07 de juliol 2018

Snarky Puppy en directe a la Sala Barts (6/7/2018)

Foto: Paul Bourdrel
El cas dels Snarky Puppy és un dels més particulars del jazz contemporani. Perquè de quin altre conjunt de l'esfera jazzy es pot dir que el seu públic es comporta com si estigués davant d'una banda de rock? Efectivament, els Snarky Puppy congreguen una multitud de seguidors d'arreu del món que:

a) els aclamen com si fossin estrelles de la MTV,
b) taral·legen els seus vamps i les tornades de la seva secció de vent (loooo, lo, lo, looo, looo...),
c) els reclamen a la sortida per poder-los tocar, parlar amb ells.

I tot això sense renunciar a una exigència musical de primeríssima magnitud (no, no estem parlant d'un Jamie Cullum, aquí), amb un repertori complex i molt treballat que sorgeix de la inquietud d'una banda de joves que, en tot cas, ja són uns veterans de l'escena musical. Fa ja 15 anys que, tot just sortits del conservatori de música de Texas van muntar aquest grup al voltant del baixista Michael League, buscant una plataforma que els permetés entrar en el món musical professional. La formació anava variant doncs els seus inicis eren difícils i qualsevol dia a un dels músics de la banda li podia sortir un "bolo" en un casament o una feina temporal que li impedia formar part dels titulars, així que més que una banda, el League en diu 'the Fam' (de "família"), amb un planter de músics excel·lent que va mutant lleugerament en funció del moment.

Foto: Alvin H.
La formació actual és força estable des de ja fa uns anys i s'ha galvanitzat en un nonet de baix, guitarra, bateria, percussió, vents i teclats diversos. I el que entreguen, cada nit, és un repertori recolzat fins i tot per Grammys en el que li treuen suc a una sensibilitat funk que engresca el públic i converteix cada nit en una experiència memorable. Primer indicador rellevant: les platees dels llocs on toquen no han de tenir butaques. Es tracta d'un show actiu, no passiu, i el jazz, sovint, premia aquesta mena de passivitat, aquest laid-back-listening com per obligar-te a assaborir amb cura tota la música que t'arriba; però aquí es tracta de sentir-ho, no d'analitzar-ho. El públic coreja, salta, gesticula, es deixa portar pel Shaun Martin, un teclista amb ànima de showman. L'energia flueix en cabdals poderosos, desprèn bafarades funk, desferma el groove més intens i poderós.

Era el primer cop que els Puppy actuaven en sala (van venir, ara fa un parell d'anys al Cruïlla), i el so lleugerament atapeït de la Sala Barts no va impedir que sonessin impecables, implacables. S'ho passen bé tocant i es nota. Deixen espai per als solos (que, com sol passar en l'escena jazz, no busquen impressionar per la tècnica —no els cal demostrar res, tenen una tècnica immillorable— sinó per la sensibilitat, per la sorpresa, pel fraseig) i combinen espais d'una certa quietud amb poderosos atacs conjunts en els que els nou instruments rebenten la sala que els conté.

Foto: Band On The Wall
Generosos (dos bisos ben extensos), interactius, alegres, despreocupats i molt entregats, els Snarky Puppy són una sensació que congrega un públic en realitat divers, però molt marcat per la joventut i pels estudiants de música, absoluts devots d'aquesta banda que conjura per a ells una mena d'imatge especular del que podrien arribar a ser. Ho tenen difícil, val a dir-ho; no deu ser fàcil convertir-se en la banda de jazz més star del moment. Ahir ho van tornar a demostrar i, per bé que no va ser tan espaterrant com el seu concert al teatre romà del Fiesole de Florència, el que van regalar ahir als assistents va ser una experiència jazz inoblidable, memorable i absolutament irrepetible.