En aquesta mena de díptic homogeni que és Portraits - Solituds, Sabatés planteja un exercici retratista, amb una primera meitat (Portraits) de peces destinades a diversos referents culturals del pianista, i una segona (Solituds) en la que planteja un homenatge a Frederic Mompou. I el resultat és un àlbum melangiós i bell, evocador i introspectiu.
En la primera meitat, els retrats es succeeixen. Ens apareix un Satie expansiu però melancòlic, com desesperançat, un Baudelaire flâneur que vagareja per els racons menys lluminosos de París, un Buster Keaton juganer (l'única peça de l'àlbum tocada en tonalitat major), un Borges que, tot deambulant pel seu laberint infinit, sembla mirar a través de l'Aleph, en una mena de tango emmascarat, o un Duke Ellington que es presenta amb un motiu molt cinematogràfic que es punteja al final de cada frase amb uns arabescs jazzístics que semblen evocar la tensió entre vida privada i vida professional del músic.
El darrer solc dels retrats és dedicat a Frederic Mompou, com obrint la segona meitat de l'àlbum i endinsant-nos en aquest homenatge a un mestre mai prou (re)conegut. I si en general la música de Sabatés fluctua entre el jazz i el classicisme, en aquest tram final, per simbiosi amb l'homenatjat, es decanta majorment pel segon, sempre melancòlic, sempre en tonalitat menor, sempre fascinant.
La finesa i elegància del resultant es combina —com sempre amb Sabatés— amb aquesta cadència lànguida i esmorteïda, que sembla revifar de tant en quan però que actua com a llast ineludible que arrossega al fons del mar, en un àlbum magnífic i evocador, que ressona més enllà de la seva escolta, i que esdevé un dels discs més directes i reveladors de mestre Sabatés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada