 |
| Foto: Pedro Plaza Salvati |
Se'm fa difícil imaginar una nit de rock més perfecta que aquella en la que el Robert Fripp va portar a Barcelona la seva actual formació dels King Crimson (la seva mutabilitat és ja marca de la casa, per bé que diversos membres han anat i tornat en diverses ocasions). Perquè —en primer lloc— la potència dels set músics sobre l'escenari és in-qües-tio-na-ble: el mateix Fripp dirigint la funció amb els seus arpegis impossibles a la guitarra i al
mellotron; el Tony Levin (membre mític d'una de les seves etapes més fascinants) desenfundant diversos baixos; el Jacko Jakszyk (antic fan de la banda que, després de molt insistir, va ser convidat a formar-ne part) a la guitarra i a la veu (molt encertada, veritablement molt evocadora en els moments de protagonisme); el Mel Collins al saxo i la flauta; i davant, com a carnassa per al públic més afamat, tres bateries, Gavin Harrison, Pat Mastelotto i Jeremy Stacey, crivellant la platea implacablement, en un joc percutiu absolutament aclaparador.
Però també —en segon lloc— perquè el repertori del rei carmesí és ja no només intensíssim sinó també perfectament actual. El seu flirteig amb el jazz sempre va estar allunyat de la vessant còsmica del rock progressiu dels Pink Floyd i companyia i la seva gosadia experimental sempre va anar dues dècades per davant de tothom. Arribat el segle XXI, la seva música sona contemporània (quan no futurista, encara futurista). Perquè
Lark's Tongues in Aspic, i perquè
Red, i perquè
Discipline. I perquè —és clar—
In the court of the Crimson King. Tan potent va ser el
setlist que pocs van trobar a faltar el
21st Century Schizoid Man d'aquest darrer.
 |
| Foto: Albert Cuesta |
Va ser, a més, un concert generós —que no cada dia una banda compleix 50 anys—, i les dues hores i mitja llargues de rock intens van resultar afalagadores per a un públic complaent i reverencial que sabia que estava davant d'un mite enorme encara que menystingut per la cultura més popular. I per bé que els moments més psicodèlics van acabar sonant un pèl allargats per a una nit de Divendres en la que l'aire condicionat del Teatre Coliseum bufava massa tímidament, la banda executava les seves peripècies amb tanta destres que posar-los-hi alguna pega seria de desagraït.
Perquè no cada nit un té ocasió d'escoltar el rock del futur, aquell que les properes generacions escoltaran fins a gastar-les i les col·locaran al capdamunt dels rànquings de vendes. No li diguis
revival, no li diguis nostàlgia: digues-li música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada