt complex) però, sobretot, la seva passió per la melodia, per les sonoritats i per fer de la música un veritable llenguatge de les emocions que desdibuixi fronteres.


[Moltes gràcies a l'Ed Gar per les matisacions i rectificacions oportunes].

45 cerebros y 1 corazón - Maria Arnal i Marcel Bagès (2017)

Quasi sembla com si la Maria i el Marcel haguessin agafat el relleu de la Sílvia i del Raül, tot just uns mesos després. Perquè aquesta proposta intimista guanyadora des de la seva concepció no només ha aconseguit el mateix favor del públic i de la crítica especialitzada que el consagrat Granada d'aquells, sinó que, igualment, ha esdevingut, per a molts, el millor disc del passat 2017, han omplert teatres arreu i, en tot cas i per damunt de tot, han regalat les oïdes a qui s'ha atansat a escoltar-los atentament.

Perquè el seu és un treball, primer de tot, mestís. S'hi barreja la cançó protesta més folk, alguns pals flamencs i el fado. Des d'un treball molt bàsic de veu i guitarra, la parella se't posa a la butxaca des de les primeres notes, per anar-te explicant històries terribles i dolces, de laments i esperances. Des d'una protesta enèrgica contra l'oblit i les transicions tancades en fals fins a una enginyosa crítica al consumisme, passant per una cançó de comiat d'un nounat mort que et pot fer bramar si no hi arribes degudament advertit.

Els melismes de l'Arnal són bellíssims, arrossegant les síl·labes dels seus versos per sobre de diverses notes, anant i tornant, xiuxiuejant i perdent la veu, o xisclant un molt sonor "A mamar tots els versos!". I els punteigs i arpegis d'en Bagés no només acotxen l'Arnal sinó que busquen el seu espai, canviant de sonoritat a cada tema per refermar la seva veu. Una producció que busca invisibilitzar-se li posa el llacet, deixant que els protagonismes se'ls emportin qui se'ls mereixen.

Una joia de disc, una delícia d'escoltar, un corprenedor grapat de cançons que tothom hauria de sentir per entendre el que s'està coent a Catalunya a nivell musical, amb l'aparició de propostes tan fascinants com aquesta.

Sign 'o' the times - Prince (1987)

Si un observa detalladament la portada, aparentment poc estilitzada, d'aquest àlbum del Prince, un ja té alguna pista clara del que s'hi trobarà a dins: caos; frenesí; disbauxa; eclecticisme. Exactament com a la portada.

I sí, això és el que un es troba. Però es troba, a més, amb un mestre de cerimònies com el Prince, capaç com ningú d'articular tots aquests elements i reconduir-los magistralment cap a una harmonia funk i R&B de primera. L'arrencada del doble disc ja és de traca: el tema que li dóna nom a l'àlbum és d'una simplicitat que sorprèn per la seva solidesa. No li cal més que un ritme mecànic i una programació casolana per desembossar tot el que un gran artista com ell porta dins.

Però és que després hi ha peces de funk roent com Play in the sunshine o Housequake, hits pop com U got the look (amb la Sheena Easton) o balades marca de la casa a tutiplén. Tant se val, però, quin sigui el punt de partida, el Prince sovint aconsegueix dues fites. La primera és acostar-se a una certa psicodèlia. La segona és sonar com si aquestes cançons haguessin existit sempre. El Prince sempre ha sonat així, etern, com si formés part de nosaltres el primer cop que escoltaves algun dels seus temes.

El disc és doble, ambiciós, barreja de moltes coses i calaix de sastre de sonoritats que en mans d'altres sonarien esgarrifoses. Però és que es tracta del Prince, un dels més grans. A alguns els semblava que el seu mateix nom —príncep— ja indicava els seus deliris de grandesa. Jo crec que, de fet, era modèstia, perquè el seu regnat durarà molt de temps, sospito. Long live the Prince!

Rosalía - El mal querer (2018)

T'hi pots posar com vulguis, però si escoltes el disc de la Rosalía i no sents res és que estàs mort per dins. No hi entenc de trap, ni de flamenc, ni —ja que hi som— de música. Però costa escoltar El mal querer i aguantar-se el patiment i les llàgrimes.

Al darrera hi ha un concepte potent, el maltractament i les relacions tòxiques, que la Rosalía ataca prenent diferents veus i parlant-te a la cara del que li passa a qui ho pateix, del que s'escolta dir, del que es diu a si mateixa, del que li diuen. Doneu-li un cop d'ull a les lletres i resistiu-vos-hi si podeu.

Se n'està parlant molt, de la Rosalía, aquests dies, amb l'habitual polarització i les ganes de fer-se el llest que presideixen aquests temps infames de haterisme VS hipèrbole. Potser l'únic remei és una escolta sincera i honesta, sense altra judici que el de decidir si t'agrada o no, si et toca o no. La resta... la resta no importa gens.

Matangi / Maya / M.I.A., un documental que no va de la M.I.A.

Si hem de fer cas de les teories cinematogràfiques que ens diuen que un documental es pot jutjar des de la perspectiva de la revelació, aquest sobre l'artista singalesa és, indubtable, una bona peça per a qualsevol fanàtic del gènere. I ho és perquè revela, i molt.

Revela, és clar, imatges i sons sobre l'artista, aprofitant la tirada que la M.I.A. té, des de ben petita, a posar-se davant d'una càmera sense pudor. Revela, igualment, la seva trajectòria musical des dels seus inicis amb aparells electrònics ben senzills i barats amb els que va forjar les seves primeres cançons i que la van escolar en les revistes més reputades del sector i entre les afortunades a qualsevol premi modernet dels voltants del 2005.

Però per damunt de tot, el documental revela quelcom molt més interessant i inesperat, quelcom que eleva aquesta pel·lícula molt per damunt de la simple hagiografia per a fans. El que Loveridge és capaç d'explicar en menys de 90 minuts és el naixement d'una icona ètnica, de com Occident l'abraça inicialment en el seu exotisme, i de com, poc després, la rebutja.

Perquè la M.I.A., tal com mostra amb finesa i habilitat del documental, neix com a artista en un viatge de retorn a Colombo, la zona de Sri Lanka en la que han viscut de petits abans d'haver d'emigrar a Londres davant d'una situació de guerra civil en la que el seu pare, cap visible del grup rebel terrorista contrari al règim, hi juga un paper preponderant. En aquesta tornada als origens descobreix un genocidi en tota regla essent aplicat sobre la població tamil, troba la seva veu i segueix el consell de la seva àvia: "Tu el que has de fer és cantar. Cantar et farà feliç.".

De retorn a Londres, l'artista arrenca la seva carrera i ho fa, des del primer moment, amb un discurs clarament crític i posicionat en favor de l'etnicitat, la multiculturalitat i contra l'hipocresia occidental. Inicialment, és clar, aquest missatge darrera la seva música ballable, barreja de hip-hop i influències diverses,  és molt ben acollit per aquesta mateixa hipocresia occidental, que veu en ella una manera de canalitzar el seu cosmopolitisme pop, les ganes de ser més multi-culti del que en realitat és.

Però quan la M.I.A., encimbellada per tothom, aprofita el seu espai mediàtic per endurir la lluita, per exposar el genocidi singalès, els mateixos que la van adorar i convertir en la nova musa ara la invisibilitzen, la menystenen i l'acusen de falsa i de massa insistent. Occident vol creure que és multi-culti, però no és més que una posa que vol amagar el profund sentiment racista i colonialista que porta a dins i que no vol extirpar del tot no sigui cas que deixi de creure's l'amo del món.

El documental, certament hagiogràfica i còmplice amb l'artista, no deixa d'exposar aquesta contradicció occidental i en aquest fet rau la seva potència i interès. I usar l'excusa d'una biografia musical per exposar aquesta hipocresia no deixa de ser una magnífica idea i, en definitiva, el motiu pel qual existeixen els documentals: per revelar allò que no es veu a simple vista.

Désormais, on ne nous verra plus ensemble

Désormais / On ne nous verra plus ensemble. (A partir d'ara / Ja no ens veurem més).

Així comença l'àlbum Désormais, amb el tema que li dóna nom. I ahir, 1 d'Octubre de 2018, aquests dos versos van esdevenir els més certs de tota la seva extensa producció. Se'ns ha mort un dels més grans, dels més populars, el Sinatra europeu (ha cantat en francès, però també en castellà, rus, anglès, italià...), un home que destil·lava proximitat, fragilitat.

La seva veu, capaç de xiuxiuejar-te a cau d'orella però també de projectar la veu per cridar als quatre vents el seu amor, tremolava amb intensitat, amb un vibratto que, combinat amb les seves erres poderoses i turmentades, el convertien en una mena de Roy Orbison francès, cantant-li a la melangia, al record, al despit o a la rancúnia. La seva discografia és inabastable, inesgotable. Qui s'atansa a l'Aznavour no se li acaba mai la música, perquè aquest francès d'origen armeni mai no va deixar de cantar, fins als seus 94 anys.

No s'ha mort un cantant, s'ha mort un mite, un mite popular que tothom estimava, que tothom va fer seu, que tothom va sentir en un moment o un altre de la seva vida, per voluntat, per accident o per prescripció facultativa:

"Li fa mal el cor? Escolti's una mica d'Aznavour tres cops per dia durant una setmana i se li passaran tots els mals, li ho prometo".

Adieu, mon vieux copain.

Jordi Sabatés - Portraits - Solituds (1979)

En Jordi Sabatés és un músic català tan absolutament conegut dins del sector com insuficientment conegut per la resta. La seva carrera sempre ha trepitjat marges i racons poc transitats, amb la gosadia de qui és un pou d'influències (no només musicals) i la serenor de qui sap que no està bastint un artifici sinó una sentida interpretació d'allò que vol musicar.

En aquesta mena de díptic homogeni que és Portraits - Solituds, Sabatés planteja un exercici retratista, amb una primera meitat (Portraits) de peces destinades a diversos referents culturals del pianista, i una segona (Solituds) en la que planteja un homenatge a Frederic Mompou. I el resultat és un àlbum melangiós i bell, evocador i introspectiu.

En la primera meitat, els retrats es succeeixen. Ens apareix un Satie expansiu però melancòlic, com desesperançat, un Baudelaire flâneur que vagareja per els racons menys lluminosos de París, un Buster Keaton juganer (l'única peça de l'àlbum tocada en tonalitat major), un Borges que, tot deambulant pel seu laberint infinit, sembla mirar a través de l'Aleph, en una mena de tango emmascarat, o un Duke Ellington que es presenta amb un motiu molt cinematogràfic que es punteja al final de cada frase amb uns arabescs jazzístics que semblen evocar la tensió entre vida privada i vida professional del músic.

El darrer solc dels retrats és dedicat a Frederic Mompou, com obrint la segona meitat de l'àlbum i endinsant-nos en aquest homenatge a un mestre mai prou (re)conegut. I si en general la música de Sabatés fluctua entre el jazz i el classicisme, en aquest tram final, per simbiosi amb l'homenatjat, es decanta majorment pel segon, sempre melancòlic, sempre en tonalitat menor, sempre fascinant.

La finesa i elegància del resultant es combina —com sempre amb Sabatés— amb aquesta cadència lànguida i esmorteïda, que sembla revifar de tant en quan però que actua com a llast ineludible que arrossega al fons del mar, en un àlbum magnífic i evocador, que ressona més enllà de la seva escolta, i que esdevé un dels discs més directes i reveladors de mestre Sabatés.

Jordi Sabatés & Tete Montoliu - Vampyria (1974)

La meva passió per en Jordi Sabatés ve de lluny. Ell forma part, de fet, d'una de les pàgines més musicals de la meva vida, i seu és un dels meus discs favorits de tota la història. Atansar-se, per tant, a un altre disc d'aquest mestre català del piano és sempre un repte que busca no caure en la hipèrbole fàcil (i encara menys tenint en compte que ha estat nomenat, en el número 25 de la revista Jaç, com el millor disc català de jazz de la història).

Expliquen les encertades i sucoses liner notes d'aquesta edició que tinc entre mans (Nuevos Medios) que corria l'any 1973 quan van trucar a la porta de casa del Tete Montoliu. Era un molt jove Jordi Sabatés, amb ganes d'aprendre del millor. En Montoliu, sense creuar massa paraules, el va fer seure al piano i interpretar diversos temes. Al cap d'una estona es va asseure al seu costat i li va ensenyar alguns trucs pianístics. El Sabatés va sortir tan entusiasmat que va tenir clar que havia de gravar un disc amb el seu mestre. I així va gestar-se Vampyria.

El Jordi Sabatés sempre ha estat un home molt lligat al concepte, a l'obra d'art completa i complexa, a musicar universos preexistents des de perspectives musicals: pot ser l'univers Tolkien d'El senyor dels anells, o pot girar al voltant de figures com Baudelaire, Borges, Keaton, Mompou o Chopin. I tot i trepitjar sonoritats jazzístiques, Sabatés sempre ha tingut clar que és el tema de fons, el subjecte de la seva inspiració, el que mana, el que estira de la música cap als seus terrenys, lluny de les ortodòxies i dels cànons.

Aquest se laisser faire, aquest deixar-se gronxar pels universos que dibuixa el porten, en un disc dedicat ja no al mite vampíric com el títol podria suggerir sinó a una tradició romàntica europea (pensem en els Baudelaire, Shelley, Rimbaud i Débussy que ell mateix cita en el seu text de les liner notes), a fluctuar sempre entre l'esperat i l'inesperat, buscant trànsits entre dos móns —el dels vius i el dels morts?— fluir/fugir d'una escala tradicional a una sonoritat insospitada, a una estridència controlada, a una sortida de to, a uns petits escarafalls quasi imperceptibles i perfectament integrats en el tot musical, que evoquen, que suggereixen, que transporten.

Sabatés i Montoliu, el primer al piano, el segon a la versió elèctrica del mateix, s'enfilen l'un a l'altre, s'entortolliguen com si només hi hagués un instrument i només un artista. Però en són dos, i grans. A través d'ambdós desfilen unes melodies que ben bé podrien il·lustrar el quadre L'illa dels morts de Böcklin (més endavant, Sabatés composarà un tema amb aquest nom), una visita a un jaciment neolític, una passejada nocturna pel cementiri de Montparnasse, regar les flors del mal o bressolar el petit Kafka trobat en un cistell abandonat a les portes d'una mansió atrotinada.

James Ingram - The power of great music (1991)

Mentre el món ja començava a orientar-se cap al rock alternatiu, a punt d'abraçar el canvi que va suposar Nirvana i el grunge, jo encara estava ancorat en el Rn'B americà, les seves balades tallades totes pel mateix patró i les veus suposadament interessants dels Peter Cetera, Michael Bolton i companyia. Aquest disc del James Ingram va arribar a les meves mans a través del tema de la pel·licula d'animació 'Fievel y el nuevo mundo', una balada absolutament mil·limètrica cantada a duet amb la mítica Linda Ronstadt, 'Somewhere out there', que em va semblar la perfecció feta música durant aproximadament cinc o sis setmanes (sí, així d'efímeres eren les meves opinions radicals al gir de la dècada). El que em vaig trobar en la resta del disc, val a dir-ho, el va convertir en un dels més sentits al meu plat durant la meva joventut incipient.

Perquè la seva primera cara estava completament farcida d'allò que més m'agradava: balades pop amb la seva entrada de teclats, la seva estructura vers-tornada-vers-tornada-solo-tornada, i una temàtica romanticona i toveta que omplia les meves quimeres amoroses dels vint anys. La veu rodona i profunda de l'Ingram m'arribava clara i podia quasi bé entendre totes les lletres amb el meu anglès de batxillerat. 'Just once' em segueix semblant un tros de tema preciós, i el ja mencionat tema de la pel·lícula d'animació aguanta molt bé perquè està magníficament produïda i perquè es nota que el James Horner, compositor de la banda sonora del film, hi va ficar cullerada.

I encara que la segona galta del vinil mai em va enganxar tant, doncs s'endinsa en tempos més accelerats que em trencaven la màgia, encara es pot rescatar la meravellós 'Baby, come to me' a duet amb la Pati Austin, que va ser el tema de l'Ingram més exitós i popular.

Escolto ara aquests discs de la meva joventut amb una mica de vergonya (poca), però molt encuriosit en trobar-hi música molt sòlida que aguanta el pas del temps millor del que era d'esperar.

Kenny G - Silhouette (1988)

Fa un temps vaig decidir que la categoria de 'guilty pleasure' o plaer culpable no m'afectava gens ni mica. Si és un plaer no pot ser culpable. Punt. Que el que no mata engreixa, i el que no, és pecat. Però m'és igual. Un té una edat per anar-se avergonyint del seu trajecte, fins i tot del musical. És per això que no em fa cap vergonya confessar-vos que jo vaig ser el més gran fan del Kenny G sobre la terra.

Tot i que ell mai ha estat avesat a les improvitzacions i, per tant, això l'allunya de l'esfera del jazz, encara avui en dia i a pesar dels puristes (puristes? Ha! Me'n en ric, jo, dels puristes!), al Kenny G se'l cataloga sempre a la secció de "jazz". I, si acceptem aquesta categorització, hauríem de dir que el senyor G és el música de jazz més exitós de la història. Sí senyor, de la història. És el paio que més discs ha venut dins d'aquesta categoria, en gran part degut a aquest Silhouette que tenim entre mans. És clar que també ha estat el músic de jazz més criticat i vilipendiat de la història...

En tot cas, als anys 80, la dècada que va veure néixer el seu estrellat, les crítiques no se sentien, no eren prou fortes com per eixordar la tona mètrica de lloes que li arribaven d'arreu del món. La seva popularitat s'havia forjat en les emissores d'allò que abans se'n deia AOR (Adult Oriented Rock) —aquí a Catalunya l'emissora que l'entronitzava, sens dubte, era Catalunya Ràdio— i el seu públic estava format per gent de totes les edats que tenia ganes que li agradés el jazz però en realitat no el suportava. És per això que la seva fórmula a mig camí entre el funk, l'Rn'B i el jazz permetia un fàcil accés a tothom. Encara més, la seva predilecció per les balades —allò que alguns en dirien smooth jazz— esdevenia l'epítom de la balada sofisticada, aquella que un s'imaginava posant en una cita romàntica que acabava en una habitació a mitja llum i amb una copa de cava a les mans.

El Kenny G, per dir-ho així, venia a completar la imatge icònica del romanticisme vellutat dels vuitanta, tan propiciada per les pel·lícules. Qui s'hi podia resistir? Escoltar al G era imaginar-se haver triomfat amb aquella persona que somiaves, haver-la seduït fins les últimes conseqüències. Els solos de l'alto-sax del bo del Kenny no eren prou recaragolats com per trencar la màgia, i la base enllaunada tan pròpia dels 80 (culpa del Walter Afanassief, un dels productors de moda del moment, habitual del Michael Bolton), no molestava gens ni mica i era prou mecànica i robòtica com per encaixar perfectament en l'estètica musical de la dècada.

El vaig gastar, jo, aquest vinil. Però el seu moment va passar ara fa molts anys i no hi havia tornat fins avui. He descobert diverses coses importants:

1- Que el disc, en realitat i més enllà de les èpoques, està força bé. Les melodies són molt encertades i pendolen molt bé entre allò esperat i allò sorprenent del jazz.
2- Que no em fa cap vergonya escoltar-lo ni recordar el que em feia sentir.
3- Que no és jazz, ni de conya. Que si li canvies el saxòfon per una guitarra elèctrica seria un disc de rock, i si la distorsió d'aquesta no fos massa gruixuda, seria un disc de pop.

Me n'he adonat, també, que el que evoca, ara, són els records d'aquelles imaginacions icòniques romàntiques, no les imaginacions en si. Els meus somnis romàntics de l'actualitat disten molt d'aquells, ensucrats i forjats a cop de televisió i cinema. Eren —ara ho veig clar— somnis imposats i no propis. Els meus somnis actuals —aquests sí— els he elaborat jo, són meus, totalment meus. I no hi ha cap música que ajudi a fer-los més rodons. Ni tan sols el Kenny G.

Jimmy Smith - The Cat (1964)

Digues-li groove, digues-li swing, digues-li flow, digues-li riddim, digues-li com et doni la gana. Jo li en dic rotllo. Perquè aquest disc del teclista Jimmy Smith té rotllo per donar i per vendre. I què és això de que té rotllo? Doncs allò que fa que, en un moment determinat, la música, sobretot a partir de la seva secció rítmica, et contagiï el seu ritme, que te'n faci partícip i que puguis reconèixer la seva cadència. Ara que el sents, confessa-ho, ja no pots deixar de remenar-te, de sacsejar-te. El rotllo t'ha atrapat.

I és que l'Smith va sobrat, de rotllo. Però si li poses al mític Lalo Schifrin (sí!, el de Mission: Impossible!, però també el de Operación Dragón, Bullit, Harry, el sucio i una llarguíssima llista d'orquestracions per al cinema i la televisió), la cosa ja se surt de mare. Aquí hi ha foc i brases, companys, aquí hi ha un groove calent, una instrumentació roenta i unes cadències a les que costa resistir-se. Perquè el Lalo, el bo del Lalo, li posa un embolcall ric i poderós als deliris de l'Smith al comandament del seu Hammond B-3.

Però, és clar, el disc és de l'Smith. I sense el Schifrin no hagués estat aquest enorme disc, però hagues estat un altre enorme disc, que l'Smith és molt Smith. No us sabria dir d'un altre teclista que li hagi sabut treure tan de partit a aquesta invenció demoníaca inicialment pensada com a alternativa barata als òrgans de les esglésies i que els músics de jazz van reconvertir en alternativa a una gran banda, donat el seu so envoltant i d'àmplia reverberació. El vibratto característic del Hammond B-3 ja porta integrada una càrrega a mig camí entre la sensualitat i l'entremaliadura juganera, però en mans d'algú com l'Smith, veritable i indiscutible mestre, les peces s'enlairen estratosfèricament.

Ja sigui amb la cadència seductora de The cat, amb la fanfàrria popular del tema de la pel·lícula The Carpetbaggers, o amb bogeria enjogassada de St. Louis Blues, Smith llença la seva locomotora del groove cap endavant sense més destinació que el propi rotllo, el mateix groove. Sovint arquejant-se sobre escales de blues, el teclista busca treure-li partit a les possibilitats expressives del seu instrument: sap com ningú quan espaiar les notes per deixar que cadascuna s'escoli dins teu, però també reconeix els moment precisos en els que fer esclatar acords que xisclats pel Hammond B-3 esdevenen esgarips de clímax i d'èxtasi.

Hi ha qui preferirà l'atreviment més complex del Back at the chicken sack per damunt d'aquest The Cat, un acostament segurament més comercial que va arribar a pujar amunt en les llistes d'èxits. Però, sigui com sigui, la potència evocadora del teclat de l'Smith, aquí enfundada en un elegant conjunt dirigit pel Schifrin dispensa mitja hora d'erupció volcànica musical, una d'aquelles en les que un vol tirar-s'hi de cap i deixar-se gronxar.

Bob Dylan - Blood on the tracks (1975)

Confesso haver reaccionat malament a la concessió del premi Nobel de Literatura al Bob Dylan. No era una reacció totalment contrària però se'm van passar pel cap tants i tantes escriptors/es que haguessin aprofitat el premi per sortir de l'anonimat i arribar a més gent que no vaig saber valorar prou bé el fet que un poeta que musica els seus versos hagués obtingut aquest guardó.

Perquè les lletres del Dylan, ah!, amics i amigues, les lletres del Dylan són d'aquelles que un no pot simplement sentir de fons (també passa amb el Cohen, per exemple) sinó que ho ha de deixar tot i escoltar-les, buscar-les hi les cinc potes, les mil-i-una referències biogràfiques, artístiques i reminiscències vàries. Paro i escolto el disc, i em trobo —com sempre, què esperaves!— un poemari musical que en Dylan va fer servir de mocador i de teràpia després de la seva ruptura amb la seva dona.

El seu retorn a les seves arrels acústiques abandonant momentàniament als seus The Band regala un disc intimista, tranquil (pel que es veu, era més tranquil en primeres versions, però l'obsessió malaltissa per la perfecció del Dylan el va portar a revisar-les i a imprimir-les-hi una mica més de ritme) i farcit d'al·legories i imatges ben sucoses. Si em de fer cas dels experts, els versos estan plens de Baudelaire, de Rimbaud, de pintors francesos i referències bíbliques. Quasi res. El típic d'un disc de rock, oi? (No!).

Dylan estructura moltes de les peces en esquelets rígids (talment com si de poemes es tractés) en els que es menyspreen les tornades i l'esforç narratiu es concentra en uns versos molt similars en mètrica i rima que sovint es rematen amb un apariat que dóna títol al tall. Aquestes estructures, que Dylan aborda amb un fraseig que tendeix a buscar els canvis sobtats d'octava per dur-nos cap al clímax, li serveixen per narrar històries, sovint allunyant-se de l'escena (per molt que sigui autobiogràfic) i veure's com un personatge que s'explica a si mateix. Particularment afortunades en aquesta matèria resulten els dos primers talls de l'àlbum: Tangled up in blue, una història fragmentada temporalment (comença en el present recordant la dona de la seva vida, es transporta al passat i conta les seves separacions i rencontres mentre el temps passa), i Simple twist of fate (on el protagonista passa una sola nit amb una dona en la que creu reconèixer l'amor de la seva vida).

Hi ha, per descomptat, excepcions a aquestes estructures fèrries, com a You're gonna make me lonesome when you go o Meet me in the morning,  que és un blues en tota regla. Però encara que l'estructura variï, l'obsessió del Dylan per explicar històries i per trobar les paraules més suggeridores per fer-ho roman intacta i generosa amb qui l'escolta. Dylan, en definitiva, sempre ha estat un mag de les paraules, un storyteller en tota regla. Potser sí que es mereixia el Nobel. Sense pal·liatius.

Eels, en directe a la Sala Barts (11/7/2018)

Foto: Naomi Dryden-Smith

En el món de la música hi ha poques certeses. Però si n'hi ha una, aquesta és que els Eels, en directe, mai deceben. Ens tenia massa ben acostumats, el senyor E., a sovintejar Barcelona (2010 a la Sala Bikini, 2013 a la Sala Barts, 2014 al Grec), i aquest hiat de quatre anys s'ha fet massa llarg (el mateix Mark Everett va disculpar-se damunt l'escenari per "haver trigat tant a tornar"). I hi havia expectació perquè en els dos darrers, els més seguits, la banda havia decidit separar el seu repertori més rocker i el més baladista i intimista., entregant sengles enormes concerts però que gravitaven al voltant d'un d'aquests dos pols principals. Què tocava, aquest cop? Un altre cop els Eels de xandall i barba oferint un fulgurant concert de rock 'n roll d'alt octanatge? O un de vestits de comunió i piano, d'arpegis mínims i repertori talla-venes?

Doncs ni sí ni no, ni blanc ni negre, sinó tot el contrari. L'Everett ha encarat aquesta gira com una barreja de tonalitats de l'anterior i la tralla rock s'encavalca sense dificultats amb els tempos més pausats, una mica a l'estil del que fou el magnífic concert del 2013 a la Sala Bikini). El resultat, no falla, és efectiu, perquè per damunt de tot planeja la sensibilitat aparentment simple d'un home colpejat per la vida que ha trobat en la música la seva manera de fugir endavant i trobar un lloc al món.

Foto: Míriam Pastor Pedrón

Però, a més, en aquesta gira els Eels han volgut incloure un homenatge a tres músics que, si hem de fer cas dels agraïments que llençaren a les acaballes del concert, han estat la causa principal de la passió per la música de la banda: Prince, Pete Townshend i Brian Wilson. Arrencaven amb Out on the street dels Who i Rapsberry Beret del de Minneapolis, oferiren un primer bis que incloïa tan sols el When you were mine, també del Prince, per acabar el concert amb el Love and mercy del Brian Wilson.

No fou, en tot cas, l'única novetat, doncs per primer cop en la seva història, el Mark Everett decidí acostar-se als seus temes més clàssics en versions adaptades, refundades, completament girades de l'inrevés, buscant un cop d'efecte. Així, van sonar accelerades i distorsionades peces absolutament mítiques i habituals del seu repertori com I like birds, My beloved monster i Novocaine for the soul. Un pot trobar a faltar la delicadesa de les tres peces originals, però en un concert com aquest, la revisió en format rock de peces més toves va ser tota una sorpresa molt ben rebuda pel públic.

Foto: CHBM89

I tot i que el show venia trufat de parlaments del senyor E., amb el públic i amb la banda, que estaven excessivament preparats (o massa reproduïts) i mancats de frescor (fins i tot van tocar una peça de creació pròpia, Little Joe, per presentar al nou bateria... i ja fa 28 vegades que han interpretat aquest tema en els directes de la seva gira actual), l'esperit dels Eels romangué intacte i durador.

Amb un setlist molt més compensat que en altres ocasions (només quatre peces del seu darrer treball, la gran majoria dels àlbums de la banda representats), els Eels van, un cop més, fer les delícies d'un públic que creix amb ells i al que li agrada pensar que el Mark Everett és una petit pardal ferit, cridaner però inevitablement adorable, al que cal acollir cada cop que se't para en una branca propera.

Edit this setlist | More EELS setlists

Fleet foxes en directe als Jardins de Pedralbes (9/7/2018)

Foto: Noemí Roig

Brillants, absolutament brillants estigueren els Fleet Foxes als Jardins de Pedralbes amb un directe que va fer palesa la seva absoluta i insultant perícia musical davant d'un públic que no va acabar d'omplir el recinte i que, en realitat, no acabava de conèixer prou bé la banda ni el seu repertori.

La gent del Robin Pecknold, conscient que la seva música farcida d'harmonies vocals i rasgueigs de guitarra acústica pot induir a un cert ensopiment s'abraonaren sobre el setlist de la nit com qui devora un àpat que corres el risc que els cambrers se t'enduguin de taula abans que hagis pogut degustar-lo. Voraços i famèlics, anaven clavant-li queixalada rere queixalada al seu repertori sense deixar pràcticament espai entre les peces (amb un Pecknold canviant àgil i veloçment de guitarra entre dos versos) per embastar els temes sense solució de continuïtat, evitant que el públic perdés l'atenció i conjurant tota la seva sensibilitat musical. Allò era un no parar. El públic, entre que no se sabia les cançons i que la banda no s'aturava no sabia quan aplaudir o, de fet, si aplaudir. Quan passats els primers 20 minuts de concert la banda va començar a interpretar els temes del seu primer i aclamat disc —el que l'audiència, de llarg, coneixia més— el públic ja el tenien a la butxaca i la nit prometia.

Foto: Ferran Sendra

I això fou possible per dues causes clares i diàfanes. Primer perquè el repertori, amb només tres discs a les prestatgeries, és un notable exercici de fusió estilística que mescla elements del pop amb els del rock, flirtejant amb el folk o l'americana. Davant dels Fleet Foxes, un no sap si està sentint a la banda de Seattle o als Simon & Garfunkel sota els efectes d'esteroides, a uns Everly Brothers quadrigèmins o a uns America exultants. Les seves composicions alambinades, teixides amb cura per enfilar una bona colla d'instruments (guitarres, bateria, baix, flauta, teclats, percussió, etc.) i encastar-hi amb precisió d'orfebre unes harmonies vocals sòlides com a murs de contenció, són joies que es descobreixen amb diferents escoltes però que, en tot cas, tothom ja queda embadalit per la seva lluentor inicial.

I en segon terme, el públic es deixà atrapar pels Foxes perquè el seu directe va ser absolutament deliciós, brillant i bellíssim. Els jocs vocals amb la veu del Pecknold doblada una octava per sobre (i mira que ell ja canta en registres ben aguts) per altres membres de la banda, en els àlbums d'estudi sovint sonen excessivament arranjats, però en directe descobreixen tota la seva esplendor, posant en solfa un una riquesa harmònica florida que el cantant entrega amb una exquisidesa i una tècnica indescriptiblement precisa. Desproveïda de vibratto i, per tant, abocant-se perillosament a la monotonia, el Pecknold és capaç (va sobrat, de fet) de projectar un fil de veu carnosa que s'expandeix i que agafa cos a mesura que arriba a l'auditori, ressonant meravellosament bé, colpejant una audiència atònita i d'orelles regalades.

Foto: Noemí Roig

Amb un setlist que busca potenciar els uptempos dels quals el seu repertori no va del tot sobrat, els Fleet foxes demostraren una sensibilitat extrema però també una magnífica capacitat de forjar un concert que estovaria les audiències més exigents i receloses. El públic, al final, dempeus, li agraïa a la banda la seva perícia, alhora que canalitzava la seva culpabilitat per no ser més fan d'una banda tan generosa i musicalment interessant com aquesta.

Edit this setlist | More Fleet Foxes setlists

Pat Metheny en directe al Grec (7/7/2018)

Foto: Bobby Talamine

Més de seixanta àlbums. 20 Grammys. Vendes milionàries de discos de jazz (de jazz!!!). Ja venia de gust un concert del guitarrista de Missouri en el que fes repàs de la seva carrera, molt en particular dels seus inicis, aquells en que, a lloms del mític segell ECM, es va empescar una música molt complexa que, d'alguna manera, transitava per les vores del jazz, el rock i la world music i que va col·lectar milions de seguidors arreu del món.

El seu so absolutament distingible, amb aquell atac espetegant i el seu fraseig accelerat però sempre clar i diàfan, conjugà les pulsions d'un parell de generacions que veieren com els àlbums del Metheny s'acumulaven i feien difícil seguir-li el ritme. Molts d'ells es van citar ahir al sempre incòmode Teatre Grec (magnífic escenari, pèssimes grades) en el marc del 50è Festival de Jazz de Barcelona i es van emportar, de regal, un setlist farcit de velles glòries, dels temes amb els que van créixer, amb els que es van fer fans del Metheny, aquells que han anat sonant a casa seva, primer en una cadena Aiwa, després en una mini cadena estilosa i, finalment, en un equip hi-fi amb més possibilitats i matisos sonors dels que som capaços de percebre i apreciar.

Foto: Toni Blanco

La discografia del Metheny, com dèiem, és àmplia, i les seves sonoritats sovint similars entre discos, i això podria explicar perquè al públic li costava reconèixer algunes peces. Però la veritat és que hi havia una dificultat afegida que, en realitat, va ser un altre regal: Metheny, envoltat de piano, bateria (el seu habitual Antonio Sánchez) i baix, s'atansava als seus clàssics des de perspectives noves, diferents, buscant eixamplar l'abast sonor de temes sentits mil-i-un cops. La juguesca, és clar, en les seves mans funciona, i escoltar els vells himnes reverdits desterra la nostàlgia per quedar-se a soles amb la música, amb la més pura de les músiques.

El concert el comença ell sol a l'escenari, empunyant la fascinant guitarra Pikasso, seixanta per cent guitarra, vint per cent arpa, construida per la luthier canadenca Linda Manzer sobre l'encàrrec del Metheny de fer-li una guitarra que tingués "la major quantitat de cordes possibles". Que la guitarra tingui aquest nom, que el tema que ataqués es tituli Make peace i que la maleïda sigui tan complicada de tocar deu ser una metàfora que el Pat s'ha empescat per a qui vulgui reflexionar. Tampoc és que calgui que el Metheny demostri el seu mestratge, però per si encara quedava algun dubte, aquesta introducció va esvair qualsevol suspicàcia. Metheny va teixir unes textures solapades precioses que van acabar donant entrada a la seva banda, disposada a trasbalsar un auditori que ja venia amb ganes d'aixecar-se dels seients de plàstic per alabar al maestro.

Foto: Toni Blanco

El de Missouri esmentà, en una de les poques ocasions en que s'atansà al micròfon, que estava interessat en veure el que aquests nous talents tenien a dir-hi al respecte de peces que, en definitiva, tenen més de 40 anys. I la veritat és que la resposta dels músics va ser ben encertada; no brillant, no particularment memorable, però perfectament adient a una nit que era més del Metheny que de ningú més. Això sí, els acompanyants van tenir el seu moment de glòria quan, cap a les acaballes del concert, el Metheny va iniciar un rondo de duets amb cadascun d'ells que va aportar molta llum a un concert que començava a acabar-se.

Els "grans èxits" (es pot parlar de grans èxits en el cas del jazz? Són "petits èxits"?) van anar desfilant per entre les sis cordes, ja fos de la seva guitarra Gibson o de les guitarres sintetitzades amb les que desprenia aquell memorable i inconfusible so atapeït i garratibant amb el que havia travessat sonoritats llatines als anys 80. El públic dempeus, molt dempeus, reten homenatge a un dels més grans del jazz de tota la història. Dempeus un cop i un altre, pregant perquè la nit no s'acabés. El Pat va regalar dos bisos, i la gent encara n'hagués volgut més, que revisar la història musical de cadascú mereix el seu temps, sobretot quan l'exercici està desproveït de nostàlgia carrinclona i acomodatícia.

La nit es tancava al damunt d'un teatre alçat, proferint bravos i aplaudint una nit rodona en la que la vida va passar per davant dels nostres ulls mentre el Pat Metheny hi posava música.

Edit this setlist | More Pat Metheny setlists

Snarky Puppy en directe a la Sala Barts (6/7/2018)

Foto: Paul Bourdrel

El cas dels Snarky Puppy és un dels més particulars del jazz contemporani. Perquè de quin altre conjunt de l'esfera jazzy es pot dir que el seu públic es comporta com si estigués davant d'una banda de rock? Efectivament, els Snarky Puppy congreguen una multitud de seguidors d'arreu del món que:

a) els aclamen com si fossin estrelles de la MTV,
b) taral·legen els seus vamps i les tornades de la seva secció de vent (loooo, lo, lo, looo, looo...),
c) els reclamen a la sortida per poder-los tocar, parlar amb ells.

I tot això sense renunciar a una exigència musical de primeríssima magnitud (no, no estem parlant d'un Jamie Cullum, aquí), amb un repertori complex i molt treballat que sorgeix de la inquietud d'una banda de joves que, en tot cas, ja són uns veterans de l'escena musical. Fa ja 15 anys que, tot just sortits del conservatori de música de Texas van muntar aquest grup al voltant del baixista Michael League, buscant una plataforma que els permetés entrar en el món musical professional. La formació anava variant doncs els seus inicis eren difícils i qualsevol dia a un dels músics de la banda li podia sortir un "bolo" en un casament o una feina temporal que li impedia formar part dels titulars, així que més que una banda, el League en diu 'the Fam' (de "família"), amb un planter de músics excel·lent que va mutant lleugerament en funció del moment.

Foto: Alvin H.

La formació actual és força estable des de ja fa uns anys i s'ha galvanitzat en un nonet de baix, guitarra, bateria, percussió, vents i teclats diversos. I el que entreguen, cada nit, és un repertori recolzat fins i tot per Grammys en el que li treuen suc a una sensibilitat funk que engresca el públic i converteix cada nit en una experiència memorable. Primer indicador rellevant: les platees dels llocs on toquen no han de tenir butaques. Es tracta d'un show actiu, no passiu, i el jazz, sovint, premia aquesta mena de passivitat, aquest laid-back-listening com per obligar-te a assaborir amb cura tota la música que t'arriba; però aquí es tracta de sentir-ho, no d'analitzar-ho. El públic coreja, salta, gesticula, es deixa portar pel Shaun Martin, un teclista amb ànima de showman. L'energia flueix en cabdals poderosos, desprèn bafarades funk, desferma el groove més intens i poderós.

Era el primer cop que els Puppy actuaven en sala (van venir, ara fa un parell d'anys al Cruïlla), i el so lleugerament atapeït de la Sala Barts no va impedir que sonessin impecables, implacables. S'ho passen bé tocant i es nota. Deixen espai per als solos (que, com sol passar en l'escena jazz, no busquen impressionar per la tècnica —no els cal demostrar res, tenen una tècnica immillorable— sinó per la sensibilitat, per la sorpresa, pel fraseig) i combinen espais d'una certa quietud amb poderosos atacs conjunts en els que els nou instruments rebenten la sala que els conté.

Foto: Band On The Wall

Generosos (dos bisos ben extensos), interactius, alegres, despreocupats i molt entregats, els Snarky Puppy són una sensació que congrega un públic en realitat divers, però molt marcat per la joventut i pels estudiants de música, absoluts devots d'aquesta banda que conjura per a ells una mena d'imatge especular del que podrien arribar a ser. Ho tenen difícil, val a dir-ho; no deu ser fàcil convertir-se en la banda de jazz més star del moment. Ahir ho van tornar a demostrar i, per bé que no va ser tan espaterrant com el seu concert al teatre romà del Fiesole de Florència, el que van regalar ahir als assistents va ser una experiència jazz inoblidable, memorable i absolutament irrepetible.

Edit this setlist | More Snarky Puppy setlists